Carta de comiat

Benvolguts amics,

després de bastant de temps reflexionant ha arribat el moment en el que aquest blog ús diu adéu. Han sigut uns anys habitualment divertits, a vegades menys, on he intentat anar mostrant la meva visió de la vida i l'escalada en moments concrets (les entrades). Per tant he crescut (o no) amb aquest blog, que ja forma part de la meva vida. Aquí restarà per si algú vol recordar o per si alguns dels articles poden servir d'inspiració a persones que busquen alguna cosa més que la visió esportivista de l'escalada i les activitats a la natura en general que imperen actualment. Si d'alguna cosa estic content és d'haver-me mostrat combatiu amb la banalització actual que pateix l'escalada, que no ens pot fer oblidar que venim d'una tradició de grans persones. També he treballat per la conscienciació dels escaladors en cuidar el nostre entorn, que és alguna cosa més que el lloc on portar a terme els nostres reptes esportius. Jo veig la muntanya com una font de vida i d'alegria. Hippie? Ecologista radical? Potser si, qui ho sap... Si que em considero part del bosc, germà de les roques, fill del vent. Com podria, ni que fos inconscienment, sentir-me content de fer mal a una part de mi?

En definitiva,
m'alegro quan a una paret es posen a nidificar ocells, el naixement de nova vida,
cap via d'escalada em sembla més bonica ni més important que un arbust relluent ni un humus humit i ple de microvida,
no em sembla bona senyal que algunes vies es sobin (com he llegit darrerament), sinó que em sembla un simple signe d'inadaptació a la natura (prenc les últimes paraules d'un dels més grans, que sé que ens mira des d'alguna agulla montserratina, en Josep Maria Alsina),
sento un gran privilegi de viure a un lloc on es poden veure esquirols als peus de via, i on la gent és amable, confiada i porta sempre un bon dia a la boca.

De tot el que he escrit, algunes entrades possiblement les borraria, potser van ser fetes per avorriment, o per cridar l'atenció, qui ho sap ja. Altres entrades em semblen petites joies. Estic especialment agraït als que jo he anomenat els maleïts de l'escalada, biografies de grans escaladors semi-oblidats. M'hagués agradat fer més biografies d'aquest estil, però com que són escaladors maleïts sovint m'ha costat trobar informació. Per a mi queda pendent la ressenya dels POTENTS GERMANS ESTORACH, grans escaladors catalans d'espart i cànem. Hi treballaré. En tot cas, com a frase final, com a resum d'aquest bloc, entre moltes idees de grans escaladors em quedo amb l'actitud del fabulós Jim Holloway quan s'enfrontava a un nou problema de bulder. Màxim respecte per la roca, que com menys manipulada estigui més clar ens mostrarà el camí a seguir, a l'escalada i a la vida.

I el meu camí actual passa pel fer més amb menys, per la discreció i per un compartir directe i ple de salut i somriures, lluny d'interferències electròniques. Crec doncs, que més adequat en el moment que vivim és el tradicional i venerable llibre de piades, ple de retalls d'amor i moments viscuts, amb olor ja de paper vell. De vosaltres depèn trobar aquest petit i modest tresor.

Ús estimo molt a tots,
ens veiem a Cabacés!!!

Retalls del Priorat

Senzillament perquè em ve de gust, un homenatge al lloc on visc i a la gent que hi ha viscut.

De la casa pairal, un petit rebedor, de senyors rurals, ben arrelats, conduïa cap al llenyer i rebost, a l’esquerra. Era un racó polsós i fresc, olorós en gran diversitat segons l’estació. En tot cas no era un lloc que a la padrina agradés que fos freqüentat per la desconfiança que li generava la llepolia i virtut dels nens escanyolits i famolencs, uns vius, habituats a tota mena de trastades, que esperaven un petit descuit per fer-se amb el botí de melmelada, fruita seca i embotits. Menys li preocupaven les tomates seques penjades al sostre, lluny de l’abast dels infantons, ni les panotxes de panís, que no representaven una berena immediata. Sempre benvinguts eren els gats de la casa, avinguts amb la mestressa a foragitar els granívors, atents a qualsevol escletxa a les parets per escometre els sacs de cereal i farina i les trumfes, cebes i pomes gitades en la foscor. Menys afortunats eren els gossos del carrer, que escampaven amb la cua entre cames tan bon punt oloraven l’escombra matriarcal.
Des del rebedor, baixant per les escales de pedra de Sant Vicenç (tan rica era la casa) s’accedia a l’admirat i envejat celler de cal Sanç. El celler era el símbol de l’abundància de la casa. Només era superat abans pel celler de la procura de Cartoixa, però dissolta aquesta i abandonat el monestir, restant els dominis monacals, vinyes, bosc i eres en mans de la família, el celler de cal Sanç esdevingué únic i sense parangó al Priorat. L’empenta de la vinya a partir dels anys 50 havia fet oblidar els alzinars de l’obaga, i la vinya senyorejava per arreu, fins pel rosto més costerut i pedregós, donant rendes generosíssimes a unes poques famílies. A canvi el preu de la llenya s’havia enfilat, i els carboners s’havien assilvestrat en haver d’allunyar el seu lloc de vida i treball de les viles i pobles i eren motiu habitual de befa de les nenes fines i perfumades de casa bona. Que lluny quedaven els anys de glòria del Carrasclet, mític heroi i carboner, antiborbònic actiu, defensor de les llibertats del Priorat davant l’abús estranger . La gran producció de raïm es repartia entre l’antic celler de la mongia, on grans cups de fusta preservaven el vi que compraven els negociants de la llotja de Reus i que sovint emprenia viatges transoceànics o almenys transpirinencs i el celler de cal Sanç. En aquest darrer hi restava el vi de la nodrida família. Els dos grans cups de fusta de 40.000 mesures cadascun emmagatzemaven el vi blanc i el negre de diari. Just abans de la verema, per la Mare de Déu, els cups, ja buits fins a dos pams eren oferts en acte de generositat i grandesa, juntament amb deu corders de primer any per a fer un gran dinar a la plaça. Del poc que deixaven els assedegats jornalers se’n nodrien els bocois del ranci de menys valor.
El celler s’estructurava a través d’un passadís central arrenglerat amb els tres grans pilars de rajol, d’uns set metres d’alt. Des dels pilars, grans travessers de pi rojal i carrasser de l’obaga de Montsant dels que ja no s’hi trobaven, sostenien els cairats a setanta centímetres, encanyissats i enguixats. A la dreta dels passadís central hi havia els grans cups i les bótes del ranci, la mistela i el moscatell que al senyor no plaïen, i que eren de circulació habitual entre els jornalers, els vespres de taberna, a un mòdic preu. A l’esquerra s’amuntegaven en tres pisos de set, sis i cinc bótes tot de vins com malvasies, misteles i rancis de bona raça que es negociaven amb famílies de Reus i a vegades directament amb vinaters gavatxos. Al fons del celler, quatre esgraons menaven a un entramat de sales on llanguien plàcidament els vins preferits del senyor. A la sala de l’esquerra, l’enigmàtica sala dels àngels, orgull secret de la família, del ras de carretells del ranci, en fluïa, a través de centúries, la sang i la suor de tants prioratins, en forma de vi vell, poderós, renegrit, cap a la venerada bóta del racó, antiquíssima. Explicaven els padrins que aquesta havia estat la bóta preferida del Prior Pons (el darrer Prior de Cartoixa) per a l’eucaristia del dia de resurrecció, quan reservava per als feligresos i vassalls seus un glop amarg i àcid, que escruixia l’esòfag però que assecava els humors, tot fent recordar als despistats el sacrifici de Jesús que havia de ser el propi davant el treball i l’ordre establerts per Déu. Ja només rajava aquest vi de terra roent el dia de l’aniversari i el patronímic del senyor. A la sala de la dreta i havia bótes de vins especials, que havien pertangut als cartoixans, plenes de vins antics, en desús per la pèrdua del coneixement en la seva elaboració (ja que el germà cellerer havia fugit,com la resta de monjos enduent-se el seu saber amb ell), que el senyor apreciava amb bogeria, guardant-los gelosament, honrant amb ells la presència de rics marxants, i sempre després d’haver tancat avantatjosos tractes.
El celler del conrer es trobava a la planta baixa de la procura. Era una nau d’arc romà, sòbria i alhora majestuosa, que convidava a la veneració. Tenia una porta al fons, reformada,segons mostrava la data a la portalada l’any 1692, on venerables carreus d’un metre i mig de gruix massís mostraven la simplicitat i fortalesa de l’obra. Dues fileres de grans cups de castanyer eren la reserva de vi de diari per als pobres i els monjos. La caritat cristiana dels cartoixans estovava la severitat amb la que exercien els seus drets i privilegis feudals a cada toc d’àngelus davant l’edifici de la procura. Al hivern era habitual el vi calent, així com grans olles de verdura i llegums amb cereal i un rosegó de pa. Els pares, curiosament, reclosos en les cel•les i en la pau insondable gaudien d’una dieta prou més frugal, amb un pa diari i una mesura de vi fortificat de 25 graus. La verdura els hi procurava el propi cultiu de l’hort de la cel•la. Per als moments de decandiment i ànim baix, o com alguns en deien maliciosament, quan la sang se’ls aigualia de tant resar i poc treballar, a Cartoixa disposaven d’una població de tortugues aquàtiques a la bassa de les tortugues. La sopa de tortuga era un reconstituent de primer ordre, a part de ser una carn finíssima i que et permetia no incórrer en pecat de carn pel fet de la seva gènesi aquàtica, divina i virginal, assexuada. Semblanment, els pagesos i jornalers, poc acostumats a carn que no fos de caça, porc alguna família privilegiada al hivern,després de la matança i algun pollastre el dia del patró, complementaven la seva ingesta de proteïna amb la fina carn d’algun fardatxo despistat que acabava fent txuptxup al tupí. També alguna serp, més difícil d’atrapar, també hi podia fer cap essent motiu de senzilla alegria i agraïment al Pare i senyor dels cels.

Aclariments sobre les restauracions de vies

Aquest escrit pretén aclarir algunes percepcions errònies respecte al canvi de cara d’algunes vies de Cabacés (13 vies entre 200). No sé si la visió d’aquesta gent és majoritària, ja que hem rebut també mostres de suport. Però em vull estalviar més insults i mails sense sentit, que per mi només denoten una visió subjectiva i tancada de l’escalada mancada de perspectiva històrica ni de perspectiva de futur, tendència creixent que veig amb certa preocupació ja que tendeix a reduir l’escalada a un simple producte d’oci i d’evasió. El bloc kbcesfree va néixer per donar lloc a idees que em rondaven pel cap i que formen la meva forma d’escalar (que ha evolucionat amb el temps) i la meva persona (també evolucionant, si cap a millor no ho tinc massa clar), i per divulgar tradicions i visions de l’escalada que es basen en la comprensió de la roca com a ens viu i no en la conquesta d’uns objectius esportius . Poden no agradar el to (procuro que sigui desenfadat i respectuós alhora, sense amagar però certes ganes de provocar) ni les idees que expresso, però si que crec que el que escric és coherent amb els meus actes (encara que no sóc ni Ghandi ni Jesús de Nazareth, i si, tinc les meves contradiccions).
Encara que pugui semblar un simple joc de paraules, crec que la paraula DESEQUIPAR no és correcta per definir el que hem fet. Hem escalat les vies autoprotegint-nos i hem retirat les xapes que no hem utilitzat. Per tant seria més correcte dir que hem restaurat o readaptat les vies, amb la intenció de practicar una escalada que ens omple més (de fet jo ara ni equipo ni practico l’escalada esportiva) tot procurant adaptar-nos a la roca i no adaptant-la a les nostres limitacions (les vies són la descoberta d’un camí que hem de trobar a la roca, no una línia recta de xapes). Crec que aquesta forma d’actuar és honesta amb la resta d’escaladors, ja que no hem canviat cap via que no sapiguem segur que té una solució natural. Si he fet vies d’aquest grau (ditxós grau) és senzillament perquè són les que puc fer amb el meu estat de forma actual. Si algun dia puc escalar vies més difícils procuraré escalar-les d’aquesta manera i també en retiraré les xapes (sempre en les vies que jo hagi equipat). No hem pretès mai discriminar ningú. Per altra banda el problema en escalar amb aquest estil no està tan en el grau de dificultat sinó en les possibilitats que dóna la roca per emplaçar o no les proteccions i aquestes vies sobre conglomerat de forats ofereixen una protecció més que bona amb el material tan ben dissenyat que tenim actualment i que tots podeu trobar a qualsevol botiga d’escalada (fins i tot al Decathlon). A data 4/4/11 les vies restaurades són unes 10 vies de Can Pistraus i 3 del Racó Pervers. Que l’escalada esportiva sigui el corrent dominant en quan a practicants i difusió no vol dir que sigui la part més important de l’escalada (de fet té una vida curta l’escalada esportiva si la comparem amb la resta de la història de l’escalada, i si seguim amb el boom actual no crec que tingui una vida molt més llarga, més que res per la degradació de la roca que ja es detecta a molts sectors), i de fet jo estic convençut que la meva evolució com a escalador i l’evolució de l’escalada han de seguir el camí de més comunió amb la natura i respecte per la roca (no foradar la roca o fer-ho el mínim possible) i més introspecció i treball de la part mental i espiritual de l’escalada per sobre de la part física i de l’assoliment d’un objectiu personal, tal com es veu en les evolucions de les tradicions de l’escalada a Peak District, zones de fisures americanes o a les torres d’arenisca de centreeuropa, per a mi les zones punteres en l’art de l’escalada lliure, encara que no s’hi escalin els graus més rutilants. Personalment, tot i fer 15 anys que escalo i haver arribat a fer vies molt difícils pel meu modest (molt modest) nivell, les meves màximes satisfaccions com a escalador les he tingut escalant aquestes vies de Can Pistraus trobant solucions naturals que per ignorància i inconsciència no havia sabut trobar abans. En tot cas, resumint, i redundant en idees (còmiques i mal interpretades) que ja he glossat abans en aquest bloc i que han sigut titllades de filosofia hipòcrita, hippie, efluvis i no sé què més, ús diré que la classificació de vies en graus està només a la vostra ment, i que per a mi EL GRAU HA MORT, i que només m’interessa el grau alcohòlic dels vins del Priorat.

Aquí responc alguns dels dubtes plantejats:

-És una decisió poc meditada:
NO, aquesta decisió i actuació és fruit d’una evolució com a escaladors que ha durat molts anys. Potser la massificació de la tardor passada (principalment en aquestes vies) va ser un detonant per precipitar els esdeveniments, però res més que això. Com fruita madura que cau de l’arbre, hagués arribat un dia que ho haguéssim acabat fent igual. I un cop vam decidir que ho faríem encara recordo diverses converses entre nosaltres i amb amics acabant de valorar les implicacions que podia tenir per a altres escaladors. En tot cas reconec que em sap greu que escaladors que havien gaudit d’aquest sector i dels quals conec les cares perquè havien passat pel refugi, i gràcies a això s’havien convertit en amics, ara no sé si voldran escalar aquestes vies, encara que els convido a fer-ho i a provar una nova dimensió de l’escalada. Aquest és l’únic dubte que tinc. Fins i tot sabent les crítiques que rebríem vam decidir obeir la nostra consciència. Recordo com un gran alliberament el moment en que vam treure les xapes de la primera via, un sentiment difícil d’explicar, però va ser com treure’m un pes de sobre després d’anys sentint-me culpable cada cop que feia un forat per equipar una nova via (Si, sóc un romàntic).

- No heu pensat en els que fan menys grau:
NO, teniu raó, hem pensat en nosaltres i en el plaer que ens podia comportar a nosaltres escalar aquestes vies com ens agrada a nosaltres. Però és que quan vam equipar les vies tampoc vam pensar en aquests escaladors ni en els que feien més grau, sinó que vam seguir la mateixa premissa, gaudir el màxim d’acord amb l’escalada que practicàvem en aquell moment, independenment del grau que tinguessin les vies. Per altra banda, molt sovint l’escalada d’autoprotecció s’associa al risc i a escalades d’alt nivell. Doncs ara tots podem gaudir d’un sector amb vies de protecció fàcil per iniciar-se en aquest tipus d’escalada. Si creieu que falten sectors d’iniciació amb seguros juntets, a qui heu de reclamar és a la FEEC, o també podeu organitzar una col•lecta al vostre centre excursionista i agafar el taladro. La veritat és que em costa imaginar-me en Sharma i l’Andrada queixant-se que no els hi equipo 8cés en sostre i dient-me que discrimino els que escalen aquests graus.

-Heu deixat les reunions a llocs on es podia sortir per dalt:
Si, després de molt pensar i per la morfologia de la roca cabacerola, trencada a les parts més sotmeses a l’erosió ambiental, precisament les sortides, vam decidir deixar les reunions, que a més ja estaven instal•lades, per no deixar vies exposades i perilloses. Per altra banda vam creure que deixar les reunions faria més accessibles aquestes vies a altres escaladors. Tampoc és una cosa tan estranya això que hem fet, zones tan tradicionals com Indian Creek o Elbsandstein tenen reunions equipades.

-Aquestes vies ara no les escalarà ningú:
Algú potser si, que baixarà la freqüentació, ho sabíem. No és un tema que em preocupi especialment, les vies estan allà per a tothom. Em preocupa més que hi hagi sectors que no es deixen descansar ni de dia ni de nit, amb la conseqüent degradació i acumulació de magnesi que pateixen.

-Després de l’esforç que heu fet equipant, obrint camins, demanant permisos al PN Montsant i als propietaris i ara no ho aprofiteu?:
Encara que agraeixo que alguns reconegueu el nostre esforç i el dels equipadors en general (ús puc assegurar que no és el més habitual, és més habitual l’exigència), hem fet aquest esforç amb gust, sense esperar-ne res a canvi, només perquè era el que ens omplia com a escaladors. Pel que fa als permisos tot el que hem trobat han sigut facilitats, tant per part del Parc Natural com dels propietaris. En concret la gent del Parc Natural, veient amb preocupació el que succeïa a Margalef i patint que la massificació, l’erosió i la degradació arribessin també a Cabacés, s’han mostrat molt favorables al que hem fet i molt esperançats de que l’escalada comenci un nou camí de més harmonia amb l’entorn. Una frase molt habitual entre excursionistes i pagesos aquí a Montsant és AQUESTS ESCALADORS HO OMPLEN TOT DE FERROS QUE FAN MOLT LLEIG. Sovint, com a col•lectiu només pensem en nosaltres sense veure que hi ha un món que ens rodeja.

-Passegeu la vostra filosofia hipòcrita per Desnivel, editeu guies per finançar nous equipaments i ara desequipeu donant mala informació!!!!???
Em resulta curiós rebre crítiques d’aquest estil, quan només fa tres o quatre anys rebia enverinats comentaris que parlaven de secretisme i egoïsme. La publicació del primer fanzine de ressenyes va respondre en part a la demanda (o exigència) de ressenyes, i també per recuperar part del cost del material d’equipament, ja que fins llavors el llibre de ressenyes el deixàvem sense demanar res a canvi (ja que molts no demanàveu ni un trist cafè). Però la meva motivació com a guarda de refugi no passa per la venda de ressenyes, ni molt menys, i per això va ser fàcil la decisió de sortir al Desnivel. Vam creure que era el moment de presentar Cabacés en societat i de oferir ressenyes per tothom, per poder treballar només amb la gent que realment volia el servei que ofereix el refugi. També era una forma d’estalviar a la gent els 24 euros que costava la guia de Montsant, en la que també vam col•laborar gustosament, ja que la guia quedava més rodona amb Cabacés (i per descomptat totes les guies s’han d’anar actualitzant amb el pas del temps i la de Montsant no és una excepció). A mi personalment em va fer una il•lusió molt gran poder explicar coses de la nostra forma de veure la vida (per cert, jo no em considero un hippie, com algú ens ha adjectivat –Els Hippies de Cabacés, sembla un nom d’un grup de rock català- sinó que més aviat he tingut tendències punkies i llibertàries, i mai m’han agradat els Grateful Dead sinó que tiro més aviat cap a la música negra. També he de reconèixer, però, que si em cresqués cabell em deixaria unes bones grenyes i em posaria una cinta de caixmir florejat al cap, encara que no crec que això em convertís en hippie; ara senzillament fujo d’etiquetes que m’aparten de l’harmonia amb la natura i amb els meus veïns i de l’amor universal– ai, potser si que sóc un hippie???? GLUUUPS ). Per altra banda, encara que sóc força crític amb Desnivel, crec que la seva funció principal no és la promoció de zones d’escalada i establiments turístics, sinó que ha estat i és una molt bona eina de divulgació i comunicació entre escaladors. Molts pocs escaladors es guanyen part del seu sou amb els articles de Desnivel, així que crec que la seva funció va més enllà del negoci que és. Tot i la venda de ressenyes i guies, estem molt lluny de recuperar el que ens vam gastar en material per equipar, així que tota crítica en el sentit de que hem tret profit dels croquis i de les guies em sembla una falta de respecte.
Pel que fa al refugi, nosaltres tenim les nostres feines que ens agraden molt, i el refugi, (tots sabreu de la davallada en l’ús dels refugis per part dels escaladors per l’ús de les furgonetes, i no ús ho prengueu com una crítica), és un complement per a l’economia familiar, sens dubte, però la motivació primera són les ganes d’oferir un servei, en un poble petit que en té pocs, a tothom que ho requereixi, a més de ser també un lloc de trobada. Dista molt el refugi de ser un establiment turístic que vulguem promocionar. Que algunes zones busquin una presència i promoció periòdica a revistes per fer funcionar refugis, campings etc, no crec que sigui dolent, però no és la nostra forma de fer. En tot cas tots en podem treure profit d’aquesta divulgació massiva (reconec que per a mi excessiva), principalment els escaladors que no equipeu. En realitat, els moments que m’han omplert més com a guarda (vocacional) han sigut quan han arribat persones amb motxilla caminant des de molt lluny que han agraït profundament un plat de sopa calenta i un llit sec i confortable. Alguns, per cert, van ser acollits sense que els demanéssim res a canvi.
Actualment, després de l’experiència adquirida (ningú neix ensenyat), puc dir que no tornaré a publicar cap més ressenya en forma de guia o en publicacions. El comportament de molts escaladors segueix deixant molt a desitjar. Brutícia a peu de via, femers a pocs metres de les vies, erosió i premsat excessiu dels peus de via, magnesi a dojo, acampades descontrolades de furgonetes... A mi és això el que em sembla un problema, i no que haguem tret algunes xapes. I els qui paguem el preu d’això som els que vivim aquí cada dia, que veiem aquesta degradació o que no podem escalar a sectors on ho havíem fet amb pau i tranquil•litat (prohibició d’escalar a Les Crestes, a l’espera d’acordar una regulació amb el propietari). Els escaladors hauríem de pensar què aportem realment a la gent que viu i treballa a les terres on escalem i a l’entorn natural, uns ecosistemes fràgils. Amenaces de l’estil “la incipient arribada d’ escaladors al bar del poble i al refugi han mort” em semblen d’una prepotència urbanita i d’una falta de perspectiva enormes. Cabacés ha viscut 1000 anys sense escaladors. Montsant té 20 milions d’anys, i ha sobreviscut a la falta d’escaladors tots aquests milions danys. Qui ens hem cregut que som¡!?? En tot cas no crec que a ningú que hagi escalat a Cabacés se l’hagi obligat a anar al Bar o al refugi, sinó que més aviat sou pocs els que deixeu algun benefici al poble, així que almenys deixeu-nos escalar com ens dongui la gana.

Vies clàssiques de les nostres muntanyes (II)

Hola amics,

dues vies, avui si, de la nostra muntanya, Montsant.

ESPERÓ DE SALFORES. Via del Tosset i cia, de concepció totalment clàssica. Recorre un arrogant esperó a la dreta del grau de Salfores en quatre llargs i uns cent metres. Originalment tenia dos llargs amb domini de l'Ae sobre burils i claus (1er i 4rt). Actualment es realitzen en lliure en 6b+ i 6b respectivament, encara que cal dir que són una mica raros... La resta equipament just ple d'òxid, amb amaniment de friends en forats i on cal sang freda per travessar sense cascar els ous els trams de roca dolenta, bastant habituals, en contrast amb trams de roca foradada excel·lent, així és Montsant!! Atenció al segon llarg, no seguiu per la fisura, tireu a l'esquerra. Al 4rt llarg segons la ressenya d'en luichy cal flanquejar els sostres a la dreta, i no és així. Per mi el millor les vistes i l'ambient.

SOMNI D'ESTIU. Oposada a l'anterior. Via equipada amb parabolts que recorre en 3 llargs i 80 metres l'agulla adossada a l'esquerra de la Falconera. El primer llarg és un autèntic festival de forats en conglomerat taronja, un llarg espectacular. El segon llarg un mur gris que és un altre festival de forats. El tercer en canvi és més fi i també més obligat, però aeri i inoblidable. Una via per disfrutar molt i patir poc. Actualment no es pot escalar per època de nidificació (de gener a juliol). Deliciós descens pels roures del grau de l'Agnet, el meu grau preferit.

salut i bones escaldades!!

Presentació ÀNEC

Presentació en societat de

ÀNEC

Associació naturalista d'excursions i escalades de Cabacés.

Hem creat aquesta associació per treballar per al manteniment dels valors naturals i culturals del nostre poble, el nostre bosc i les nostres terres. Serà l'entitat amb la que pretenem ser interlocutors directes amb l'ajuntament, el parc natural i els propietaris i veïns, com a representants dels escaladors al terme de Cabacés, per tal de parlar sobre els impactes que genera la nostra activitat en la natura i en les activitats dels nostres veïns per a fer possible la convivència. M'agrada destacar que per a nosaltres és prioritària la defensa de l'entorn. En aquest sentit, amb l'adjectiu NATURALISTA pretenem remarcar que l'escalada i les altres activitats que es duen a terme a la muntanya no poden passar per davant d'aquesta, ni que sigui per interès econòmic o esportiu.

Una altra de les idees que tenim és la de divulgar entre la gent del poble l'escalada (amb conferències, passes de diapositives) i la muntanya, generalment poc coneguda pels cabacerols fora de les seves finques d'olivers.

La seu de l'associació és el Refugi de Cal Ferrer, C/Major, 16, lloc on informar-se de les regulacions que afectin la pràctica de l'escalada i a d'altres activitats a la natura.

Ús podeu fer socis si ho desitgeu, no ús demanarem res (ni tan sols quota).

Queda obert també el concurs per al logotip de l'associació, que lògicament ha d'incloure un ÀNEC, el símbol de l'associació (coincidència casual).

salut i bones escaldades!!

Escalada natural

"El nostre rastre a la paret no mostra res més que la nostra inadaptació al medi"

Josep Maria Alsina


"M'angunieja veure fileres de xapes en línies de roca a les que encara no havia arribat el moment de ser escalades"

John Gill


"To bolt a rock is like to bolt your own head!!"

Johnny Dawes


"Amb aquest bri de palla faré una revolució"

Masanobu Fukuoka


Els amants de l'escalada d'autoprotecció gaudeixen d'un nou lloc per a dur a terme la seva activitat. Els sectors Can Pistraus i Racó Pervers han vist canviada la fesomia d'alguna de les seves vies, en les que es busca respectar al màxim la morfologia de la roca. Un joc de tascons i uns quants friends, a més d'intuició, imaginació i serenitat seran suficients per escalar aquestes vies. Són molt recomanables els tricams. Hi ha vies que ofereixen una protecció més que fiable en fisures i forats, mentre que d'altres exigeixen dosis de morro més grans. En tot cas totes les vies han restat amb reunió de cadena i és possible la seva realització amb top rope. S'han retirat els parabolts que no s'han utilitzat, i de moment en algunes vies hem deixat un parabolt a l'espera d'alliberar-les totalment. Pròximament enfonsarem els espàrrecs per deixar la roca el més pura i neta possible.

Per altra banda totes aquests vies s'han escalat sense l'ús de magnesi, la fricció de la roca ho permet. Demanem que no utilitzeu aquest element antiestètic i letal per a la microvida de la roca, i que si el considereu indispensable en minimitzeu l'impacte raspallant-lo després de les vostres escalades.

Ens ha costat molts anys comprendre però personalment m'he tret un pes de sobre. Feia temps que no em sentia a gust taladrant i havent taladrat la roca i sento que en part arreglo el mal fet. Per mi el camí està traçat i després d'aquestes, noves vies ens esperen, vies que de sobte han agafat una vida nova.

Per a informació concreta de les vies restaurades adreceu-vos al llibre de piades de cal Ferrer.


Salut i bones escaldades

Adrspach

Aquí un vídeo casolà però que mostra l'essència d'aquesta zona txeca, la riba del davant de l'alemany Elbsandstein, laberints de torres d'arenisca i tradició local, free magnes, prohibit encastadors metàlics, s'assegura amb nusos (uzels) i hi ha algunes anelles molt esporàdiques...

Escalada emocionant que ens mostra el passat i l'evolució futura de l'escalada i la relació amb la natura.

salut i a suar!!

(Cliqueu el títol)