Kbcés free

Carta de comiat

2011-05-18T01:57:00.000-07:00

Benvolguts amics,

després de bastant de temps reflexionant ha arribat el moment en el que aquest blog ús diu adéu. Han sigut uns anys habitualment divertits, a vegades menys, on he intentat anar mostrant la meva visió de la vida i l'escalada en moments concrets (les entrades). Per tant he crescut (o no) amb aquest blog, que ja forma part de la meva vida. Aquí restarà per si algú vol recordar o per si alguns dels articles poden servir d'inspiració a persones que busquen alguna cosa més que la visió esportivista de l'escalada i les activitats a la natura en general que imperen actualment. Si d'alguna cosa estic content és d'haver-me mostrat combatiu amb la banalització actual que pateix l'escalada, que no ens pot fer oblidar que venim d'una tradició de grans persones. També he treballat per la conscienciació dels escaladors en cuidar el nostre entorn, que és alguna cosa més que el lloc on portar a terme els nostres reptes esportius. Jo veig la muntanya com una font de vida i d'alegria. Hippie? Ecologista radical? Potser si, qui ho sap... Si que em considero part del bosc, germà de les roques, fill del vent. Com podria, ni que fos inconscienment, sentir-me content de fer mal a una part de mi?

En definitiva,
m'alegro quan a una paret es posen a nidificar ocells, el naixement de nova vida,
cap via d'escalada em sembla més bonica ni més important que un arbust relluent ni un humus humit i ple de microvida,
no em sembla bona senyal que algunes vies es sobin (com he llegit darrerament), sinó que em sembla un simple signe d'inadaptació a la natura (prenc les últimes paraules d'un dels més grans, que sé que ens mira des d'alguna agulla montserratina, en Josep Maria Alsina),
sento un gran privilegi de viure a un lloc on es poden veure esquirols als peus de via, i on la gent és amable, confiada i porta sempre un bon dia a la boca.

De tot el que he escrit, algunes entrades possiblement les borraria, potser van ser fetes per avorriment, o per cridar l'atenció, qui ho sap ja. Altres entrades em semblen petites joies. Estic especialment agraït als que jo he anomenat els maleïts de l'escalada, biografies de grans escaladors semi-oblidats. M'hagués agradat fer més biografies d'aquest estil, però com que són escaladors maleïts sovint m'ha costat trobar informació. Per a mi queda pendent la ressenya dels POTENTS GERMANS ESTORACH, grans escaladors catalans d'espart i cànem. Hi treballaré. En tot cas, com a frase final, com a resum d'aquest bloc, entre moltes idees de grans escaladors em quedo amb l'actitud del fabulós Jim Holloway quan s'enfrontava a un nou problema de bulder. Màxim respecte per la roca, que com menys manipulada estigui més clar ens mostrarà el camí a seguir, a l'escalada i a la vida.

I el meu camí actual passa pel fer més amb menys, per la discreció i per un compartir directe i ple de salut i somriures, lluny d'interferències electròniques. Crec doncs, que més adequat en el moment que vivim és el tradicional i venerable llibre de piades, ple de retalls d'amor i moments viscuts, amb olor ja de paper vell. De vosaltres depèn trobar aquest petit i modest tresor.

Ús estimo molt a tots,
ens veiem a Cabacés!!!

Retalls del Priorat

2011-05-09T05:54:00.000-07:00

Senzillament perquè em ve de gust, un homenatge al lloc on visc i a la gent que hi ha viscut.

De la casa pairal, un petit rebedor, de senyors rurals, ben arrelats, conduïa cap al llenyer i rebost, a l’esquerra. Era un racó polsós i fresc, olorós en gran diversitat segons l’estació. En tot cas no era un lloc que a la padrina agradés que fos freqüentat per la desconfiança que li generava la llepolia i virtut dels nens escanyolits i famolencs, uns vius, habituats a tota mena de trastades, que esperaven un petit descuit per fer-se amb el botí de melmelada, fruita seca i embotits. Menys li preocupaven les tomates seques penjades al sostre, lluny de l’abast dels infantons, ni les panotxes de panís, que no representaven una berena immediata. Sempre benvinguts eren els gats de la casa, avinguts amb la mestressa a foragitar els granívors, atents a qualsevol escletxa a les parets per escometre els sacs de cereal i farina i les trumfes, cebes i pomes gitades en la foscor. Menys afortunats eren els gossos del carrer, que escampaven amb la cua entre cames tan bon punt oloraven l’escombra matriarcal.
Des del rebedor, baixant per les escales de pedra de Sant Vicenç (tan rica era la casa) s’accedia a l’admirat i envejat celler de cal Sanç. El celler era el símbol de l’abundància de la casa. Només era superat abans pel celler de la procura de Cartoixa, però dissolta aquesta i abandonat el monestir, restant els dominis monacals, vinyes, bosc i eres en mans de la família, el celler de cal Sanç esdevingué únic i sense parangó al Priorat. L’empenta de la vinya a partir dels anys 50 havia fet oblidar els alzinars de l’obaga, i la vinya senyorejava per arreu, fins pel rosto més costerut i pedregós, donant rendes generosíssimes a unes poques famílies. A canvi el preu de la llenya s’havia enfilat, i els carboners s’havien assilvestrat en haver d’allunyar el seu lloc de vida i treball de les viles i pobles i eren motiu habitual de befa de les nenes fines i perfumades de casa bona. Que lluny quedaven els anys de glòria del Carrasclet, mític heroi i carboner, antiborbònic actiu, defensor de les llibertats del Priorat davant l’abús estranger . La gran producció de raïm es repartia entre l’antic celler de la mongia, on grans cups de fusta preservaven el vi que compraven els negociants de la llotja de Reus i que sovint emprenia viatges transoceànics o almenys transpirinencs i el celler de cal Sanç. En aquest darrer hi restava el vi de la nodrida família. Els dos grans cups de fusta de 40.000 mesures cadascun emmagatzemaven el vi blanc i el negre de diari. Just abans de la verema, per la Mare de Déu, els cups, ja buits fins a dos pams eren oferts en acte de generositat i grandesa, juntament amb deu corders de primer any per a fer un gran dinar a la plaça. Del poc que deixaven els assedegats jornalers se’n nodrien els bocois del ranci de menys valor.
El celler s’estructurava a través d’un passadís central arrenglerat amb els tres grans pilars de rajol, d’uns set metres d’alt. Des dels pilars, grans travessers de pi rojal i carrasser de l’obaga de Montsant dels que ja no s’hi trobaven, sostenien els cairats a setanta centímetres, encanyissats i enguixats. A la dreta dels passadís central hi havia els grans cups i les bótes del ranci, la mistela i el moscatell que al senyor no plaïen, i que eren de circulació habitual entre els jornalers, els vespres de taberna, a un mòdic preu. A l’esquerra s’amuntegaven en tres pisos de set, sis i cinc bótes tot de vins com malvasies, misteles i rancis de bona raça que es negociaven amb famílies de Reus i a vegades directament amb vinaters gavatxos. Al fons del celler, quatre esgraons menaven a un entramat de sales on llanguien plàcidament els vins preferits del senyor. A la sala de l’esquerra, l’enigmàtica sala dels àngels, orgull secret de la família, del ras de carretells del ranci, en fluïa, a través de centúries, la sang i la suor de tants prioratins, en forma de vi vell, poderós, renegrit, cap a la venerada bóta del racó, antiquíssima. Explicaven els padrins que aquesta havia estat la bóta preferida del Prior Pons (el darrer Prior de Cartoixa) per a l’eucaristia del dia de resurrecció, quan reservava per als feligresos i vassalls seus un glop amarg i àcid, que escruixia l’esòfag però que assecava els humors, tot fent recordar als despistats el sacrifici de Jesús que havia de ser el propi davant el treball i l’ordre establerts per Déu. Ja només rajava aquest vi de terra roent el dia de l’aniversari i el patronímic del senyor. A la sala de la dreta i havia bótes de vins especials, que havien pertangut als cartoixans, plenes de vins antics, en desús per la pèrdua del coneixement en la seva elaboració (ja que el germà cellerer havia fugit,com la resta de monjos enduent-se el seu saber amb ell), que el senyor apreciava amb bogeria, guardant-los gelosament, honrant amb ells la presència de rics marxants, i sempre després d’haver tancat avantatjosos tractes.
El celler del conrer es trobava a la planta baixa de la procura. Era una nau d’arc romà, sòbria i alhora majestuosa, que convidava a la veneració. Tenia una porta al fons, reformada,segons mostrava la data a la portalada l’any 1692, on venerables carreus d’un metre i mig de gruix massís mostraven la simplicitat i fortalesa de l’obra. Dues fileres de grans cups de castanyer eren la reserva de vi de diari per als pobres i els monjos. La caritat cristiana dels cartoixans estovava la severitat amb la que exercien els seus drets i privilegis feudals a cada toc d’àngelus davant l’edifici de la procura. Al hivern era habitual el vi calent, així com grans olles de verdura i llegums amb cereal i un rosegó de pa. Els pares, curiosament, reclosos en les cel•les i en la pau insondable gaudien d’una dieta prou més frugal, amb un pa diari i una mesura de vi fortificat de 25 graus. La verdura els hi procurava el propi cultiu de l’hort de la cel•la. Per als moments de decandiment i ànim baix, o com alguns en deien maliciosament, quan la sang se’ls aigualia de tant resar i poc treballar, a Cartoixa disposaven d’una població de tortugues aquàtiques a la bassa de les tortugues. La sopa de tortuga era un reconstituent de primer ordre, a part de ser una carn finíssima i que et permetia no incórrer en pecat de carn pel fet de la seva gènesi aquàtica, divina i virginal, assexuada. Semblanment, els pagesos i jornalers, poc acostumats a carn que no fos de caça, porc alguna família privilegiada al hivern,després de la matança i algun pollastre el dia del patró, complementaven la seva ingesta de proteïna amb la fina carn d’algun fardatxo despistat que acabava fent txuptxup al tupí. També alguna serp, més difícil d’atrapar, també hi podia fer cap essent motiu de senzilla alegria i agraïment al Pare i senyor dels cels.

Aclariments sobre les restauracions de vies

2011-04-04T12:25:00.000-07:00

Aquest escrit pretén aclarir algunes percepcions errònies respecte al canvi de cara d’algunes vies de Cabacés (13 vies entre 200). No sé si la visió d’aquesta gent és majoritària, ja que hem rebut també mostres de suport. Però em vull estalviar més insults i mails sense sentit, que per mi només denoten una visió subjectiva i tancada de l’escalada mancada de perspectiva històrica ni de perspectiva de futur, tendència creixent que veig amb certa preocupació ja que tendeix a reduir l’escalada a un simple producte d’oci i d’evasió. El bloc kbcesfree va néixer per donar lloc a idees que em rondaven pel cap i que formen la meva forma d’escalar (que ha evolucionat amb el temps) i la meva persona (també evolucionant, si cap a millor no ho tinc massa clar), i per divulgar tradicions i visions de l’escalada que es basen en la comprensió de la roca com a ens viu i no en la conquesta d’uns objectius esportius . Poden no agradar el to (procuro que sigui desenfadat i respectuós alhora, sense amagar però certes ganes de provocar) ni les idees que expresso, però si que crec que el que escric és coherent amb els meus actes (encara que no sóc ni Ghandi ni Jesús de Nazareth, i si, tinc les meves contradiccions).
Encara que pugui semblar un simple joc de paraules, crec que la paraula DESEQUIPAR no és correcta per definir el que hem fet. Hem escalat les vies autoprotegint-nos i hem retirat les xapes que no hem utilitzat. Per tant seria més correcte dir que hem restaurat o readaptat les vies, amb la intenció de practicar una escalada que ens omple més (de fet jo ara ni equipo ni practico l’escalada esportiva) tot procurant adaptar-nos a la roca i no adaptant-la a les nostres limitacions (les vies són la descoberta d’un camí que hem de trobar a la roca, no una línia recta de xapes). Crec que aquesta forma d’actuar és honesta amb la resta d’escaladors, ja que no hem canviat cap via que no sapiguem segur que té una solució natural. Si he fet vies d’aquest grau (ditxós grau) és senzillament perquè són les que puc fer amb el meu estat de forma actual. Si algun dia puc escalar vies més difícils procuraré escalar-les d’aquesta manera i també en retiraré les xapes (sempre en les vies que jo hagi equipat). No hem pretès mai discriminar ningú. Per altra banda el problema en escalar amb aquest estil no està tan en el grau de dificultat sinó en les possibilitats que dóna la roca per emplaçar o no les proteccions i aquestes vies sobre conglomerat de forats ofereixen una protecció més que bona amb el material tan ben dissenyat que tenim actualment i que tots podeu trobar a qualsevol botiga d’escalada (fins i tot al Decathlon). A data 4/4/11 les vies restaurades són unes 10 vies de Can Pistraus i 3 del Racó Pervers. Que l’escalada esportiva sigui el corrent dominant en quan a practicants i difusió no vol dir que sigui la part més important de l’escalada (de fet té una vida curta l’escalada esportiva si la comparem amb la resta de la història de l’escalada, i si seguim amb el boom actual no crec que tingui una vida molt més llarga, més que res per la degradació de la roca que ja es detecta a molts sectors), i de fet jo estic convençut que la meva evolució com a escalador i l’evolució de l’escalada han de seguir el camí de més comunió amb la natura i respecte per la roca (no foradar la roca o fer-ho el mínim possible) i més introspecció i treball de la part mental i espiritual de l’escalada per sobre de la part física i de l’assoliment d’un objectiu personal, tal com es veu en les evolucions de les tradicions de l’escalada a Peak District, zones de fisures americanes o a les torres d’arenisca de centreeuropa, per a mi les zones punteres en l’art de l’escalada lliure, encara que no s’hi escalin els graus més rutilants. Personalment, tot i fer 15 anys que escalo i haver arribat a fer vies molt difícils pel meu modest (molt modest) nivell, les meves màximes satisfaccions com a escalador les he tingut escalant aquestes vies de Can Pistraus trobant solucions naturals que per ignorància i inconsciència no havia sabut trobar abans. En tot cas, resumint, i redundant en idees (còmiques i mal interpretades) que ja he glossat abans en aquest bloc i que han sigut titllades de filosofia hipòcrita, hippie, efluvis i no sé què més, ús diré que la classificació de vies en graus està només a la vostra ment, i que per a mi EL GRAU HA MORT, i que només m’interessa el grau alcohòlic dels vins del Priorat.

Aquí responc alguns dels dubtes plantejats:

-És una decisió poc meditada:
NO, aquesta decisió i actuació és fruit d’una evolució com a escaladors que ha durat molts anys. Potser la massificació de la tardor passada (principalment en aquestes vies) va ser un detonant per precipitar els esdeveniments, però res més que això. Com fruita madura que cau de l’arbre, hagués arribat un dia que ho haguéssim acabat fent igual. I un cop vam decidir que ho faríem encara recordo diverses converses entre nosaltres i amb amics acabant de valorar les implicacions que podia tenir per a altres escaladors. En tot cas reconec que em sap greu que escaladors que havien gaudit d’aquest sector i dels quals conec les cares perquè havien passat pel refugi, i gràcies a això s’havien convertit en amics, ara no sé si voldran escalar aquestes vies, encara que els convido a fer-ho i a provar una nova dimensió de l’escalada. Aquest és l’únic dubte que tinc. Fins i tot sabent les crítiques que rebríem vam decidir obeir la nostra consciència. Recordo com un gran alliberament el moment en que vam treure les xapes de la primera via, un sentiment difícil d’explicar, però va ser com treure’m un pes de sobre després d’anys sentint-me culpable cada cop que feia un forat per equipar una nova via (Si, sóc un romàntic).

- No heu pensat en els que fan menys grau:
NO, teniu raó, hem pensat en nosaltres i en el plaer que ens podia comportar a nosaltres escalar aquestes vies com ens agrada a nosaltres. Però és que quan vam equipar les vies tampoc vam pensar en aquests escaladors ni en els que feien més grau, sinó que vam seguir la mateixa premissa, gaudir el màxim d’acord amb l’escalada que practicàvem en aquell moment, independenment del grau que tinguessin les vies. Per altra banda, molt sovint l’escalada d’autoprotecció s’associa al risc i a escalades d’alt nivell. Doncs ara tots podem gaudir d’un sector amb vies de protecció fàcil per iniciar-se en aquest tipus d’escalada. Si creieu que falten sectors d’iniciació amb seguros juntets, a qui heu de reclamar és a la FEEC, o també podeu organitzar una col•lecta al vostre centre excursionista i agafar el taladro. La veritat és que em costa imaginar-me en Sharma i l’Andrada queixant-se que no els hi equipo 8cés en sostre i dient-me que discrimino els que escalen aquests graus.

-Heu deixat les reunions a llocs on es podia sortir per dalt:
Si, després de molt pensar i per la morfologia de la roca cabacerola, trencada a les parts més sotmeses a l’erosió ambiental, precisament les sortides, vam decidir deixar les reunions, que a més ja estaven instal•lades, per no deixar vies exposades i perilloses. Per altra banda vam creure que deixar les reunions faria més accessibles aquestes vies a altres escaladors. Tampoc és una cosa tan estranya això que hem fet, zones tan tradicionals com Indian Creek o Elbsandstein tenen reunions equipades.

-Aquestes vies ara no les escalarà ningú:
Algú potser si, que baixarà la freqüentació, ho sabíem. No és un tema que em preocupi especialment, les vies estan allà per a tothom. Em preocupa més que hi hagi sectors que no es deixen descansar ni de dia ni de nit, amb la conseqüent degradació i acumulació de magnesi que pateixen.

-Després de l’esforç que heu fet equipant, obrint camins, demanant permisos al PN Montsant i als propietaris i ara no ho aprofiteu?:
Encara que agraeixo que alguns reconegueu el nostre esforç i el dels equipadors en general (ús puc assegurar que no és el més habitual, és més habitual l’exigència), hem fet aquest esforç amb gust, sense esperar-ne res a canvi, només perquè era el que ens omplia com a escaladors. Pel que fa als permisos tot el que hem trobat han sigut facilitats, tant per part del Parc Natural com dels propietaris. En concret la gent del Parc Natural, veient amb preocupació el que succeïa a Margalef i patint que la massificació, l’erosió i la degradació arribessin també a Cabacés, s’han mostrat molt favorables al que hem fet i molt esperançats de que l’escalada comenci un nou camí de més harmonia amb l’entorn. Una frase molt habitual entre excursionistes i pagesos aquí a Montsant és AQUESTS ESCALADORS HO OMPLEN TOT DE FERROS QUE FAN MOLT LLEIG. Sovint, com a col•lectiu només pensem en nosaltres sense veure que hi ha un món que ens rodeja.

-Passegeu la vostra filosofia hipòcrita per Desnivel, editeu guies per finançar nous equipaments i ara desequipeu donant mala informació!!!!???
Em resulta curiós rebre crítiques d’aquest estil, quan només fa tres o quatre anys rebia enverinats comentaris que parlaven de secretisme i egoïsme. La publicació del primer fanzine de ressenyes va respondre en part a la demanda (o exigència) de ressenyes, i també per recuperar part del cost del material d’equipament, ja que fins llavors el llibre de ressenyes el deixàvem sense demanar res a canvi (ja que molts no demanàveu ni un trist cafè). Però la meva motivació com a guarda de refugi no passa per la venda de ressenyes, ni molt menys, i per això va ser fàcil la decisió de sortir al Desnivel. Vam creure que era el moment de presentar Cabacés en societat i de oferir ressenyes per tothom, per poder treballar només amb la gent que realment volia el servei que ofereix el refugi. També era una forma d’estalviar a la gent els 24 euros que costava la guia de Montsant, en la que també vam col•laborar gustosament, ja que la guia quedava més rodona amb Cabacés (i per descomptat totes les guies s’han d’anar actualitzant amb el pas del temps i la de Montsant no és una excepció). A mi personalment em va fer una il•lusió molt gran poder explicar coses de la nostra forma de veure la vida (per cert, jo no em considero un hippie, com algú ens ha adjectivat –Els Hippies de Cabacés, sembla un nom d’un grup de rock català- sinó que més aviat he tingut tendències punkies i llibertàries, i mai m’han agradat els Grateful Dead sinó que tiro més aviat cap a la música negra. També he de reconèixer, però, que si em cresqués cabell em deixaria unes bones grenyes i em posaria una cinta de caixmir florejat al cap, encara que no crec que això em convertís en hippie; ara senzillament fujo d’etiquetes que m’aparten de l’harmonia amb la natura i amb els meus veïns i de l’amor universal– ai, potser si que sóc un hippie???? GLUUUPS ). Per altra banda, encara que sóc força crític amb Desnivel, crec que la seva funció principal no és la promoció de zones d’escalada i establiments turístics, sinó que ha estat i és una molt bona eina de divulgació i comunicació entre escaladors. Molts pocs escaladors es guanyen part del seu sou amb els articles de Desnivel, així que crec que la seva funció va més enllà del negoci que és. Tot i la venda de ressenyes i guies, estem molt lluny de recuperar el que ens vam gastar en material per equipar, així que tota crítica en el sentit de que hem tret profit dels croquis i de les guies em sembla una falta de respecte.
Pel que fa al refugi, nosaltres tenim les nostres feines que ens agraden molt, i el refugi, (tots sabreu de la davallada en l’ús dels refugis per part dels escaladors per l’ús de les furgonetes, i no ús ho prengueu com una crítica), és un complement per a l’economia familiar, sens dubte, però la motivació primera són les ganes d’oferir un servei, en un poble petit que en té pocs, a tothom que ho requereixi, a més de ser també un lloc de trobada. Dista molt el refugi de ser un establiment turístic que vulguem promocionar. Que algunes zones busquin una presència i promoció periòdica a revistes per fer funcionar refugis, campings etc, no crec que sigui dolent, però no és la nostra forma de fer. En tot cas tots en podem treure profit d’aquesta divulgació massiva (reconec que per a mi excessiva), principalment els escaladors que no equipeu. En realitat, els moments que m’han omplert més com a guarda (vocacional) han sigut quan han arribat persones amb motxilla caminant des de molt lluny que han agraït profundament un plat de sopa calenta i un llit sec i confortable. Alguns, per cert, van ser acollits sense que els demanéssim res a canvi.
Actualment, després de l’experiència adquirida (ningú neix ensenyat), puc dir que no tornaré a publicar cap més ressenya en forma de guia o en publicacions. El comportament de molts escaladors segueix deixant molt a desitjar. Brutícia a peu de via, femers a pocs metres de les vies, erosió i premsat excessiu dels peus de via, magnesi a dojo, acampades descontrolades de furgonetes... A mi és això el que em sembla un problema, i no que haguem tret algunes xapes. I els qui paguem el preu d’això som els que vivim aquí cada dia, que veiem aquesta degradació o que no podem escalar a sectors on ho havíem fet amb pau i tranquil•litat (prohibició d’escalar a Les Crestes, a l’espera d’acordar una regulació amb el propietari). Els escaladors hauríem de pensar què aportem realment a la gent que viu i treballa a les terres on escalem i a l’entorn natural, uns ecosistemes fràgils. Amenaces de l’estil “la incipient arribada d’ escaladors al bar del poble i al refugi han mort” em semblen d’una prepotència urbanita i d’una falta de perspectiva enormes. Cabacés ha viscut 1000 anys sense escaladors. Montsant té 20 milions d’anys, i ha sobreviscut a la falta d’escaladors tots aquests milions danys. Qui ens hem cregut que som¡!?? En tot cas no crec que a ningú que hagi escalat a Cabacés se l’hagi obligat a anar al Bar o al refugi, sinó que més aviat sou pocs els que deixeu algun benefici al poble, així que almenys deixeu-nos escalar com ens dongui la gana.

Vies clàssiques de les nostres muntanyes (II)

2011-02-08T09:43:00.000-08:00

Hola amics,

dues vies, avui si, de la nostra muntanya, Montsant.

ESPERÓ DE SALFORES. Via del Tosset i cia, de concepció totalment clàssica. Recorre un arrogant esperó a la dreta del grau de Salfores en quatre llargs i uns cent metres. Originalment tenia dos llargs amb domini de l'Ae sobre burils i claus (1er i 4rt). Actualment es realitzen en lliure en 6b+ i 6b respectivament, encara que cal dir que són una mica raros... La resta equipament just ple d'òxid, amb amaniment de friends en forats i on cal sang freda per travessar sense cascar els ous els trams de roca dolenta, bastant habituals, en contrast amb trams de roca foradada excel·lent, així és Montsant!! Atenció al segon llarg, no seguiu per la fisura, tireu a l'esquerra. Al 4rt llarg segons la ressenya d'en luichy cal flanquejar els sostres a la dreta, i no és així. Per mi el millor les vistes i l'ambient.

SOMNI D'ESTIU. Oposada a l'anterior. Via equipada amb parabolts que recorre en 3 llargs i 80 metres l'agulla adossada a l'esquerra de la Falconera. El primer llarg és un autèntic festival de forats en conglomerat taronja, un llarg espectacular. El segon llarg un mur gris que és un altre festival de forats. El tercer en canvi és més fi i també més obligat, però aeri i inoblidable. Una via per disfrutar molt i patir poc. Actualment no es pot escalar per època de nidificació (de gener a juliol). Deliciós descens pels roures del grau de l'Agnet, el meu grau preferit.

salut i bones escaldades!!

Presentació ÀNEC

2011-01-28T01:30:00.000-08:00

Presentació en societat de

ÀNEC

Associació naturalista d'excursions i escalades de Cabacés.

Hem creat aquesta associació per treballar per al manteniment dels valors naturals i culturals del nostre poble, el nostre bosc i les nostres terres. Serà l'entitat amb la que pretenem ser interlocutors directes amb l'ajuntament, el parc natural i els propietaris i veïns, com a representants dels escaladors al terme de Cabacés, per tal de parlar sobre els impactes que genera la nostra activitat en la natura i en les activitats dels nostres veïns per a fer possible la convivència. M'agrada destacar que per a nosaltres és prioritària la defensa de l'entorn. En aquest sentit, amb l'adjectiu NATURALISTA pretenem remarcar que l'escalada i les altres activitats que es duen a terme a la muntanya no poden passar per davant d'aquesta, ni que sigui per interès econòmic o esportiu.

Una altra de les idees que tenim és la de divulgar entre la gent del poble l'escalada (amb conferències, passes de diapositives) i la muntanya, generalment poc coneguda pels cabacerols fora de les seves finques d'olivers.

La seu de l'associació és el Refugi de Cal Ferrer, C/Major, 16, lloc on informar-se de les regulacions que afectin la pràctica de l'escalada i a d'altres activitats a la natura.

Ús podeu fer socis si ho desitgeu, no ús demanarem res (ni tan sols quota).

Queda obert també el concurs per al logotip de l'associació, que lògicament ha d'incloure un ÀNEC, el símbol de l'associació (coincidència casual).

salut i bones escaldades!!

Escalada natural

2011-01-08T10:31:00.000-08:00

"El nostre rastre a la paret no mostra res més que la nostra inadaptació al medi"

Josep Maria Alsina

"M'angunieja veure fileres de xapes en línies de roca a les que encara no havia arribat el moment de ser escalades"

John Gill

"To bolt a rock is like to bolt your own head!!"

Johnny Dawes

"Amb aquest bri de palla faré una revolució"

Masanobu Fukuoka

Els amants de l'escalada d'autoprotecció gaudeixen d'un nou lloc per a dur a terme la seva activitat. Els sectors Can Pistraus i Racó Pervers han vist canviada la fesomia d'alguna de les seves vies, en les que es busca respectar al màxim la morfologia de la roca. Un joc de tascons i uns quants friends, a més d'intuició, imaginació i serenitat seran suficients per escalar aquestes vies. Són molt recomanables els tricams. Hi ha vies que ofereixen una protecció més que fiable en fisures i forats, mentre que d'altres exigeixen dosis de morro més grans. En tot cas totes les vies han restat amb reunió de cadena i és possible la seva realització amb top rope. S'han retirat els parabolts que no s'han utilitzat, i de moment en algunes vies hem deixat un parabolt a l'espera d'alliberar-les totalment. Pròximament enfonsarem els espàrrecs per deixar la roca el més pura i neta possible.

Per altra banda totes aquests vies s'han escalat sense l'ús de magnesi, la fricció de la roca ho permet. Demanem que no utilitzeu aquest element antiestètic i letal per a la microvida de la roca, i que si el considereu indispensable en minimitzeu l'impacte raspallant-lo després de les vostres escalades.

Ens ha costat molts anys comprendre però personalment m'he tret un pes de sobre. Feia temps que no em sentia a gust taladrant i havent taladrat la roca i sento que en part arreglo el mal fet. Per mi el camí està traçat i després d'aquestes, noves vies ens esperen, vies que de sobte han agafat una vida nova.

Per a informació concreta de les vies restaurades adreceu-vos al llibre de piades de cal Ferrer.

Salut i bones escaldades

Adrspach

2010-12-03T06:47:00.000-08:00

Aquí un vídeo casolà però que mostra l'essència d'aquesta zona txeca, la riba del davant de l'alemany Elbsandstein, laberints de torres d'arenisca i tradició local, free magnes, prohibit encastadors metàlics, s'assegura amb nusos (uzels) i hi ha algunes anelles molt esporàdiques...

Escalada emocionant que ens mostra el passat i l'evolució futura de l'escalada i la relació amb la natura.

salut i a suar!!

(Cliqueu el títol)

Petr Slanina, 2on video

2010-12-03T06:43:00.000-08:00

Un segon vídeo que m'ha deixat acollonit...
Atenció a la música dels crèdits, que a molts ens portarà records entranyables de quan teníem més pèl, més muscle i menys cervell (o això creiem...)
HAUREM D'APRENDRE A ESCALAR!!!

Petr Slanina "Spek"

2010-12-03T02:07:00.000-08:00

Bones amics,

Ja fa temps que no parlava de cap personatge de l'escalada d'aquests mítics i gairebé desconeguts que m'agraden a mi. El que passa és que sovint costa trobar referències d'aquesta gent discreta i maleïda. Un exemple són els mítics i potents germans Estorach, montserratins dels anys 40 dels que m'ha sigut impossible trobar res (des d'aquí faig una crida a qui n'hagi estudiat la figura a que m'il·lustri sobre aquests admirats escaladors). El mateix ens passa amb escaladors d'altres cultures d'escalada només conegudes aquí per una minoria. Tímidament els escaladors de l'est d'Europa s'han fet un lloc a l'escalada mundial, gent com Ondra o Mrazec no necessiten presentació. Aquests reconeguts escaladors són coneguts per les seves gestes en la lluita per assolir els graus més alts en escalada esportiva. Però la part menys coneguda de l'escalada a Txèquia són les torres d'arenisca on només es practica l'escalada tradicional. Jo personalment només coneixia com a exponent en aquesta forma d'escalada a l'alemany Bernd Arnold, que recenment podeu veure alliçonant ianquis al·lucinats al vídeo THE SHARP END. Però a l'altra banda del riu Elbe (Laba en txec) també tenen els seus herois amb nervis d'acer i amb un domini tècnic excepcional. Els meus amics txecs i eslovacs m'han presentat Petr Slanina "Spek".
Spek té 43 anys i viu a Rychnov u Jablonce (Txèquia) i la seva zona d'escalada habitual és l'arensica de Klokočské skály.
Va començar a escalar amb els seus pares quan tenia 8 anys. I introduït precoçment en les severes regles de l'escalada txeca, destinades a la preservació absoluta de la roca i la seva adherència, i on l'escalada pren tota una dimensió psicològica i cultural, es va convertir en un escalador de primer nivell mundial, prolífic i perfeccionista, sense ser gens conegut fora de l'ambient de l'arenisca txeca. Com a mostra, a part del vídeo adjunt (CLIQUEU EL TÍTOL DE L'ENTRADA), mencionar que ha obert 1470 vies a les roques d'arenisca (sempre d'alta dificultat i exposició), que ha ressenyat amb cura en els seus 8 diaris personals!!
La seva primera obertura va ser el 1980 amb „Za to nemůžu“ a Adršpašské skály. La última és Tornado Loo (7b) a Kalymnos, Grècia (tot just la seva segona obertura en calcari).

Les pàgines web que parlen d'ell mencionen lacònicament que "no entrena, només escala".

Un vell roquer que li fot molta canya!!

El Gegant. Bavaresa Maestri i Els Geganters.

2010-11-22T09:56:00.000-08:00

Extracte del llibre de piades del refugi:

22-11-2010

Repetició de la via "Bavaresa Maestri".

Isa obrint, Yuri de segon amb alguna dificultat a la fisura de 6b, que potser no és 6b.
En arribar al cim SORPRESA!!!
Caixa de piades (carret de fotos) amb cita de J.Rovira i Ricard Darder d'una ascenció per la cara nord. EL GEGANTER 6A/A+.
La Isa repeteix El Geganter que està equipada amb 3 claus. S'amaneix amb un merlet, tascons i friends al gust.
En Yuri no l'ha pogut fer perquè no quedava temps (bona excusa!!!).
El repte és ascendir el gegant per les 4 cares. La Est és bonica però problemàtica perquè hi ha la casa. La Oest es veu més lletja i un tram de dalt sembla difícil, tot i que segurament es podria assegurar amb claus i micropeces. Ja veurem.
La roca hi ha moments que és justeta, però la bellesa del lloc ho equilibra tot.

Yuri.

PD. Agarirem qualsevol informació sobre primers ascencionistes, història etc, ja que desconeixem aquesta part de l'escalada cabacerola.

Prohibició a Les Crestes

2010-11-03T16:54:00.000-07:00

Esperant la màxima difusió d'aquesta notícia per a que es compleixi el desig expressat pel propietari del terreny, donada la massificació soferta en aquest sector (i a Cabacés en general) durant els darrers caps de setmana de tardor, en especial Tot Sants, queda PROHIBIDA l'escalada al sector de Les Crestes.

Esperem poder obrir un diàleg amb el propietari de cara a consensuar unes condicions mínimes de respecte a la natura i a la tranquilitat del lloc, així com un nou accés al sector, per poder tornar a escalar, això si, amb baixa freqüentació (és a dir, abstenir-se grups). De moment, però, el sector queda clausurat.

Cal entendre que els sectors d'escalada no es poden convertir en La Rambla.

Atenció a les notícies que ens puguin arribar d'altres sectors de Montsant (Racó de Missa p.ex.), perquè la direcció del Parc Natural està espantada i en alerta. De moment seria prudent no escalar en aquests sectors o essent molt discrets.

Salut i bones i tranquiles (sense aglomeracions ni colles sorolloses) escaldades.

Vies clàssiques de les nostres muntanyes

2010-10-21T13:06:00.000-07:00

Benvolguts amics,

Com veieu els seguidors del bloc de l'escalada cabacerola, poca activitat hi ha que sigui digna de piar. I és per això que m'invento una secció nova, per tenir l'excusa d'escriure alguna cosa i fer veure que encara em podeu considerar escalador.
El cas és que la meva motivació actual passa per les vies de diversos llargs i si pot ser que respectin la morfologia i naturalesa de la roca, i en que per escalar-les calgui fer ús dels estris que ens permetin l'autoprotecció i de les eines mentals i espirituals que ens ofereix la dimensió psicològica de l'escalada. aquella que queda tant desdibuixada en l'escalada paraboltada.
Així que la secció "vies clàssiques de les nostres muntanyes" pretén, sense cap ànim d'exhaustivitat, mostrar algunes vies de Montsant i serres veïnes que ens facin xalar amb aquesta dimensió de l'escalada, i que ens permetin escalar en llocs romàntics, màgics, silenciosos i d'entranyable paisatge.
I per començar, curiosament, no he triat el meu Montsant sinó l'anomenat (mal anomenat per mi) Lo Pirineu del sud, El Port, i concretament dues vies dels Estrets d'Arnes i encara més concretament de les Moles del Don. Un lloc salvatge i solitari però de fàcil accés i ràpid descens, així que el compromís és baix i l'escalada es pot considerar de plaer (excepte algunes vies!!!). Dos bones vies representatives del lloc són:

SAM BELLUGA: Escandalós diedre de llibre, super estètic i espectacular. Cal anar psicològicament preparat per a tirades de IV grau "montserratí" desprotegit i per al diedre, sostingut i amb llargs trams a protegir, encara que de protecció franca. El diedre és aeri, espectacular i molt excitant, amb trams de roca delicada que no fan sinó donar encant a l'escalada i que fan bellugar-la. A partir del diedre es pot triar sortir per la sortida directa equipada amb parabolts o per la via original, molt clàssica i romàntica. Ambient de primera en tot cas, es trii el que es trii. Per mi una via indispensable, emocionant però amb reunions a prova de bombes, així que la seguretat depèn absolutament d'un mateix i de la seva destresa.

TINTIN A LES MOLES: Via superfàcil i molt assegurada amb parabolts, ideal per començar a escalar o per a divertimento després d'una altra via. També em va semblar una bona via per a iniciar-se en el món del solo integral - grimpada (cosa gens recomanable per un pare de família com jo).

Au doncs,

bones escaldades i fins a la propera!!

Guia d'escalada Collegats. Petits matisos.

2010-08-16T07:53:00.000-07:00

Bones gent!!

Avui no ús parlaré de Cabacés sinó d'una zona amiga amb refugi amic (CAL GUERXO, patrocinador de que subscriu) que es troba a la sortida nord del congost de Collegats, Bresca. A Bresca hi ha dues penyes calcàries on fa uns anys vaig equipar algunes vies. Recenment ha sortit publicada una guia de Collegats on s'inclouen les parets de Bresca i per tant les meves vies, així que com a equipador i ideòleg d'algunes vies faré uns breus apunts i matitzacions que poden ser del vostre interès, o que lliurement podeu considerar collonades sense importància!!!

Les vies que jo vaig equipar es troben al sector Gaia:

La via 1, LA GEGANTA ADORMIDA (7a+), està pensada per ser assegurada desde la repisa (molt herbosa), i per això es van instal·lar dos parabolts. És possible entrar a aquesta repisa per un marge a l'esquerra de la paret. De totes maneres és factible realitzar la via tal com indica la ressenya, entrant per la via 2 ÀGATA.

La via 3, s'anomena EL DRAP DE LES ENCANTÀRIES, enlloc de les ENCANTADES que no ser de quins éssers mitològics es tracta. Va ser originalment graduada de 6a+.

La via 4 s'anomena EIRA enlloc de L'EIRA. Hi ha un parell de parabolts que s'han d'acabar de matisar. Va ser originalment cotada de 7b/c.

La via 5 s'anomena LO CANUT DELS MENAIRONS. A la guia consta com a MINAIRONS. Probablement aquesta denominació sigui l'habitual al Pallars per a aquests petits i treballadors éssers, però per raons de nostàlgia personal vaig preferir usar la forma MENAIRONS amb E. La via va ser graduada originalment de 6b+.

Finalment figuro com a equipador amb el nom de Ferran T. que molts sabreu que no és el meu nom veritable!!

Bé, com ús deia, collonades sense importància (excusa per a fer un post en aquests dies sense notícies d'agost) que no poden desvirtuar la gran feina duta a terme en l'el·laboració d'aquesta guia modèlica i visualment excel·lent (Ballart SA).

Gràcies i fins a la pròxima!!

Ja al seu quiosc!!! Escalada en bloc a Cabacés

2010-05-30T09:35:00.001-07:00

Cabacés ja té guia d'escalada en bloc. Es tracta d'un fanzine en blanc i negre, amb croquis sobre foto, accessos, informació pràctica... Vaja, tot el que ha de tenir una guia!! Tot excepte grau pas per pas. Només estan graduades les propostes de l'oberturista quan aquest s'ha pronunciat, i s'ha mencionat un grau orientatiu dels diferents passos de cada pedra per a orientar una mica el personal. Hi trobareu 3 sectors complets, unes 30 pedres i uns 130 passos de totes les mides, dificultats i inclinacions sobre conglomerat cabacerol de bidits, forats, còdols i esperons. El preu és de 8 euros, contribució que NO es destinarà a equipament de vies noves, sinó a fotre'ns una bona festa!! En venda als punts de venda habituals, refugi de Cal Ferrer i Camp Base Mataró (Can Kueka).

au doncs,
a disfrutar-la!!

Cap a la impremta

2010-05-17T05:20:00.001-07:00

Bo Diddley's jungle rythm

2010-04-24T04:30:00.000-07:00

Amics,

aquest és el nom de la nova via que he equipat a un nou sector anomenat Les Crestes Baixes, i que és el vessant nord de Les Crestes. No el divulgo perquè només hi ha aquesta via, però depèn del ritme d'equipament ben aviat ús n'informaré amb detall. De moment una via en placa de forats a l'estil Mouriés (Provença) que ús farà moure els peus al ritme dels tambors i guitarres selvàtiques del gran Bo Diddley, a qui dedico aquesta via.

salut i bones escaldades!!

Pssst... Hi ha algú??

2010-04-18T03:42:00.000-07:00

Els escaladors com a col·lectiu ens ho seguim treballant... Tranquils, sempre ens quedarà aquella frase de "per quatre paguem tots", o aquella millor de "clar, els escaladors som les víctimes, és més fàcil prohibir escalar que parar una carretera...", o aquella tan bona de "és que en realitat els que embruten no poden ser considerats escaladors...".
Suposo que molts haureu vist la notícia apareguda a Desnivel referent a actes vandàlics a Margalef duts a terme per escaladors durant la passada setmana santa (una setmana santa, per cert, que ha sigut percebuda com una invasió sense precedents pels prioratins). La gota que farà vessar el vas de la paciència de Margalefans i PNMON. Però només una gota en un vas que fa anys que s'està omplint, anys de mal comportament, incivisme, de llençar la brossa sense pensar que Margalef és tan petit que no té la capacitat de fer-ne la recollida, de rentar-se les dents i rentar els plats a la font del poble, de fer les necessitats al costat de cases on viuen persones sensibles, d'aparcar indiscriminadament, d'incomprensió sobre el que aporta l'escalada i l'acumulació de gent a peu de via a la natura (en realitat res), i anys de només pensar en la nostra via, els nostres col·legues, la nostra furgo i de a quin desplom estan penjats el Sharma i l'Andrada.
Doncs nois, es pot estar acabant radicalment aquesta manera de viure, perquè hem abusat de la confiança dels Margalefans, que ja n'estan farts. Per als més pacients i que reben benefici de l'escalada (bar, fonda, botiga) la solució passa per una ordenació i racionalització d'aparcaments, zones de bivac i serveis. Però a la majoria (propietaris i algunes institucions mediambientals) els hi sembla més convenient la regulació de l'accés (cupos màxims de visitants) o fins i tot la prohibició...
Així que com que els escaladors no ens hem sabut autorregular, i hem entés la llibertat com a llibertinatge, només pensant en el benefici propi, doncs ara ens trobarem una regulació imposada... Imposada perquè com a col·lectiu no sabem estar a l'altura. Després ens queixarem a la FEEC, als ajuntaments, al PNMON, però la realitat és que ahir, a una reunió-debat oberta a la participació de tots els interessats a Cornudella de Montsant, en que s'havia de parlar sobre el Pla Especial que ha de regular entre altres coses l'escalada a Montsant per aportar solucions a la massificació i degradació de certes zones (especialment Margalef i Cornudella) érem 3 escaladors. A tall d'exemple, de caçadors, un col·lectiu menys nombrós, n'hi havia uns 10, fent pinya entre tots. Així que no ens podrem queixar si les regulacions es fan sense comptar amb nosaltres. Suposo que s'està més bé al bar veient com el RCD Espanyol reparteix patades que participant en una avorrida reunió. Doncs a nosaltres ens la fotran la patada al cul...

Au doncs

Nova Guia d'escalada en bloc

2010-03-07T09:50:00.000-08:00

Benvolguts amics,

ús presento la portada de la nova guia de boulder que estem preparant. Serà una guia autoeditada estil fanzine (encara està per decidir el format final). La meva idea era penjar a cabacésfree les ressenyes que anava fent, però ràpid, veient la quantitat de fotos que havia de penjar (buuuf!!) vam pensar a passar-ho a paper i fer una guia com a tal. Així que depenent de les ocupacions que tinguem en unes setmanes podreu trobar la guia al refugi. No cal ni dir (almenys als que seguiu aquest blog habitualment) que els passos proposats no estan graduats, així que només ús haureu de preocupar de xalar.

salut i bones escaldades!!!

El Gegant, fisura Maestri

2010-01-03T09:40:00.000-08:00

Amics,

aquí teniu la ressenya original del llibre de piades de la CLÀSSICA (amb majúscules) ascenció d'en Tapia i en Jover Rumbateam a l'agulla del Gegant. Hi ha vestigis en forma d'escarpes rovellades d'altres vies, força antigues, a les altres cares de l'agulla, vies que pròximament procedirem a reequipar per fer-les assequibles a tots els públics i que quedin del tot segures... QUE NO, QUE NO, NO ÚS ESPANTEU, Cabacés seguirà respectant la història i tradició de l'escalada, així que tindrem un petit reducte d'escalada autèntica d'autoprotecció on a més comptarà arribar al cim d'una agulla!! En tot cas si que m'ha transmés en Bernat Jover el seu interés en conèixer alguna dada d'aquestes vies, si algú en pogués aportar alguna estaríem molt contents de cara a refer per als nostres fills aquesta part de la història de l'escalada cabacerola que no coneixem.

Així que ja a partir d'ara poseu els ferros artesanals a la motxilla i a disfrutar!!

La nevada i cap d'any

2009-12-15T09:24:00.000-08:00

Preciosa nevada la que ha caigut, aquí en teniu una mostra, cosa que ens recorda que el nadal s'acosta i el cap d'any ja és aquí, així que hem fet una proposta superfanàtica al refugi per si voleu passar el canvi de número amb nosaltres i escalar l'endemà.

Menú de cap d'any a Cal Ferrer:

Tapes i canapés de delicadeses,

amanida tèbia amb tempura de gambes,

faisà al raïm,

taula de formatges,

mousse de xocolata,

raïm de cap d'any,

Copa de vi blanc Les Brugueres 08
Copa de vi negre Solanes 06
Copa de Cava Agustí Torelló Mata Brut Nature
Cafè

Música, llar de foc i campanades tradicionals per només

30 euros per persona

Places limitades i garantia de rotpunkt l'endemà (segons estat del personal)

El fesol es fa sol si fa sol

2009-12-09T07:14:00.000-08:00

Hola amics/gues,

aquest nom tan ocurrent d'en Joan Ribera és per a una via que es troba a la Fresca, als tormegals, i que va tenir la seva primera ascenció en rotpunkt el diumenge passat. Primera ascenció per Kik i José Lara, d'aquesta via bloquera de patates i pas clau sobre còdols de primera falange. Proposen 7b. Felicitats.

Passat el pont i la fira de l'oli només queda destacar el gran ambient d'aquests dies al refugi i a les parets. Ens encanta veure que la gent disfruta del nostre encantador racó.

Salut i fins aviat amics!!

Info Calisay

2009-11-17T06:11:00.000-08:00

Hem anat a escalar al Calisay per estrenar el camí, que ha quedat molt xulo i gaudir de les vistes. De pas hem escalat i hem sanejat una mica la virginal roca. En general el Calisay és el paradís del forat regleta romo i el bidit, però també hi ha bones bústies. Si les vies no fossin tan curtes (màx. 15 metres) estaríem parlant d'un sector impressionant. No és el cas, així que ens trobem davant d'un sector de sisè grau explosiu, vies tècniques però de no encantar-s'hi.

Hem fet dues vies:

La núm 3. del llibre de piades que comença a la fisura de pujar al segon pis. OPINIONS INCENDIÀRIES. Tècnica, de forats sempre petits. Rondant el 6c.

Just a l'esquerra i compartint reunió LA 118 (núm. pintat a la paret, alguna història de partió de finques o jo què sé...). Més canto que l'anterior, alguna bona bústia. Sobre el 6b.

Unes imatges d'aquest lloc tan especial i del camí. (1) La tardor al barranc de Montsant, (2) la Covassa i (3) el cartell artesanal. (4) Tenim també la Isa i la Eira amb la moda tardor 09 a l'escala dels gegants (el nom l'he inventat, disculpes els filòlegs puristes, ja provaré d'esbrinar amb l'ajut dels jaios saberuts el nom d'aquest prodigi arquitectònic i del grau que hi mena). (5) El sector és la petita placa grisa que queda a l'esquerra de l'arbre sec, darrera de l'arbre hi ha la Singla.

Calisay

2009-10-19T23:02:00.000-07:00

CALISAY, a més d'un licor d'herbes d'origen bohemi que és un símbol a Arenys de Mar, és un nou/vell sector de Cabacés. És vell perquè les primeres vies les vam equipar amb en Yuri el 2001, i les últimes el 2005. Però nou perquè faltava un camí per arribar al sector, i després d'uns mesos de feina, ahir a la tarda, convertit en desbrossadora i aixecant un núvol de pols al meu pas vaig enllestir aquest camí que:

- És una joia, passa per la Covassa, puja un grau molt bonic, marges de pedra fets per gegants i un bosc ple de vida i silenci.
- Obre tot un ventall de noves possibilitats, és a dir, nous sectors, alguns boníssims i amb totes les dificultats.
- Les vistes sobre el barranc de Montsant són espectaculars.

Així doncs tots convidats a disfrutar de les 7 vies del Calisay, vies de 12-18 metres, en roca gris i taronja excelent plena de forats, que es mouen entre 6a i 6c aprox.

Aproximació d'uns 10 minuts segons fanatisme. Per trobar el camí cal passar Lo Paredón 100 metres, i quan trobem un camp d'olivers creuar-lo. A la cantonada nord-oest del camp surt un corriol que s'ha de seguir 200 m fins que desemboca al camí Ral de Cabacés a la Bisbal. És un camí empedrat que a la dreta ens porta a Les Coves Altes i Can Xixanta. A l'esquerra en baixada ens porta a la Covassa. Agafarem a l'esquerra, creuarem la cova i seguirem uns 50 m fins que trobarem una fita que ens assenyala un petit talús on comença el camí. Ràpidament trobarem el grau, el marge dels gegants i en 200 metres de pujada forta un cartell indicador artesanal. A la dreta trobaríem a La Singla, futur sector, i a l'esquerra seguim cap al Calisay, primer planejant i després en una pujada que ens deixa sota un cingle-bauma. Només haurem de resseguir aquest cingle uns 100 m per trobar el sector.

Ressenyes al llibre de piades del refu.

Salut i bones escaldades!!!

Cabacés a Desnivel

2009-10-16T23:16:00.000-07:00

El número 279 de Desnivel ha sigut el número escollit per l'editor per presentar la gran primícia de l'any, l'esperat article de Cabacés i la seva gent. Hem sortit a un gran número, compartint-lo amb el primer A6+ de la història obra del Pelut i l'Ester Ollé, amb el gran i admirat Ricardo Cassin, amb la primera a la sud del Cho Oyu de Dennis Urubko, la via en lliure en paret més difícil del món, Orbayu dels Pou al Picu Urriellu, i la dramàtica i trista "serpiente de verano" d'Òscar Pérez i Álvaro Novellón al Latok II (això és mala sort).
En tot cas vull agrair als redactors de Desnivel la vista i sensibilitat que han tingut creant els paràgrafs i subtítols del text i la tria del títol de l'article (ús juro que l'han triat ells!!). També un agraïment al David Munilla per les fotos. Això si, la cama estirada endarrera és pura posse...
Per celebra-ho amb els seguidors del bloc ús brindo la versió íntegra de l'article, un tostón que els de Desnivel no van voler... Vinga valents, a veure qui arriba al final!!

Cabacés (o Cabassers)... Nueve años ya en que esta palabra resuena en cada poro de nuestra piel, de nuestra conciencia, como un sueño de libertad adolescente primero, como la libertad misma desde el primer paseo, que incrédulos, realizamos esa ya lejana tarde de mayo del año 2000.
A veces olvidamos para que vinimos aquí, cual fue la excusa para abrirnos a este maravilloso mundo. Vinimos para escalar, después de haber encontrado lo que creímos que era un tesoro de roca. Nueve años después la escalada es la idea original, el inicio, el leitmotif de una relación profunda con nuestra tierra, con nuestro aire, nuestras raíces y nuestro espíritu.
Por esta razón los toques de fanatismo del ambiente de la escalada en Cabacés no pasan de una relación relajada con las rocas, amigable, en la que el rendimiento deportivo es totalmente secundario ante la vivencia hedonista que nos brinda este encantador valle. A pesar de este relajo no hemos estado parados: Unas 190 vias son la demostración viva de que no sólo hemos optado por la vida contemplativa.
Cómo la historia de la escalada en Cabacés es reciente y sin aparente evolución, puesto que se empezó a gestar como zona de escalada deportiva, sería absurdo detallar algún hito deportivo. Sólo destacar que en una ascención clásica a la aguja llamada El Gegant, Bernat Jover i Jordi Tàpia con su tradicional estilo, hallaron unos viejos clavos caseros en la cima de procedencia desconocida. Por nuestra parte, antes de empezar a equipar en Cabacés pudimos escalar las cuatro vías del Totxo dels Bombers, equipadas por bomberos forestales de verano a mediados de los años 90.
Por lo tanto la evolución de la escalada en Cabacés tiene un valor estrictamente personal y ha ido acorde con nuestro nivel, motivación y viajes o los de nuestros amigos. Así podemos recordar nuestra primera etapa, la de descubrimiento y primeros experimentos equipadores, algunos bastante torpes. Era curioso ver el interés que despertamos entre los vecinos. Para ellos, campesinos acostumbrados a convivir por obligación con el pedregoso terreno, era una novedad chocante ver a alguién interesado en las rocas que jalonaban sus trossos (terrenos), y gustosamente nos ofrecían sus rocas para que escalásemos en ellas. A la par, desarrollamos una manera de entender la escalada en la que primaba el placer, y en la que los logros deportivos del personal servían, a lo sumo, para decidir quién pagaba la ronda (rondas que por supuesto nadie pagaba). Es testigo de este proceder el excepcional pie de vía de Can Adefecio, sin duda uno de los mejores del mundo, y en la que el escalador podía ser animado o abucheado según el estado anímico de un muy bien acomodado auditorio.
Un buen día (o noche) recogimos en la carretera de Falset a un chaval de aspecto desaliñado y salvaje, de nombre Hugo, que venía del norte y hablaba con acento muy raro. Claro, es que era eslovaco. Así que nosotros le ahorramos un paseo nocturno de 15 quilómetros y él a cambio nos mostró hasta dónde se puede llegar con imaginación y poco dinero. Se inició la etapa de las visitas de eslovacos, todos viajeros con bolsillos vacíos pero con gran sensibilidad para la música y la comprensión de la naturaleza . Recuerdos de esa época son los paseos bajo la luz difusa de lunas en eclipse, las juergas nocturnas con música acústica en la Covassa, las actuaciones circenses con fuego, los talleres de pasteles aromáticos y panes variados y una gran sensación de comunión con la madre naturaleza. En cuanto a escalada se refiere, Rudo y Katka nos legaron “Klobassa” (típico embutido eslovaco), en la Cova de l’Auriona (Cueva de la Golondrina) un supertecho de 20 metros salpicado de distanciados agujeros que espera pacientemente un primer ascencionista (rondará el 8c?).
Con el reconocimiento de la inexistencia de límites entramos en una etapa de estimulante crecimiento espiritual, de descubrimiento a través de ayunos, yoga y apertura de la conciencia. No en vano nos encontramos en Montsant (Montaña Santa), lugar ancestralmente apartado y escenario escogido como rincón de expansión de la conciencia por eremitas y místicos de la que son testigos las numerosas ermitas que jalonan la sierra. Como reza el inicio del ordenamiento del orden cartujano de San Bruno establecido en el siglo XII en Scala Dei (a los pies de Montsant): En el silencio de la naturaleza se puede escuchar a Dios. A la par llegó nuestra época, lejana ya, de máximo fulgor deportivo, bien modesto en un nivel general por lo que sería absurdo detallarlo. Fue el momento también de fraguar una forma de vida indefinible pero plena, transmisible entre gentes de buena voluntad (bidireccionalmente) con algo de apertura y calma, mediante tertulias ante el fuego del refugio o ante la fuente en el frescor nocturno del verano. Se trata de la cristalización de una forma de entender la escalada como movimiento e idea (de la que por supuesto no somos pioneros, huelga decirlo), un corpus más complejo de lo que un simple croquis con grados puede mostrar.
Finalmente llegaron nuestras preciosas hijas, que con su sonrisa y carácter demuestran que estamos en el buen camino para tener un mundo mejor, en el que un desconocido puede ser un amigo con sólo una leve mirada que se cruza, cosa que hemos aprendido de los amables Cabacerols, gentes confiadas de gran curiosidad con los visitantes y de conversación fácil y agradable. Un mundo mejor dónde el grado asignado a las vías ocupa el lugar orientativo que no debió abandonar y ya no sirve para hinchar egos... O almenos no los nuestros, aunque esto puede que sea una excusa barata ya que hace mucho que no encadenamos nada destacable, quién sabe... En todo caso, en Cabacés, a pesar de seguir graduando las vías (no así los búlders), el grado cómo entidad propia murió durante el verano del 2008, al grito premonitorio de “El grau ha mort!!!” (el grado ha muerto), lema nacido probablemente durante una juerga nocturna regada con efluvios, no lo recuerdo con exactitud. Estamos también en una época de apertura a la comunidad escaladora (a pesar de que Cabacés nunca ha sido un Secretivo, puesto que nunca hemos escondido nuestro origen al viajar) después de muchos años de soledad en los pies de via, por lo que no es raro ver peña escalando habitualmente en un entorno y píes de vía todavía limpios y con vegetación, esperemos que dure. También me gustaría destacar las catas enogastronómicas que se han desarrollado en los últimos tiempos, sobretodo desde que han aparecido los amigos vascos con sus quesos artesanales y su cultura y lengua milenarias. El vino y la buena mesa pueden ser una buena razón para visitar el refugio y relajar los antebrazos y la mente con el elixir, la sangre de la vida (no en vano estamos en una tierra que respira vino...).

LA ESCALADA

El tipo de escalada en Cabacés se aleja del arquetipo de la escalada en Montsant y Margalef, a pesar de compartir el tipo de roca. Cabacés se encuentra en las últimas estribaciones occidentales de Montsant, a baja altitud (entre 300 y 700 metros), por lo que la roca mayoritaria es un conglomerado más viejo, de capas más profundas, de grano más fino y con más proporción de arenitas que de sedimentos calcáreos en su cemento. El resultado es una roca de agarres más pequeños y formas redondeadas, donde predomina el bidedo y las piedras de río (còdols) estilo Montserrat, dando lugar a una escalada técnica y difícil a vista, que requiere de dedos acostumbrados a arquear y a sentir el tacto sobre formas romas, pero también de primeras falanges acostumbradas a tirar en extensión en bidedos y monodedos. Por lo tanto se trata de una escalada exigente dónde no basta con estar fuerte, es necesario usar la cabeza y los pies, pero donde también es necesaria una buena dosis de fuerza bruta en largos bloqueos sobre presa pequeña. A pesar de ello, al tratarse de una roca de mucho relieve siempre podremos encontrar algún canto o rugosidad invisible que se adapte más a nuestros dedos, estilo o técnica de pies. Pero no os asustéis adictos al plafón, es una roca muy variada, con tramos profusamente agujereados, a veces en desplome, planteando movimientos atléticos, siendo el número de cuevas innumerable. De todas maneras, y en cuanto a cuevas y desplomes para vías estratosféricas se refiere, no es oro todo lo que reluce, y hay que reconocer que, dependiendo del sector, es habitual encontrarse con lajas sueltas, patatas engañosas y bastante líquen, por lo que el trabajo del equipador no es fácil. Pero incluso ante tal situación, ha prevalecido la autenticidad en nuestra concepción de la escalada y no se ha gastado ni un gramo de sikadur ni tan siquiera para reforzar cantos, por lo que nos encontramos en un sitio dónde la escalada es cien por cien natural. Ni cabe decir que no existe ni un sólo canto artificial en Cabacés, innecesarios con tanta roca a nuestro alrededor y tanto relieve. Incluso es habitual encontar agujeros algo dolorosos, pero hay que saber distinguir entre un relieve peligroso para los tendones y un canto algo agresivo. Hemos evitado tirar de lima sistemáticamente convirtiendo todos los agujeros en formas redondeadas y de agradable tacto a gusto del consumidor, entiéndase, como presas de rocódromo. Nos encanta sentir el tacto diferente de cada presa, y siempre hemos optado por fortalecer nuestra piel y tendones antes que por limar y domar nuestra querida roca. Lo habitual es encontrar agujeros agradables y patatas que respetarán en gran manera nuestra sensible piel.
Por lo demás, también como sello de identidad de Cabacés y a diferencia de lo habitual en Montsant, predomina la escalada de fuerza-resistencia con tramos duros y vias salpicadas de pasos de bloque (uno detrás de otro) por encima de la continuidad pura. Teniendo esto en cuenta, por suerte, la altura máxima de las vias es de 30 metros y la media se sitúa en los 15-20 metros. Y digo por suerte porque os puedo asegurar que vías en apariencia cortas y pequeñas, después de ser escaladas ya no parecen tan cortas... Es destacable por otra parte que la gran variedad de formas da vías con mucha personalidad, no hay dos iguales, e incluso contamos con vías únicas en el mundo por textura y gestualidad, pero dejaré que las descubráis por vosostros mismos...

LOS SECTORES

Antes de hablar de cada sector es importante mencionar la belleza de estos boscosos parajes incluidos en el parque natural de la Serra de Montsant. No se trata de sectores de acceso fácil (pistas o senderos) pero son accesibles andando desde el pueblo con paseos de entre 15 y 40 minutos, por lo que es un buen sitio para abandonar la vorágine de la vida urbana y dejar aparcado y tranquilito el coche.
Por otra parte las orientaciones son variadas, predominando en general la orientación este y oeste, por lo que los sectores cuentan con sol y sombra por la mañana o por la tarde. Si a esto añadimos las diferentes incidencias de los vientos locales tenemos como resultado que escogiendo bien el sector para la época y horario podemos escalar todo el año, e incluso estar fresquitos por las tardes del ardiente verano, lo habitual por estos lares. Sino, siempre nos quedará el río o la piscina...
El sector donde empezó todo fue en Els Solans, las paredes que dominan el
pueblo, y que cómo su nombre indica reciben los primeros rayos de sol del día. Aquí la roca puede calificarse de excelente, limpia y sólida y de colores y texturas variados. La gran equipadora de estos sectores ha sido Isa a la que debemos la mitad de las vías y las más clásicas. Encontramos gran variedad de dificultades en sectores muy juntos con pies de vía muy buenos o directamente paradisíacos (Can Adefecio). Bonitas vistas del pueblo y de la Serra Major (Montsant) y un bonito paseo para acceder al sector, ideal para calentar, pasando por los Blocs del Camí donde equipamos nuestras primeras vías (en general cortas y anecdóticas).
En el fondo del Barranc de Montsant, dirección a la ermita de La Foia encontramos Els Tormegals y Lo Paredon. Se trata el primer sector de un conjunto de bloques (Tormos en el dialecto local) en el fondo del barranco con sombras y rincones exhuberantes y vías predominantemente bloqueras. Destaca La Fresca por ser un lugar ideal para verano. Lo Paredon es la pared que domina estos bloques, un sector grande con vías más contínuas, algunas bastante dificiles, donde encontramos una roca gris de romos y agujeros (también romos) con bastante líquen pero que poco a poco va quedando bien limpio. Personalmente estoy totalmente enamorado (amor de padre) de este sector y de sus vías, auténticas cajas de sorpresas.
El otro gran sector es Les Crestes, en el vecino Racó de les Valls subiendo a la Font de Cavaloca. Una impresionante cresta de conglomerado calcáreo donde predomina la continuidad en muros tiesos de agujeros y regletas, siempre con secciones técnicas y que se debe enteramente al trabajo de Bernat Jover Rumbateam. Buenas vistas y buena ventilación para el verano, con predominancia del grado medio.
El resto de sectores se encuentran diseminados por la zona. Normalmente se trata de sectores pequeños pero de gran encanto que serán ampliados en los próximos años, puesto que queda mucha y buena roca virgen. Algunos sectores tienen gran personalidad como Calisay, una placa gruyère homógenea con 8 vías de agujeros o l’Onada, sector equipado este último por Joan Ribera y Fidel Gutiérrez constitiudo por una cresta calcárea, técnica y tiesa, y que es un gran ejemplo de mini Verdon (muy mini): placa de calcáreo gris, río y ambiente aéreo. Existen aquí unas diez vías, muchas de séptimo grado.
En los últimos años también han nacido sectores de búlder, a pesar de mi tozudez y empeño en creer que el conglomerado no da buenos búlders. Pero gracias a la insistencia de Albert Jover Kueka, me puse manos a la obra y tenemos una bonita zona de bloque con unos cien pasos abiertos, ni marcados ni graduados, pero con gran variedad de dificultades y con algunos bloques hiperestéticos sobre romos y regletas, quedando, así cómo a vías se refiere, un grandísimo potencial por descubrir... Pero aquí la vida va pasando lenta y sabiamente, en harmonía, por lo que el crecimiento de éstos y nuevos sectores estoy seguro que seguirá un proceso pausado, natural, cómo el fluir de las estaciones.

AGRADECIMENTOS

Toda esta vida que he intentado cristalizar en estas líneas no hubiese sido posible sin la ayuda de nuestros amigos y familiares. Son innumerables ya los ratos inolvidables pasados en este rincón de mundo, por lo que no me atrevo a mencionar a nadie explicítamente. Todos sóis Cabacés. Debo mencionar también la colaboración de Esports Dom y de Fixe en la adquisición del material para equipar. Un agradecimiento muy especial para los habitantes de este pueblo y esta comarca, que tanto nos han dado, sobretodo en lo que se refiere al amor por el vino, los olivos, la tierra y la vida rural y a la adquisición de hábitos saludables de vida, verdura y fruta del huerto, ritmo de vida pausado dónde todo momento es bueno para establecer una conversación... Y un último espacio más corto pero no menos importante para Ricardo y Neus, muchas gracias de todo corazón.

Ferran Mestres

Nus de roca

2009-10-10T08:06:00.000-07:00

Homenatge al l'admirat Dean Fidelman. Salut!!!!

L'onada

2009-10-10T07:57:00.001-07:00

Sector que es troba a la carretera entre la Vilella Baixa i Cabacés, que constutueix un mini Verdon (molt mini). Així doncs, riu, calcari gris vertical i gotes d'aigua, amb més presa que de la que sembla a simple vista. Vies equipades per en en Fidel Gutiérrez (les de l'esquerra) i per en Joan Ribera (les de la placa central). Peu de via aeri, ideal per parelles o màxim trios (equipat amb passamans). Més informació i ressenyes a la guia de Montsant sud del Luichy o al refu.

100 anys de Ricardo Cassin

2009-08-16T00:56:00.000-07:00

El passat 6 d'agost va morir i va anar al cel en Ricardo Cassin, l'alpinista amb majúscules, supervivent de dues guerres i d'ascencions espectaculars encara ara. Tenia 100 anys i va escalar fins als 90, fins que els genolls li van aguantar. A més era habitual veure'l en competicions d'escalada amb els joves friquis com el seu afillat Patrick Edlinger (patrocinat per la marca Cassin de material de muntanya), sense donar l'esquena a les noves tendències de l'escalada. Personalment, tot i les impressionants vies que té obertes com el mític esperó Walker de les Grandes Jorasses, sempre he estat enamorat de la seva NE al Piz Badile. Poseu la foto a google i veureu perquè... Aquí ús poso una foto perquè veieu com escalava el senyor Cassin, quin estil i agressivitat... Ricardo Cassin és el més gran (i a més és el pare alpinístic de Walter Bonatti, quina parella!!)

Descansa en pau nano!!!!

Imatges d'estiu

2009-08-03T08:27:00.000-07:00

Rehabilitació de peu de via

2009-07-20T07:55:00.000-07:00

Bones amics, aquí teniu un treball fet en família per rehabilitar el peu de via del tormo del mariner, als blocs del camí dels Solans, un sector equipat per en Yuri que restava en l'oblit. Sense ser un gran sector si que té una gran personalitat donada per l'entorn i per la roca, un totxo d'onades (Riple mark en termes geològics) amb escalada tècnica sobre plans, però també amb bons forats. Atenció a la via de més a la dreta, prou difícil. Hem decidit canviar un xic el recorregut canviant el primer bolt, ja que era un pas de bloc de vella escola d'estil jeroglífic. Vet'ho aquí unes imatges familiars:

El racó, Trave dels ocells

2009-06-19T07:52:00.000-07:00

Nou bloc per sobre del diplodocus. Com el seu nom indica és un lloc tranquil i recollit, des d'on no es veu cap rastre de civilització... El passatge estrella és la travessia completa del bloc, un jeroglífic de codolets, regletes, plans, peus tècnics i sortida atlètica. Embriagat la tarda que el vaig obrir amb la música dels nostres amics amb ales, no em vaig poder resistir a anomenar la travessia com "dels ocells".
El pròxim dia fotos. Primera ascenció esperant una baixada de calor i humitat, ja que molts cantos requereixen bona adherència. Sinó és un bon lloc per jaure i deixa's portar!!!

Novetats

2009-05-09T09:57:00.000-07:00

Aquí teniu la piada de les noves vies equipades recenment per en Bernat Jover (i cia en alguna via):

LO PAREDON:

Entre Rossegacebes (6b) i Alcoholisme endèmic (6c), a l'extrem esquerre del sector, i molt a bloc, neix la URI GEDER, rondant el 6c/7a (per als bascos 6b+).

A l'esquerra de Jo sóc una cabra (6a), dos nous llargs, JO SÓC UN CABRÓ (V+/6A) i un L2 I JO UNA CABRONA (6C/7A), bombé explosiu amb algun monodit marca de la casa.

LES CRESTES:

A la part esquerra neix tota una magnífica placa gruyère de gran qualitat. D'esquerra a dreta trobarem:

Per Setmana Santa va néixer EL BEDUÍ (7a/7a+), just a l'esquerra de Les taules de l'Inem (6c), sobre el maset característic.

ANTIPEATGES (6b/b+), passos finets entre forats atlètics.

LA GUADANYA (6a/a+), increible mur de super forats.

LA TROMPA (6a/a+), en la línia.

XISPI LA GUINYETA (6b/b+), més desplomada.

A la dreta trobareu tres projectes inacabats, no ús hi poseu si no voleu tastar els autèntics alejes (falta posar alguna xapa i matisar).

Moltes gràcies Bernat per aquesta feinada.

La segona part del post no és tan agradable i fa referència a la MERDA que ja comença a aparèixer pels sectors i a les cleques en algunes vies, demostrant-se que el comportament de l'escalador mig és si més no poc curós. Preocupant tinguent en compte que a Cabacés encara ha escalat poca gent.... Reflexionem sisplau, tots escalarem a llocs més agradables.

SALUT I BONES ESCALDADES!!!

Aritz buscant-se una galeta

2009-04-19T11:51:00.001-07:00

Aquest és l'Aritz, el colega basc fent la primera de la galeta, a fondo i sense por.

Aprofito per anunciar la presència d'un niu de mussol o gamarús a les crestes, entre l'inquilí i jover brothers, absteniu-vos d'escalar aquestes vies. Estem preparant un cartell informatiu.

Salut i bones escaldades.

Escalada a Cabacés

2009-04-06T10:19:00.000-07:00

Amics, ús desitgem que disfruteu molt de l'escalada aquesta setmana santa, estigueu on estigueu. Espero que ús hagi agradat la nova guia de Montsant de la que som coautors, de la part de l'escalada a Cabacés. Us anunciem novetats proximament, estigueu atents!!

Salut!!

Killing da grade psychodellic meaning

2009-03-24T01:57:00.001-07:00

Amics, novament un post curt i gràfic. Aquest cap de setmana vam rebre la visita de la Bruna, la Cris i en Roger, sempre agradable. El diumenge a la tarda amb en Roger vam realitzar tasques d'obertura i escalada a un bloc familiar anomenat el TRIDENT. Blocs fàcils, alts, bona caiguda i entorn agradable. Es troba a uns 100 metres del bloc d'en Kueka (cova dels suspirs), seguint el camí dels Solans. Algunes imatges:

Lluny del soroll

2009-03-02T12:26:00.000-08:00

Pau a les tardes de Cabacés...Shhhtttt...

Potser estic pessimista, però anem fent...

2009-02-24T10:05:00.000-08:00

Informació extreta de Desnivel.com. Només afegiré que no caiguem en la trampa de pensar que l'obertura a la força del xopluc sigui la causa del malestar i el possible tancament del sector, n'és només el detonant. La causa ve de lluny i es repeteix cada diumenge als sectors de moda i es diu massificació, encara que jo prefereixo dir-ne "inadpatació a la natura i exportació de costums urbans on no són propis".

Aquí està la info explicada de primera mà per en Jordi de Margalef:
Per cert, Can Sebaret en versió Desnivel acostuma a ser Can Severet(Espero que en altres idiomes no fagin les mateixes cagades que en català...)

"El conocido sector Laboratori podría llegar a sufrir prohibiciones", advierte Jordi Pou, guarda del refugio de la escuela, Can Sebaret, donde ofrece un privilegiado foro fanático. "Los causantes son unos desconocidos , que forzaron las puertas del corral (estaban cerradas con llave y candado) existente en la parte izquierda del sector, para pasar sus vacaciones a cubierto". Quizá no supiesen, o quizá no les importaba, que el sector se encuentre dentro de una propiedad privada, cuyo dueño tiene ahora motivos para evaluar la conveniencia del acceso de los escaladores.

"Nuestro comportamiento cada día deja más que desear" sigue Jordi. "Al eterno problema de coches aparcados dentro de los campos de olivos y frutales (hay un extenso parking desde el que se puede acceder a todos los sectores en menos de 20 minutos), tenemos que sumarle el de actos vandálicos. De momento podemos seguir escalando, pero si hay otro percance, el sector será clausurado".

Chris Sharma a la primera i potser darrera ascenció de Demència Senil, 9a+ del Laboratori.

Els Bessons Ravier

2009-02-16T09:13:00.000-08:00

Amics,

no no, no ús fotré un altre tostón de clàssics. I menys dels germans Ravier dels que ja s'han escrit pàgines i pàgines. Però després de tantes polèmiques sobre reequipaments, vies obertes (amb totes les raons, més o menys lloables, que es vulguin) que especulen amb la veritable evolució i que a més aixafen el llegat dels nostres avantpassats i el seu estil compromès i integrat en la roca, després de veure el que passa dia rera dia a les nostres zones d'escalada, com recenment a Savassona (segons les informacions de l'assidu Ferran Guerrero-rotpunktholds) però més o menys a tot arreu on apareixen els escaladors, l'excés de magnesi, les cleques, les burilles de tabac, l'esparadrap, els excessos a l'hora d'estassar arbres i arbustos centenaris, potser val la pena aturar-se un moment, agafar aire, i escoltar els que somniaren amb muntanyes abans que nosaltres.

Aquí podeu llegir alguns extrets d'una entrevista a Desnivel que he tret del bloc muntanyes.net. Són frases molt concretes, potser tretes de context però que tenen un aire provocador que pot anar molt bé per reflexionar sobre els vicis dels escaladors actuals i la nostra manera d'imposar-nos a la natura. Aquí els teniu, amb tots vosaltres els bessons Ravier, la puresa i la innocència de qui no té res a demostrar:

“... no considerem que l'escalada sigui una disciplina esportiva...”, “creiem que la muntanya sense risc és menys muntanya”...”els Pirineus han estat la passió de la nostra vida”...”si fóssim joves avui ens agradaria descobrir les muntanyes tal i com les vam conèixer nosaltres, no com son ara”...”hem acomplert honestament el nostre contracte amb la muntanya”

The Villain, Don Whillans

2009-02-11T11:07:00.000-08:00

Don Whillans (18 de maig de 1933 – 4 d'agost de 1985) va ser "an English rock climber and mountaineer". Nascut en un barri obrer de Salford, Lancashire, va ser company d'escalades dels mítics Joe Brown i Chris Bonington en moltes primeres ascencions. Era aprenent de lampista quan va començar a escalar amb en Joe Brown el 1951. Es van trobar casualment. El company d'en Joe no es va atrevir a seguir-lo en l'obertura d'una nova via, i el valent Don li preguntà per seguir-lo tot liderant el segon llarg de la nova via. En Don fins llavors es dedicava a fer excursions per les muntanyes locals (Pennine moors); escalar va ser el pas lògic per un noi ansiós d'aventures. De l'escalada en roca britànica va passar a l'alpinisme amb grans ascencions als Alps com el "Pilar Bonatti" del Dru i la històrica i polèmica (i mai aclarida)primera amb Chris Bonnington, Jan Dlugosz i Ian Clough al Pilar central del Freney. Don Whillans va ser clau per resoldre amb pedres empotrades el llarg més difícil de la terrorífica Chandelle. I al cim del Montblanc els esperava un reporter de ràdio França amb una ampolla de Champagne!!! Bestial... Amb en Dougal Haston, va realitzar la increible, verge i perillosa cara sud de l'Annapurna a l'expedició Bonington de 1970.
A en Whillans se li atribuïa una gran confiança i valentia, però també prudència i respecte a la muntanya, com ho evidencien les diferents ocasions en que es va retirar de la NordEigerWand per mal temps i caiguda de pedres. És per això que va patir pocs accidents. El més recordat és quan se li va trencar una corda fixa a la Torre Central del Paine (Patagònia xilena). Amb la seva força simiesca va aconseguir suspendre's en l'aire agafant´se a una presa de dos mans, i tranquilament va tornar a nusar la corda, SANG FREDA.
A part de per les seves activitats, Whillans és recordat pel seu humor àcid i corrosiu. Un dia es va trobar dos febles escaladors japonesos mal equipats a la nord de l'Eiger i els va dir tranquilament que anirien molt més amunt del que pensaven (cap al cel??). Una altra vegada en un refugi de muntanya dos joves alpinistes estaven discutint-se sorollosament tot destorbant el son dels altres alpinistes. En Whillans els va demanr que callessin i li contestaren, joves arrogants, "i tu qui ets penses que ets??". A la brusca resposta de "Whillans" li va seguir el silenci absolut. Si aquestes històries són mites o no, qui ho sap...
En tot cas si que es sap que era un gran bevedor, sobretot després de l'expedició de l'Annapurna. Això va contribuir a la seva mort per un atac de cor amb només 52 anys.
Medint un escàs metre seixanta tenia una força llegendària que sovint utilitzava en bronques i disturbis com quan va escalfar un conductor d'autobús amb el vehicle en marxa com un autèntic hooligan carn de pub!!
Contribucions seves més pràctiques a l'alpinisme són l'arnés "whillans", el primer talabard de cintura descrit com a "dissenyat per a un segur transport dels "beer-guts" (pebrots, collons, agallas...) de gran pes", i la "Whillans-box", tenda d'expedició.
El nom de The Villain li posà Jim Perrin el 2005 quan li escrví una biografia. Potser que sigui un nom adequat...
El British Mountaineering Council mantè un refugi prop de the Roaches (Peak District) a la seva memòria, ja que tot i ser un bèstia és recordat afablement (serà l'humor anglès).

En tot cas ens ha llegat problemes de búlder i vies d'autoprotecció tradicionals amb passos de força, desplom i envergadura (o "en verga dura" com diria ell) d'alta dificultat per l'època (50-60, passos de 6c) a les èpoques que vivia al bosc, sota les parets, embrutit i fanàtic...
Un autèntic escalador maleït que no hauria de ser un exemple per a les futures generacions!!!

Els Masets d'en Siscu

2009-02-03T04:13:00.000-08:00

Benvolguts amics,
Aquí teniu, en primícia, mapa d'accès i mapa del sector de bloc dels Masets d'en Siscu. Suposo que veient els dibuixos casolans entendreu perquè no publicava res... No sóc precisament un dissenyador gràfic!!! En tot cas espero que ús serveixi la informació, ja que sembla que el sector costa de trobar... La referència, com sempre, els dos masets a l'altra banda de l'Aubereda i el Barranc de Montsant.
He posat explicacions dels blocs i he posat un punt vermell per cada pas realitzat de forma aproximada, cadascú pot interpretar la roca com vulgui. En tot cas queden molts passos per obrir no indicats i uns quants blocs a la perifèria que poc a poc aniré descobrint (quan tingui temps). El terreny és en pendent i els blocs estan en feixes i en diferents nivells, cosa que té un gran encant. Molts dels blocs són bastant alts, però les caigudes acostumen a ser bones pel treball dels nostres avantpassats cabacerols, MOLTES GRÀCIES!!!
Si bé les vies cabaceroles segueixen graduades, el bloc és una altra història. En el meu cervell la frase suggestiva "EL GRAU HA MORT" segueix ressonant amb la força de la joventut i la rebel·lia, i els números segueixen diluïnt-se en el marasme del pensament, en la boira de l'oblit. Ha arribat un moment en què no és que no vulgui graduar, és que JA NO EN SÉ!!!
Desitjo que això no ús impedeixi disfrutar d'aquests blocs de roca especial i juganera, rodejats de misteri i calma i vistes acolorides...

1. Bloc d'entrada. A dalt blocs fàcils, a baix desplom futurista i travessa de romos molt bona i altres passos de presa petita.
2.La Galeta Maria. Una bona galeta com el seu nom indica...
3.En obres, futur bloc de tsunamis cabacerols.
4.A la placeta central. Un sol bloc obert donades les dimensions del totxo, pels forats evidents. Altres línies esperen els valents.
5.Per la plaça desplom, molt bona travessa de regletes i talons i blocs fàcils i baixos. Per baix tres passos de regletes.
6.Per la part de la plaça projecte immens d'en Kueka. Sobre el marge tres passos molt bons picants però no exposats amb sortida amb sorpresa!!
7.L'Isaberg. Passos fàcils.
8.Passos en desplom de forats per totes bandes. Per mi destaca l'esperó de l'esquerra, amb una entrada sit de forats romos guapa.
9.Passos en semi desplom. A la dreta un bloc per col·leccionistes gens recomanable (sortida entre el coscoll). A l'esquerra un bon bloc de patates i forats amb sortida de romos.
10.3 passos en panxa i placa de forats. Bloc alt. A l'esquerra "Bruc d'hivern", obert en un dia de florida del bruc d'hivern, tal com diu el nom.
11.Placa boníssima de bidits i regletes més fàcil del que sembla. Bloc alt. A l'esquerra un pas fàcil de forats molt bons.
12.Bloc de l'esperó. 3 passos fàcils i alts per escalade de plaisir on destaca l'estètic esperó de l'esquerra.
13.El Passadís. Molta feina encara. Actualment 5 passos de dificultat mitja amb sortida inoblidable (molt excitant) de forats i regletes.
14.Les plaques de la mort. Nom irreal i delirant. El bloc és alt però de baixa dificultat, per jugar i xalar. Per darrera blocs per nens i una travessia de 15 metres de romos molt divertida.
15.El Queixal. Blocs fàcils de forats a l'esquerra, un bloc més difícil (i que exigeix flexibilitat) al bloc empotrat i dos passos a la planxa desplomada, un projecte i l'esperó molt bo i de bona roca tot i les aparences.
16.El Diplodocus. Per a mi la perla de Cabacés. Encara en obres, però ja té dos passos oberts, alts i inoblidables de forats, regletes i bidits. UNA BOMBA!!!
17.L'ou del diplodocus. Una travessa de còdols, regletes, talonatges i romos amb semidinàmic final que em sembla una gran bloc. A més no fa por com el seu pare.

Que els disfruteu!!!

La Galeta Maria

2009-01-29T10:24:00.000-08:00

Un nou bloc obert aquesta mateixa tarda, en plan desbrossadora humana en una horeta. El resultat és que estic trinxat... i que el bloc és la bomba com podeu apreciar a la foto. És la famosa galeta que en Kueka sempre es mira, pues ja està, ja pots flinyar-t'hi, perquè el bloc és un bon "hangball", "tsunami", o senzillament, bloc alt (molt alt). Es diu Maria perquè és rodó i perquè m'ha vingut de gust posar-li aquest nom, i punto (com diuen les mares del poble).

Bàsicament hi ha tres línies verticals, una fisura regletera en diagonal a l'esquerra molt bona i com que la base és ampla es pot fer travessa si fa por tirar amunt. La roca és excelent, pot caure algun codolet com és habitual i només cal acabar de pulir la roca liquenosa de la sortida, que en Holloway em perdoni!!

Aquí teniu la Isa fent de model amb la moda cabacerola primavera-estiu i la Eira fent de portera de luxe... QUINA FAMÍLIA MÉS MACA!!!

La sensualitat de l'escalada

2009-01-28T02:01:00.000-08:00

Aquest escrit és només l'excusa per posar una foto sensual i sexual del gran Dean Fidelman i així poder acontentar els fidels mascles seguidors de Cabacés Free (Pitus, dedicat a tu).

Actualment l'escalada és concebuda per la majoria dels freeclimbers com un acte social en que els crits d'ànim i el bullici són part inseparable d'un dia entre les roques. Jo recordo amb gran somriure la gran orgia que va suposar el Targassonic de fa 5 anys, en què el subidón energètic del dia em va ajudar a arribar a nivells que somniava fins minuts abans.

Els amics, compartir, la sana competència, la diversió...

Disfruto també de la meditació en moviment que suposa escalar, la comunió amb la roca i la natura, el sentir-se part d'allò indefinible amb paraules, allunyar-se d'un mateix, dels lligams de l'indivudu i les servituds adquirides, i sentir-se lliure i lleuger, immaterial. El mestre Gill adorava escalar sol, experimentar el vessant kinesiològic de l'escalada, el moviment deslligat de la força i la dificultat. Altres herois de l'escalada estimen la solitud, Jim Holloway, Dean Potter, els fills de CanBru... Sentir cada fibra del cos sense distorsions és el camí per oblidar-lo i escalar surant, volant. Quant tu (el cos), la roca i el bosc es dilueixen per a passar a ser-ho tot, a ser res.

Escalada solitària, silenciosa i nudista...

Actualitzacions

2009-01-27T07:55:00.000-08:00

L'altre dia amb en Bernat Jové, el rei de la rumba, vam provar i homologar noves vies d'en Joan Ribera i en Fidel a La Fresca. Nota climàtica: El sector en qúestió no és el més aconsellable per a un 21 de gener.

Les vies es troben a l'esquerra de l'entrada al passadís de La Fresca. Vies de potència i algun pas de bloc de uns 10-12 metres per no encantar-s'hi.

Shaman. 7b+. Boníssima via de potència-resistència en que tots els passos són durs, així que és homogèniament dura. Dos crux clau en dinàmic.

El fesol es fa sol si fa sol. Bastant ingraduable, entre 7a/b. Entrada de patates rigleres que posa'n els braços a to. El tamany de les patates disminueix dramàticament convertint el final en una seqüència de bloc duríssima que requereix força santbenedicitina!!!

Vies d'en Joan Ribera, l'equipador més elegant dels voltants.

De la següent via no conec el nom, però l'anomanaré La Fisura d'en Fidel. Sobre el 6c. Diedre-fisura desplomats i enrevessats. Roca encara delicada. Quan la roca estigui sanejada serà una bona via. Gràcies Fidel de la Vilella.

Au, que les disfruteu!!

Els genis del gres

2009-01-20T09:56:00.000-08:00

Després del darrer empatx de paraules (gràcies a tots, ens sentim molt estimats) tinc ganes de fer un homenatge a dos herois de la terra promesa que és el bosc de Fontainebleau.
Un és en Pierre Allain, inventor dels peus de gat i primer ascencionista d'esperons hipertècnics que fan morir de vergonya a vuitensgradistes consolidats (l'angle Allain de Cuvier Rempart n'és un exemple, un típic 5è grau de fonten molt però que molt difícil), heroi dels anys 40 i 50, una època en que desplaçar-se al bosc no era fàcil com ara i en que els bleausards tenien una relació màgica amb el bosc, el cel, els sons i els animals (això és molt poètic, però en realitat es fotien unes festes amb vi a la vora del foc que ni en els nostres millors anys).

Pierre Allain apretant-li en blanc i negre

L'altre és en Michel Libert, un bleausard considerat l'inventor del setè grau (l'abattoir, ara 7a+, Bas Cuvier, 1960, cal recordar però que la Joker, actual 7a va ser graduada de 6d uns anys abans, ditxosos números), que als seus 70 anys és un habitual de Bas Cuvier, on amb una humilitat que et desmonta et mostra els trucs dels blocs més tècnics i enrevessats. Un grup d'afortunats entre els que m'incloc vam tenir la gran sort de conèixer la modèstia d'aquest senyor del bosc que amb el seu inefable, "c'est facil, c'est du cinquième" resolia davant dels nostres atònits ulls, sense fer gota de força i pujant els peus fins a les orelles els clàssics de Cuvier. Una tarda màgica en que els esquirols van venir a saludar el senyor del bosc, i en la que el jove cavaller Eudald de Capellades, que humilment va acceptar les ensenyances del mestre va mostrar la seva destresa fent vibrar el venerable ancià, que va veure satisfet com nous senyors bleausards agafaran el seu relleu, el ceptre de l'escalada però sobretot el ceptre de l'amor al bosc.
Ho tinc clar, quan sigui vell vull ser com en Michel Libert!! Merci monsieur.

Monsieur Libert a Le Faux K, 5 de Bleau (!!).

Ara sense por a la caiguda a Le Paillon Direct, 4+, possible caiguda sobre "felpudo" (què és un crashquè???)

Réplica d'un decebut

2009-01-13T08:09:00.000-08:00

Comentari textual d'un anònim decebut, que tot i els meus dubtes he cregut necessari respondre. Si ho faig és perquè crec que d'aquest intercanvi en pot sortir alguna comprensió positiva, encara que he de reconèixer la incomoditat que m'han creat algunes frases del següent comentari (no precisament les que es refereixen a mi):

me parece un poco absurdo tanta historia por que no te consuman siempre que vayan a por reseñas y la verdad que un poco de verguenza ajena la enjabonada de tus incondicionales...no se, puedo estar de acuerdo en todo ese rollo de contribuir a que podais seguir llevando esa vida en el campo, pero tampoco creo yo que merezca ese post enmascarando en unas hipotéticas reflexiones el que la peña sea más rácana que la madre que los parió...lo dicho. sabes...al principio de seguir este blog creia que seria un punto de información y crónica de actividades en cabacés y...bueno...decir que estoy algo decepcionado

Amic decebut, si consideres que les vivències dels que estimem cabacés (incondicionals ensabonadors i els que volem "seguir llevando esa vida en el campo") són decebedores, em sap greu. Som persones amb les nostres vivències, somnis i relitats, senzillament. No som herois que vulguem sortir a la crònica dels encadenes (principalment perquè faríem riure si ho pretenguéssim), i perquè precisament no entenem la relació entre persones o entre escaladors com un simple intercanvi d'informació (i això inclou el nostre refugi). No crec que hagi de donar explicacions a ningú, però mantenim la nostra "vida al camp" perquè volem i perquè currem (si ens sostenís el refugi faria temps que no viuríem al camp). Algun diumenge (dia de descans, com et dic currem) hem abandonat les activitats amb les nostres filles per atendre escaladors que no han demostrat cap mena de sensibilitat davant aquest fet (deixar en segon pla l'estona al parc amb les nenes) perquè necessitaven les ressenyes per anar a escalar. És això al que em refereixo en la meva reflexió.

Com a final de la reflexió, i creient que has parlat des del desconeixement (és prou evident), si que t'he de demanar que si fas comentaris al blog siguis un pél més respectuós amb el treball de la Isa (infatigable i generosa) i amb el dels amics que ens estimen i saben que donem molt més que un simple llibre de ressenyes.

Salut i bones escaldades amic anònim.

Volant Peus!!!

2009-01-13T03:32:00.000-08:00

Un purista, essencialista i nostàlgic de l'escalada francesa d'inicis dels 80, el ballet de la roca, l'estètica, mai havia sigut gran amant de volar peus, signe de barroeria, descontrol, falta de tècnica... Segueix l'evolució, i com a fill de Güllich, del bulder americà, de l'arenisca anglesa i del dinamisme, actualment disfruto del descobriment del moviment de control (i descontrol) del cos en equilibri dinàmic tot deixant volar els peus cap a la nova situació, sempre aleatoria, àgilment fluïda, oberta a improvisar i a mostrar la virtut de l'aire. GRAN SENSACIÓ, PEUS A L'AIRE!!!

Com a obsequi, la única foto de Stonenudes d'en Dean Fidelman on surt un tio... Noies, xaleu!!!!

Humitats i amigdalitis

2009-01-05T01:58:00.000-08:00

Doncs vet-ho aquí, la primera entrada de l'any, trista i galdosa. La humitat ens corroeix i Cabacés comença a semblar Hondarribia, un dia neva, l'altre plou, l'altre fa boira, l'altre una gebrada espectacular... i el sol subtropical?? on s'amaga?? Ahir a la tarda va sortir una estona i com un cargol impacient vaig sortir disparat cap als blocs, amb dos conclusions evidents: La roca està molt humida i jo estic molt humit. El resultat, l'eclosió de la rebelió amigdalar que m'ha fet passar una nit de lleugera febre i que ara, mentre escric això em fa gaudir d'un clau clavat al mig del cerevel, així que qualsevol paraula em costa una barbaritat, un gran esforç, uufff, no puc més, estic esgotat...

Bon any i bons reis i ens veiem quan surti el sol després del canvi de lluna!!!

Reflexions en veu alta d'un guarda de refugi

2008-12-15T11:11:00.000-08:00

Amics escaladors,

Molt hem pensat la Isa i jo sobre el que ara escriuré, una barreja de sensacions agredolces i, perquè no dir-ho, de reivindicacions. La nostra il·lusió en obrir un refugi era principalment el donar vida a un poble oblidat, demostrar que la natura pot ser un lloc de convivència, que les roques no són una molèstia. Ens movien també les entranyables nits passades a la vora del foc amb guardes que han acabat essent bons amics, les tardes amb els avantbraços rebentats seient amb una cervesa a la mà repassant l'activitat del dia i arreglant el món. Els freds matins d'hivern després d'un vivac sota les estrelles (ens encanta la vida al bosc) en que el cafè amb llet i l'entrepà al refugi ens recomposava, tot gaudint dels gràcils dibuixos de roques i nous camins, el preludi d'un somni fet realitat.

Entenem que cadascú viu la vida com més li plau i que la consciència de cadascú i la seva pressa no ens ha de fer tenir menys ganes de viure, riure i acollir. Però també som conscients que costa mantenir viva aquesta il·lusió quan la frase que més sentim en boca dels escaladors és "venim a buscar ressenyes" i a la pregunta de "què prendreu?" la resposta acostuma a ser "res, tenim pressa per anar a escalar".

En definitiva, que molts dies ens sentim senzillament com a dispensadors de ressenyes i informants gratuïts (com guies turístics de l'ajuntament, vaja). Penseu que el preu cobrat pels llibrets de croquis no cobreix res més que el preu del paper i l'edició (quina gran fal·làcia aquella frase de "col·laborar amb l'equipament comprant la guia".)

Bé, doncs ja sabeu una mica com ens sentim alguns dies. A ningú se li acudiria entrar a un bar a buscar ressenyes i dir que no pren res, bàsicament perquè el taberner faria ús sense dubtar-ho del seu dret d'admissió. Així que demanem una mica de comprensió d'escaladors que només demostren avidesa per la informació i per escalar però no per entendre l'entorn que els rodeja, les dinàmiques d'una terra noble en que la gent encara té sentit de l'altruïsme. No ho espatlleu amb el vostre ritme revolucionat.

GRÀCIES

Cabacés Nightclub

2008-12-09T03:25:00.000-08:00

Estimats amics,

Com era de preveure els nostres cervells entelats per l'alcohol, el fum, el riure, la bogeria, no poden més que ennuvolar el cel i omplir-lo de boires que preservin durant unes hores més les dolces sensacions.
Què podria dir que no hagi sigut dit. Hem disfrutat molt amb la fira de l'oli, un dia ja tradicional en què el nostre estimat poble s'omple de vida. I hem disfrutat de la vida nocturna en una nova modalitat de Refugi-taberna-casa de festes que, creiem, s'imposarà com a model pels seus grans avantatges (Bars de Mataró, tremoleu!!!)

Amics, ens veiem per nadal, COM CADA ANY!!!!

El fabulós Jim Holloway

2008-12-02T09:00:00.001-08:00

Jim Holloway apretant-li a The Cloud Shadow Hand Traverse, Flagstaff Mountain Colorado.

Tenia moltes ganes de parlar-vos d'en Jim Holloway, un mite del bulder, gairebé desconegut perquè va viure en una època en que l'escalada en bloc no es reconeixia com actualment. Com a molt era un entrenament o un joc per a l'escalada de veritat, la de parets. Però uns quants visionaris van atrevir-se a veure el món meravellós que representen les pedres petites, la destil·lació del moviment, l'essència de la força i la concentració màxima en el mínim interval de temps... el dinamisme, la fluïdesa i l'adherència extrema.
El pioner que segur que tots coneixeu és John Gill, el pare del bulder modern i de l'escalada dinàmica, però John Gill, sempre sol entre les roques (poca gent volia perdre un dia d'escalada per pujar xinxetes intrascendents) va obrir un camí que d'altres van seguir, sempre en l'anonimat i en solitud. Un d'ells va ser Jim Holloway, a qui Gill va adjectivar com el FABULÓS JIM HOLLOWAY (és nom de western eh?). El jove Jim, totalment addicte al bulder a inicis dels 70 va voler conèixer el mestre Gill al seu laboratori de Fort Collins (Colorado). D'ell en va aprendre els principis de l'escalada dinàmica, i en pocs anys va sobrepassar el mestre creant uns estàndards de dificultat que durant molts anys han sigut autèntica ciència ficció.
John Gill tenia el màxim nivell en V7. Un problema de Holloway del 1975, Slapshot, no va tenir la primera repetició fins l'any 2006. Un altre dels mites de Holloway és Trice. No va ser repetit fins el 2007 i el grau proposat va ser V13!!! (8a+/b).
Per altra banda el mateix Gill o un altre mite com John Bachar consideraven Holloway l'escalador més elegant que coneixien, pura tècnica i finura per reconduir la seva colossal força, aconseguida en les seves sessions d'entrenament en una simulació de blocs (un primitiu campus board d'en Güllich), que mai però, el feien sacrificar les tardes màgiques a la roca.

L'home, el mite, i el no repetit fins el 2007 V13 (?): en Holloway tibant-li a Trice, Cloud Shadow Wall.

Amb tot això el que ús vull dir és que en Jim Holloway era un dels nostres, un escalador anònim gens interessat en la comparació ni en la dificultat més enllà de la que la pròpia roca i el seu tacte li donava. Un autèntic assassí de graus que no va necessitar ni matar-lo perquè no el va ni veure néixer. I a més a més un enamorat de la natura que per sobre de la seva activitat el que desitjava era integrar-se en el bosc i en les roques. Per aquesta raó algun dels seus blocs són a més de difícils exposats, ja que per ell era un sacrilegi raspallar el líquen o aplanar els peus dels blocs movent pedres ja que considerava que es desnaturalitzava el bosc.

JIM HOLLOWAY, UN DELS NOSTRES!!!!
EL GRAU HA MORT COMPANYS!!!

Rescat Bardissa

2008-11-26T04:11:00.000-08:00

Acabo de rescatar un vídeo, que ni tansols sabia que existia, realitzat per en Bardissa en la seva única i inoblidable visita. La via és a l'esquerra del Paredón i tios, no me'n recordo com li vaig posar de nom... (que fort, jo abans em sabia els noms de totes les vies de Montsant, Prades i altres llocs i ara no recordo ni els que he posat jo!!!)

Que el disfruteu!!!

PD.Bardi, Cabacés vol veure la teva lleugeresa escalant!!!

Les sobretaules a la roca

2008-11-24T04:30:00.000-08:00

Bruc d'Hivern, primera ascenció de la Isa. Per l'esperó esquerre, forats i còdols i a munt. La Isa a tope sense crashpas ni res, en un bloc que deu fer 4 metres bons...

Encara que va ser al matí i no a la taula després de dinar prenent el cafè, m'ha agradat molt la paraula sobretaula per a explicar la vida familiar d'ahir diumenge. Així com la típica família catalana de classe mitja acostuma a comprar bunyols de crema, esmorzar xocolata amb xurros, passejar pel passeig marítim xutant una pilota i prendre el vermut tot llegint l'Avui (o el Mundo Deportivo) abans de passar a buscar el pollastre a l'ast encomanat de bon matí, nosaltres i els retoños, acompanyats de la ja inefable Puça, aprofitant l'esplèndid diumenge de finals de novembre vam anar al nostre parc particular, els nostres blocs.

Un dia de molts colors, la roca brillava, i els ulls se'ns inundaven dels rosats i blancs lluminosos del bruc d'hivern, que es troba en plena i frondosa florida. Per recordar aquest dia, una primera ascenció suicida de la Isa a un nou bloc l'hem batejat com a "bruc d'hivern".

De les fotos que poso és la primera, una línia per l'esquerra del bloc. Les altres seran més difícils. La resta de fotos són de la placeta del centre del sector, ja que mai havia penjat fotos d'aquests blocs. M'imagino que ús agradaria veure fotos amb escaladors, però quan les nenes es distreuen i ens deixen escalar a mort no ens recordem de la càmera!!!

Els vells amics

2008-11-17T11:16:00.000-08:00

Ús poso un enllaç d'un video que m'ha emocionat. És la versió resumida de la història d'un lleó que va ser acollit per uns joves (hippies) passant la seva infantesa amb ells. Un dia van decidir que l'animalet necessitava fer vida salvatge a Àfrica i van fer per trobar-l'hi un clan on estigués amb els seus.
Al cap d'un any el van anar a veure i això és el que va passar...

(els va devorar, els va donar per menjar als seus fills...?)

Per veure el vídeo cliqueu a "Els vells amics", el títol de l'entrada.

Els cabacerols som com lleons que vam haver de marxar per fer una vida salvatge prop de les arrels, buscant un lloc on crear un nou món (que és aquest que està arribant, Roger) per a les nostres filles. Però no ús oblidem amics, al contrari, sempre ens acompanyeu en tot el que fem.

Petons i esgarrapades felines.

El nouvingut

2008-11-08T07:31:00.000-08:00

Vídeo d'en superkueka i el seu NOUVINGUT.

El poeta de moda

2008-11-07T07:44:00.000-08:00

Últimament a blogs d'escalada és notòria la presència de poesia. El somni que fa anys ens va unir a en Roger (guineu lliure) i a mi està cristalitzant. Tinc una gran alegria a la pell... Sense més paraules (els que hem intentat de viure i fer viure la poesia sabem que amb les paraules s'explica poca cosa) ús deixo amb una mostra del poeta de moda, en Joan Margarit, que a més és molt entenedor i es mostra lluny de les irrefrenables paràboles guineuenques (deliciosos jocs retòrics) i de la meva dispersió per la voluntat de ser original. Joan Margarit diu sobre això darrer (talment m'ho hagués dit a mi) que "la originalitat és la paraula més nefasta per a l'art", així que...
Poesia senzilla que va directe a les emocions més identificables. Sempre cercant arribar a un punt ben concret que pot fer somriure o plorar, però ben reconeixible i identificable per a tothom.

He fet una tria dels que m'han semblat més suggerents, per a la proximitat a mi o a la meva vida o per la gràcia que m'han fet. Així doncs, sense el permís exprés del poeta, aquí els teniu:

APILANT LLENYA
L'home sol anar al bosc a recollir
els troncs caiguts després d'una tempesta.
Els apila darrere de la casa.
De cada un en recorda
què el va fer caure i on va recollir-lo.
En les nits fredes, contemplant les flames,
va cremant el que queda del que estima.

EN UN PETIT POBLE
Uns baixos foscos en un carrer estret:
surt el so d'un martell i pols de runa.
Pel forat de la porta es veu a penes
un home sol que està picant i un vell
que vora seu se'l mira. No conversen,
com si els dos escoltessin en els cops
un dolor que només ells reconeixen.
La porta ara em devora la mirada
i se l'endú ferotge cap a dins.
Si m'acostés, potser ni em sentirien.
Són les interminables, lentes obres
de la casa per dins, on ningú mira.

A L'HIVERN ABANS DE L'ALBA
Les recordo d'infant: les portes grans,
il·luminades del mercat s'obrien
-com si fossin la mare, que no hi era-
a la fosca gelada del carrer
on jo anava, poruc, cap a l'escola.
Vénen dels carrers foscos de la infància
totes les pors dels vells?
Mare, la porta gran il·luminada
d'un nen que vas deixar massa temps sol.

VÍDUA
En els meus talons alts de dona m'alço
cap a la fúria, els meus ulls t'escriuen
amb un gargot el nom del meu amant.
De tu i jo queda un pou ple d'ocells morts.
De petita em tancava en un armari:
ara espero en la fosca d'un cinema
que acabi de plorar dintre de mi
la nena del fracàs.
El que mai no vas dir-me és aquest fred.
El que mai no vaig dir-te són les pedres
que l'oblit llança de la platja al mar.
Damunt d'uns talons alts de dona m'alço
mudada, furiosa, sensual,
i miro avall, cap a la teva tomba.

Massatge ayurvèdic

2008-11-04T08:16:00.000-08:00

L'ayurveda és la medecina tradicional índia. Es basa en l'equilibiri energètic dels xacres i en la reconducció de l'energia gràcies als aliments, les herbes medicinals i el massatge.
Avui he provat el massatge ayurvèdic, i, gràcies a l'Alodia, que és una meiga gallega amb coneixements orientals ara estic en un núvol.
M'ha fet diferents coses. Primer m'ha fet un breu qüetionari, i amb poques coses ha sabut que pateixo habitualment dels tendons i que la ment (el fetge) em va a cent per hora, encara que per fora no es vegi!!
Un cop hem decidit quin xacra em tractaria (el del coll, que és la meva comunicació i vàlvula de sortida de les idees), m'ha aplicat un bany d'algues que fan receptiva la pell.
Després de dutxar-me m'ha començat el massatge amb olis essencials de les herbes escollides, amb saquets també d'herbes i en punts concrets (els de la medicina xinesa i el shiatsu) m´ha posat pedres termals que són un gustasso!!
Però el millor han sigut les mans de l'Alodia i la interpretació que ha fet de la meva musculatura, òrgans i esperit.
He surtit relaxat i amb moltes ganes de fer molts massatges per transmetre tot el que he sentit.

Així que tots a fer massatges i carícies!!! El món serà millor!!

Gran Castanyada

2008-11-03T02:43:00.000-08:00

Les fotos mostren el caliu que vam tenir a casa, com va córrer el vi, el moscatell i la ratafia natural, vam fumar, riure i les mosses més atrrrrrrevides van desmelenar-se al son dels ritmes més calents de la discomòbil Tomsen.

El dissabte va ser un dia superfanàtic. Vam viure la joventut retrobada de l'escalada. Cal fer menció especial als nostres patrocinadors, els avis Ramon i Lluïsa, sense ells tot hagués sigut diferent!!! El cas és que la Isa i jo vam poder escalar sense està pendents de les nostres estimades nenes i vam poder treure totes les ganes acumulades.
Ajuntant-nos amb vosaltres tot és fàcil. Tot i que el lema cabacerol és, amb els que som farem, Fino, et vam trobar a faltar, la teva empenta, la destil·lació de les teves idees en un moviment suau i decidit... Però molts mestres del somriure i la ràbia van passar pel Paredón tot deixant una profunda emprempta... Irene, Berta, Mireia, Anna (quin entusiasme, amb crosses al Paredón no és fàcil), Pitus, Tambo, Bernat, Kueka (el pròxim dia bloc), Marc i contagiant fanatisme, la Ingrid i la seva ràbia felina i en Toti que no deixa d'acumular primeres a Cabacés.

El resum de primeres ascencions:

L'Hivern del Dragó per Toti Mañé. Travessia i gran mur tècnic d'estètics i llargs moviments. En Toti va demostrar un gran coratge, que ja veig que no era només gràcies a les rastes. Proposa 7b.

Nostàlgica per Toti Mañé. Travessia tècnica i mur de forats de continuïtat. Feta en plena penombra, èpicament. Ingrid, però, aquesta via et pertany, te l'has fet teva amb la teva il·lusió i els teus crits de Sharapova/kungfu. Proposa 7a/a+.

Floating in Space per FM. Pas clau al final, obligat, tècnic i de força. M'ha fet molta il·lusió per sentir-me tan viu i decidit (esverat fins i tot). Proposo 6c/7a, decantant-me, gràcies a la sinceritat decotadora d'en Bernat cap al sisè grau.

Com veieu he parlat de graus, però ho deixo ja que no és bonic parlar del cadàver quan encara és calent...

I diumenge... diumenge aigua, regalims i degotejos, que s'emporten els amics suaument, com si tot hagués sigut un somni que s'esvaeix amb senzillesa, de forma natural... UN CAP DE SETMANA INOBLIDABLE.

La primera neu

2008-10-29T08:52:00.000-07:00

Quina sorpresa aquest matí, desde Reus i des del Pradell tota la Mussara, les Muntanyes de Prades i Montsant estaven ben blancs... però no enfarinats, no, ha caigut una senyora nevada que ha baixat ben bé fins a 700 o 800 metres. Jo, que encara no tinc l'historial d'efemèrides climàtiques dels jaios de la plaça, ús puc dir allò de: ... mai no s' havie vist una nevada com aqueixa abans de Sant Martí... O sigui que és una nevada molt, molt primerenca, que ajudarà a que ens mengem els panellets i les castanyes calentons a la vora del foc deixant córrer lliurement un càlid i graciós vi dolç de panses o un vi ranci destil·lat pel gran mestre de les essències, que no és cap més que el temps!!!

Així que amics, bona castanyada i disfruteu de la roca si el fred ús deixa!!!

Elogi de la roca natural

2008-10-27T10:59:00.001-07:00

Estimats amics,

Per bé que tots coneixeu la meva manera d'entendre l'escalada que emana de les essència i la senzillesa del gest més automàtic i inconscient (altrament dit, el nen que s'enfila a un arbre), en que totes les convencions creades per la història de l'escalada (estils, actituds davant de la paret i el risc) són només eines per a disfrutar més i no pas l'activitat en si (l'escalada de pedres, no ho oblidem), davant l'evolució cartesiana que està patint l'escalada, i motivat pel tristíssim post de l'amic Bernat a propòsit de l'escalada prefabricada a la Cova de Ribes de Freser i les pràctiques d'equipament-domesticació que s'hi han dut a terme, manifesto, cridant al vent davant del sol ponent (amb la cara congestionada pel pes de la revelació) que:

ESTIMO LA ROCA TAL COM ÉS

Amb el seu tacte aspre, que em fa sentir viu, amb rodoneses subtils on mai és fàcil adherir-s'hi, sense l'impacte als ulls d'un mal pegot gris (visca els artistes de la sika que tenen sentit de l'estètica, prou de xapusses), amb la bellesa d'uns passos per descobrir més enllà d'un camí artificial marcat de ferro o ratlles de magnesi.

Jo encara busco una experiència vital, cap al món (amics, natura...) i cap endins, les pors, les malalties, les debilitats que amb l'ajut de la roca i el seu traç cada cop són més llunyanes i petites.

Vull créixer amb la roca per entendre què és surar, per entendre la dolçor de la vida i la mort.

Salut i bones, i naturals, escalades

WALLAIABI

2008-10-13T04:13:00.000-07:00

Els treballs pesats de remogut de terrenys. De moment queden aturats fins que torni en Jon, que s'ho ha agafat personalment. Jo em declaro vençut per la tossuderia de les pedres...

Aquesta és la travessia de l'Ou del diplodocus. Li ensenyo a la Laia la llastra de sortida que componia un pla molt bo i agradable. Ara s'ha de trincar una regleta punxant i arquejant un pam més baixa per al bloqueig dinàmic de sortida. Igual de bonic, més difícil!!!

WALLAIABI. Tsunami picant però fàcil, amb algun pas llarg però estàtic. Un bloc tan increïblement bonic com l'amiga que n'ha inspirat el nom. Bon viatge Laia!! Et trobaré molt a faltar!!
Per recordar aquest moment crucial a les nostres vides, la presentació de WALLAIABI, el pas de l'esquerra del diplodocus, alt però amb bona caiguda. Sense crashpad ni porter es pot considerar un petit solo integral.

La Laia despedint-se de Cabacés i les seves roques a les Plaques de la Mort, que de mortals en tenen el nom, sinó és que busqueu morir-vos de riure. (aquest joc de paraules, tan aconseguit, li dec als meus bons amics Astèrix i Obèlix, especialistes en els jocs de paraules més absurds, Gràcies als dos!!)
Aquesta és la crònica visual d'una bonica visita, la d'en Jon "arrrrencapedres" i la de la meva amiga Laia. La Laia ens deixa per un temps per entendre com es veu el món al revés, si el futbol australià és tan violent com sembla, si la Foster és aigualida i si ella té avantpassats aborígens o wallabies (cangur petit).

Avui podeu gaudir de bonustrack, vídeos de les plaques de la mort per gentilesa d'en Jon.

Salut i bones escalades!!!!

L'esdeveniment de l'any

2008-10-13T03:26:00.000-07:00

En prímicia a Cabacés Free les fotos exclusives de la boda de l'any, amb tota la beautiful people amb la seva millor cara i els actes festius mai vistos al tranquil i virginal poble de Cabacés. Un dia ple de GLAMOUR!!!!

Calendari de festejos

2008-10-06T07:50:00.000-07:00

Estimats amics,

anuncio el programa festiu del proper cap de setmana a Cabacés, on confluiran dos fets de la màxima importància:

10 d'octubre, 1er aniversari de la meva petita Eira, festa infantil amb pallassos amateurs (nosaltres, les imatges de la boda ho demostren) patates fregides i entrepans de pa bimbo amb nutella per a tothom.

6 d'octubre, 60 aniversari de la iaia Lluïsa, la sexuagenària (cap connotació sexual, que és la meva mare pillastres maníacs del sexe). Sopar de germanor amb cantada d'havaneres el dissabte 11 al vespre.

Tots els actes confluiran en el dissabte 11 i el diumenge 12 (el Pilar), hi esteu convidats.

Segons l'afluència en el seguici festiu l'organització (refugi de cal ferrer) determinarà la inauguració de la primera fase dels treballs a l'impressionant bloc del diplodocus, demanant als assistents calçat adeqüat anti-pinxos, perquè ús faria pujar pel lloc on vull obrir camí per estalviar-me feina... MOLTES GRÀCIES PER AVANÇAT!!!!!

L'art de l'escalada

2008-10-02T06:55:00.000-07:00

Sempre he desitjat excel·lir en diferents arts, i després de disfrutar de les grans obres còmiques com les de Jerry Moffat, Ron Kauk, Mel Brooks o la gran i cuallarga Guineu Lliure, m'he animat a realitzar, amb un molt baix pressupost, el meu primer curtmetratge còmic.

És innegable l'efecte de l'acupuntura natural a la que sotmet el Montsant als qui gosen profanar-lo, integrar-s´hi, estimulant i delirant. Les imatges, fregant el patetitsme, així ho mostren.

Per altra banda, després del deliri, i sense possibilitat d'autogravació, perquè amb una mà no sóc capaç d'escalar al límit, he estat a punt d'aconseguir l'orgasme i la comunió amb la roca ou del diplodocus, però no ha pogut ser.

Tot i això ja podeu apuntar el bloc a la vostra guia de Cabacés. Està senyalat amb una fletxa verda, blava i magenta i el grau proposat és de cdjnhvwriouhfvbnfiick9, en la complicada i sensual escala cabacerola (pronuncïis com un gran gemec, trencat per excitants espasmes orgàsmics).

Au doncs, que el disfruteu!!!!

L'amour, l'histoire

2008-10-01T08:29:00.000-07:00

Amics escaladors, petits estimats, en la llarga carretera polsegosa disfrutem de la sequedat i la pols, de les temples inflades pel sol abrusador, les clivelles a la pell, el cor ple i la ment trobada.

Som àngels, alguns, follets de la roca, uns altres, esportistes molts.

Històries que són una línia d'esdeveniments, una evolució de tendències i una cerca de dificultat cartesiana. O històries emotives de mort sense por i amor desmesurat i real, de joves que foren avis i que ens llegaren molt més que una súplica per la diversió, l'oci i la seguretat. Es fa evident la cruïlla.

No ens van ensenyar la mediocritat, ens van mostrar els déus de la roca. No els vull veure convertits en una expressió flàccida, en una gasetilla insubstancial, crònica de l'absurd.

tot per a tu petita Bruna, que els que estimem et poguem deixar un món millor, no més fàcil, en què intel·ligenment sàpigues viure alegre amb l'assegurança llunyana sota els teus gràcils peus.

S'ha acabat el pastís

2008-09-22T02:31:00.000-07:00

Amics, amigues.... MOLTES GRÀCIES!!!

Però després d'un dels dies més màgics de la meva vida i d'una divertidíssima lluna de mel (Honeymoon), les meves roques m'han tornat a cridar i jo també he fet vuelta al cole.
Amb l'ajut inestimable de la Isa i molt especialment de la petita Jana amb les seves tisores de podar, he reiniciat l'obertura de blocs amb el que he decidit anomenar el diplodocus, que segons paraules de la Isa, amb la seva habitual franquesa (gràcies Isa), "aquest bloc si que és guapo", com vinguent-me a dir que el que havia obert fins ara no era tan bo, cosa que he de desmentir. Però si que és veritat que el diplodocus és gran, molt gran, guapo, espectacular, com si haguessin agafat un bloc de Bas Cuvier, l'haguessin centrifugat en conglomerat i me l'haguessin deixat prop de casa!!! A més el diplodocus ha posat un ou, L'OU DEL DIPLODOCUS, on trobem una petita travesia molt maca!!!

De moment, com tot lo bo, es farà esperar, queda una mica de feina raspallant i provant però aviat posaré unes fotos perquè pugueu veure la magnitud del dinosaure.

Auuu, bones escalades.

Primeres conseqüències de la mort del grau

2008-08-06T02:00:00.000-07:00

Benvolguts amics,

la tria és clara, trio la roca i el grau ha mort, trio la vida, la intuició, la pau, l'alegria, els pensaments desarrelats i purs, les paraules agradables, la vida fàcil i plaent, la contemplació, els boscos, la consciència, el cel i l'univers.
No hi ha marxa enrere, l'elecció és clara... Quan un agafa el camí de l'amor ja no torna a ser el mateix. Cabacés Free no serà mai més el mateix. Cabacés és més lliure, el seu aire més net i el foc regenerador (calor africana) s'endurà l'últim rastre de tecnicismes, convencionalismes, positivismes, provincianismes, gradualismes i demés -ismes morts.

Ja ha nascut, ja és aquí,

es diu...

ferranmestresvizcaino@hotmail.com (Refugi de Cal Ferrer - Casa de menjars)

el nou email engendrat per la pura llibertat que no necessita de l'epígraf -free per ser-ho realment, la aparença ja és real, i per tant desapareix, tal com desapareix el temps i l'intent de medició del nostre gran ésser.

Brindo doncs, amics tots, amic Pitus especialment (aquest post és per tu avui), amb el vi de la terra, que, aquí deixo dit, no he tastat abans d'escriure el present. La lucidesa més gran impregna els meus actes i les meves paraules, que espero que ús ressonin més enllà del cervell, allà on es troba la FELICITAT.

I brindarem per sempre, i també el per mi molt esperat 31 d'agost, en que totes aquestes lletres llençades al vent baixaran novament a terra suaument impregnant-nos a tots de la seva lleugeresa.

petons

Accessos als sectors

2008-07-30T02:43:00.000-07:00

Els Solans

Cingle de molts colors que domina el poble de Cabacés. Vies curtes però en roca desde sorprenent a excelent. Molta tranquilitat i boniques vistes, amb peu de via boscós i molt agradable. Diferents sectors molt junts on podem trobar tots els graus i els estils, predominant però un estil explosiu i tècnic molt divertit. A la pujada al sector trobem els blocs del camí.

-Accés: Des del Refugi, a peu, agafarem la pista de l’esquerra de l’ermita de Sant Joan, al final de la plaça Major, direcció a La Foia. Deixarem una pista encimentada a l’esquerra en baixada. La següent pista en baixada a l’esquerra ens conduirà al Pont d’en Solà, lloc per creuar el barranc de Montsant (5 minuts). Indicació Coves Altes. Un cop creuat el barranc agafarem un sender ascendent amb trams empedrats que serpentejant en discreta pujada ens durà sota el cingle. Només hi ha un lloc on podem perdre’ns. Passat un gran desplom als 10 minuts de camí surt un desviament a la dreta direcció a La Bisbal. Nosaltres seguirem a l’esquerra cap a La Serra de les Pinedes. Quna siguem sota els sectors al cap de 10 minuts més, dins el bosc, i després de passar pels anomenats Blocs del camí, trobarem un desviament a la dreta (fita) que ens deixarà al Racó Pervers.

Orientació: Est. Ombra a la tarda i sol a primera hora. Abrigat del vent del nord a l’hivern i refrescat per la marinada de tarda a l’estiu.

La Foia- El Falconet

Entorn màgic, entre crestes que s’eleven cap a Montsant. Ens trobem en un lloc molt espiritual on brolla una gran Font que recull gran part de les aiugües subterrànies del Montsant. Lloc de repòs i ombra de grans àlbers. Per a l’escalada, de moment només tenim un petit sector de vies explosives, de còmode accés, amb roca estil Serra Major, taronja i grisa amb increíbles forats i una escalada atlètica. Les possibilitats són però enormes.

-Accés: Des del Refugi, agafarem la pista de l’esquerra de l’ermita de Sant Joan, al final de la plaça Major, direcció a La Foia. La seguirem , sense pèrdua, fins a l’ermita de La Foia (seguir indicacions, 3,5 km). Aparcarem a la gran esplanada i ens dirigirem a la Font i l’ermita. Al cantó dret de l’ermita surt una pista tancada amb una cadena. Seguint-la passarem pel sector després de 5 minuts de caminar. S’assegura desde la pista. Si no volem fer tota la pista existeix un sender-drecera molt evident que ens estalvia un gran revolt (recomanable).

Orientació: Sud, sol tot el dia. No hi aparegueu a l’estiu.

El Paredón i Els Tormegals

Diferents sectors entre els que destaca el majestuós Paredón, un dels millors sectors de Cabacés. Ens trobem a l’anomenat Barranc de Montsant, al fons de la vall, enmig d’un paisatge boscós entranyable i molt agradable, on trobem la Covassa dels Masip i el seu maset amb sostre natural i la Covassa autèntica, indrets d’inexcusable visita. Els Tormegals són grans blocs acumulats al fons del barranc, on predomina l’escalda en bloc explosiva i a vegades desplomada, on destaca la fresca per la seva absència total de sol i el seu ambient gèlid (ideal per l’estiu). El Paredón és un gran sector amb vies de fins a 30 metres, en general tècniques, en conglomerat de regletes romes i forats i amb un gran desplom on es concentren algunes de les vies més dures de Cabacés. Des d’aquí també s’accedeix a Can Xixanta, tranquil i molt recomanable sector d’iniciació en un lloc màgic.

-Accés: Des del Refugi, agafarem la pista de l’esquerra de l’ermita de Sant Joan, al final de la plaça Major, direcció a La Foia. La seguirem uns 2 quilòmetres fins a trobar el sector dels Bombers, evident a l’esquerra de la pista. Aparcarem a la dreta, en una petita esplanada. Deu metres més avall, baixant el marge de la pista i penetrant entre dos roques accedirem al fons del barranc i a la Fresca. Pel Paredón seguirem 20 metres i trobarem un sender a la dreta que en 1 minut ens deixa al sector. Atenció al tram de les cordes fixes. Per accedir a Can Xixanta seguirem la pista 100 metres fins a un camp d’olivers. El creuarem i trobarem un sender. En 3 minuts trobarem un sender empedrat, que seguint-lo a l’esquerra ens portaria a la imponent Covassa autèntica. Agafarem però, el sender cap a la dreta endinsant-nos al barranc passant per davant de les característiques Coves Altes. Creuarem el barranc i canviarem de vessant per passar per sota les Coves Altes i les seves imponents arcades. Un cop les haguem creuat trobarem un sender a la dreta que porta als Escalons, llaurats a la roca, però que no seguirem. Per a trobar el sector seguirem recte uns 30 metres i darrera una roca característica el trobarem entre alzines (15 minuts).

Orientació: Diferents orientacions als Tormegals, però en general entra poc el sol. El Paredón és oest i nord, escalable tot l’any segons l’horari. Can Xixanta és est, ombra i frescor a la tarda, sol al matí.

Les Crestes

Sector amb itineraris variats i llargs, de grau baix i mig on predomina la continuïtat en plaques verticals de forats. La roca és un conglomerat calcari de molt bona qualitat. Ambient molt tranquil, amb grans vistes i un peu de via boscós i còmode. Alguns itineraris sobrepassen els 30 metres, haurem de vigilar la llargada de la corda.

-Accés: Des del Refugi, baixarem fins a la carretera, i l’agafarem direcció Falset. Cal estar atents al desviament que surt a l’esquerra a la mateixa corba (a 10 metres). Agafarem una pista encimentada que és la ronda de Cabacés. En una recta llarga deixarem a la dreta 2 xalets. Quan els haguem passat trobarem una pista a la dreta en pendent. Haurem de seguir els cartells que indiquen Font de Cavaloca. Seguirem la pista uns dos quilòmetres fins que seguint una vall conreada ens apareixerà de forma evident la cresta. Amb bona visió del sector aparcarem en un entrador d’un camp d’olivers (no obstaculitzeu l’entrada). Creuarem la feixa i entrarem al bosc on un costerut sender ens durà en 2 minuts al centre del sector, quedant-nos la majoria de vies a la dreta.

-Orientació: Sud, sud-est. Ombra a la tarda. Molt assolellat a l’hivern però ventós.

Mort al Grau

2008-07-15T03:16:00.000-07:00

A Cabacés el grau ha mort. No ús espanteu, a la guia seguirem associant una graduació a les vies per orientar-vos... però això és tot!! Així que bloggers-analistes del món, que tot ho heu de fer passar pel vostre sedàs, no cal que torneu a agrupar les vies d'una zona en percentatges de graus, ni que demaneu l'alça o baixa d'un plus o una lletra, no cal, perquè senzillament estareu donant dades inexactes i equivocades, tendencioses i pernicioses per a l'escalada i el seu lliure gaudi. VISCA LA BELLESA. MORI EL GRAU. VISCA CABACÉS LLIURE I TROPICAL.

Ús desitjo a tots que el ritme de Cabacés ús sedueixi, tal com ha fet amb l'amic Bernat, homenatjat en aquesta entrada. Mireu la inclinació de la paret... Me'n sabeu dir el grau??

Cabacés Blok

2008-06-17T02:58:00.000-07:00

Estimats blogaires i escaladors de textures.
Aquest darrer cap de setmana hem gaudit de la meravellosa presència de 3 persones excepcionals. Els seus somriures, el seu plaer, la sensació de ser tots UN amb el bosc i els seus habitants, animals o rocosos, m'anima a explicar l'entrada al laberint perdut, que jo vaig descobrir per a l'escalada però que existeix desde temps immemorials. Vet'ho aquí l'aproximació als blocs del Maset d'en Siscu.

Des del Refugi de cal Ferrer, agafarem la pista, direcció a La Foia que surt de l'esquerra de l'ermita de Sant Joan (la que tanca la plaça pel cantó de muntanya). Seguirem la pista fins a la segona bifurcació a l'esquerra, que ens condueix al Pont d'en Solà, punt per creuar el barranc de Montsant i el seu agradable brogit. Un cop creuat el pont entrarem al camp d'ametllers i olivers de l'esquerra, sense seguir el camí dels Solans o de les Pinedes (segons el mapa). Per la dreta del camp trobarem un senderó poc fresat que ens conduirà a dos masets, els d'en Siscu. Creuarem l'era i per davant de la petita bassa, cap a la dreta, pujarem el marge per unes escales. Seguint el bancal arribarem directament al primer bloc. Per arribar a la part central del sector, hem de passar sota el desplom, pujar el marge i creuar el peu del bloc. Entrarem al bosc per un sender més aviat salvatge. Hem de passar per davant d'uns petits desploms i seguir pujant. Arribarem a un encreuament poc visible. Seguirem el sender cap a l'esquerra i a 50 metres trobarem els primers blocs. A partir d'aquí ja deixo a la imaginació de cadascú anar descobrint els confits rocosos.

Al refugi de cal Ferrer podeu demanar la ressenya del sector, absolutament pergamina, per si en teniu molta necessitat. De moment els que han disfrutat d'aquests blocs no han necessitat contrastar graus. Sinó és el vostre cas, seguiu atents al present blog, perquè en alguns dies (entre 3 i 200) penjaré fotos i un croquis informatitzat dels blocs. Això darrer ho faré quan descobreixi la manera de fer-ho. S'admeten suggeriments.

Bones blocades i no oblideu passar pel refugi amb els dits llimats per explicar-vos les vostres vivències. Agraïrem el gest.

2008-05-16T03:20:00.000-07:00

La Covassa dels Masip, lloc idílic. I lloc de festes nocturnes i de tardes romàntiques en què el temps s'atura i la vida flueix, enganxada a la nostra pell, com les brises que baixen de montsant, les pluges de primavera, el sol d'hivern i el moviment del llangardaix sobre la roca. No oblideu fer-hi una volta després de les vostres escalades, us agradarà!!

La bona vida, els passejos després d'escalar, el sentir-se viu a cada moment, identificats amb la vida autèntica. Quan el parabolt no és el principi de l'escalada, sinó només un envoltori per al joc de la roca. La roca que no entén de números, valoracions de qualitat, uniformització... Cada via és única, cada forat, cada pas que ens allibera el cos de la por, lluny de l'últim ferro. No ens el podríem haver estalviat? Sovint ens ho preguntem tot contemplant la posta de sol...

Entrada a l'escalada virtual

2008-05-14T10:23:00.000-07:00

Primera entrada d'aquest nou blog, que podeu considerar la pàgina més genuïna de l'escalada a Cabacés. Encara no sé què hi posaré... potser fins i tot em despenjo i poso alguna ressenya... no ho sé, ja ho veurem. En tot cas aquesta pàgina està patrocinada pel Refugi de Cal Ferrer, seu social dels escaladors de Cabacés. No el deixeu de visitar si veniu a escalar a Cabacés, als pobles petits ens agrada que els turistes-escaladors es relaxin i no pensin només en les vies i els graus. Què millor que fer una birra i comentar la jugada amb els que coneixen cada regleta i cada bidit de la zona que han equipat?

Em comprometo a anar omplint aquest blog de blocs, si, em penso que publicaré les ressenyes pergamines del nou sector de bloc de Cabacés, això si, no em birleu el crashpad, sisplau.

Dedico aquest nou blog a les meves nenes, Isa, Jana i Eira.

I als amics Rumbateam i Kueka que m'han inspirat per iniciar aquesta aventura.

I a tots els escaladors que han vist en cabacés algun lloc més que una zona on curtir dits, pujar grau i classificar les vies i la feina dels equipadors. A tots els que han vist que cabacés és un lloc molt autèntic on podem retrobar-nos amb la nostra essència més profunda. A tots els que disfruten de la natura de forma senzilla.

Benvinguts tots