Acabo de rescatar un vídeo, que ni tansols sabia que existia, realitzat per en Bardissa en la seva única i inoblidable visita. La via és a l'esquerra del Paredón i tios, no me'n recordo com li vaig posar de nom... (que fort, jo abans em sabia els noms de totes les vies de Montsant, Prades i altres llocs i ara no recordo ni els que he posat jo!!!)
Que el disfruteu!!!
PD.Bardi, Cabacés vol veure la teva lleugeresa escalant!!!
dimecres, 26 de novembre del 2008
dilluns, 24 de novembre del 2008
Les sobretaules a la roca
Bruc d'Hivern, primera ascenció de la Isa. Per l'esperó esquerre, forats i còdols i a munt. La Isa a tope sense crashpas ni res, en un bloc que deu fer 4 metres bons...
Encara que va ser al matí i no a la taula després de dinar prenent el cafè, m'ha agradat molt la paraula sobretaula per a explicar la vida familiar d'ahir diumenge. Així com la típica família catalana de classe mitja acostuma a comprar bunyols de crema, esmorzar xocolata amb xurros, passejar pel passeig marítim xutant una pilota i prendre el vermut tot llegint l'Avui (o el Mundo Deportivo) abans de passar a buscar el pollastre a l'ast encomanat de bon matí, nosaltres i els retoños, acompanyats de la ja inefable Puça, aprofitant l'esplèndid diumenge de finals de novembre vam anar al nostre parc particular, els nostres blocs.
Un dia de molts colors, la roca brillava, i els ulls se'ns inundaven dels rosats i blancs lluminosos del bruc d'hivern, que es troba en plena i frondosa florida. Per recordar aquest dia, una primera ascenció suicida de la Isa a un nou bloc l'hem batejat com a "bruc d'hivern".
De les fotos que poso és la primera, una línia per l'esquerra del bloc. Les altres seran més difícils. La resta de fotos són de la placeta del centre del sector, ja que mai havia penjat fotos d'aquests blocs. M'imagino que ús agradaria veure fotos amb escaladors, però quan les nenes es distreuen i ens deixen escalar a mort no ens recordem de la càmera!!!
dilluns, 17 de novembre del 2008
Els vells amics
Ús poso un enllaç d'un video que m'ha emocionat. És la versió resumida de la història d'un lleó que va ser acollit per uns joves (hippies) passant la seva infantesa amb ells. Un dia van decidir que l'animalet necessitava fer vida salvatge a Àfrica i van fer per trobar-l'hi un clan on estigués amb els seus.
Al cap d'un any el van anar a veure i això és el que va passar...
(els va devorar, els va donar per menjar als seus fills...?)
Per veure el vídeo cliqueu a "Els vells amics", el títol de l'entrada.
Els cabacerols som com lleons que vam haver de marxar per fer una vida salvatge prop de les arrels, buscant un lloc on crear un nou món (que és aquest que està arribant, Roger) per a les nostres filles. Però no ús oblidem amics, al contrari, sempre ens acompanyeu en tot el que fem.
Petons i esgarrapades felines.
Al cap d'un any el van anar a veure i això és el que va passar...
(els va devorar, els va donar per menjar als seus fills...?)
Per veure el vídeo cliqueu a "Els vells amics", el títol de l'entrada.
Els cabacerols som com lleons que vam haver de marxar per fer una vida salvatge prop de les arrels, buscant un lloc on crear un nou món (que és aquest que està arribant, Roger) per a les nostres filles. Però no ús oblidem amics, al contrari, sempre ens acompanyeu en tot el que fem.
Petons i esgarrapades felines.
dissabte, 8 de novembre del 2008
divendres, 7 de novembre del 2008
El poeta de moda
Últimament a blogs d'escalada és notòria la presència de poesia. El somni que fa anys ens va unir a en Roger (guineu lliure) i a mi està cristalitzant. Tinc una gran alegria a la pell... Sense més paraules (els que hem intentat de viure i fer viure la poesia sabem que amb les paraules s'explica poca cosa) ús deixo amb una mostra del poeta de moda, en Joan Margarit, que a més és molt entenedor i es mostra lluny de les irrefrenables paràboles guineuenques (deliciosos jocs retòrics) i de la meva dispersió per la voluntat de ser original. Joan Margarit diu sobre això darrer (talment m'ho hagués dit a mi) que "la originalitat és la paraula més nefasta per a l'art", així que...
Poesia senzilla que va directe a les emocions més identificables. Sempre cercant arribar a un punt ben concret que pot fer somriure o plorar, però ben reconeixible i identificable per a tothom.
He fet una tria dels que m'han semblat més suggerents, per a la proximitat a mi o a la meva vida o per la gràcia que m'han fet. Així doncs, sense el permís exprés del poeta, aquí els teniu:
APILANT LLENYA
L'home sol anar al bosc a recollir
els troncs caiguts després d'una tempesta.
Els apila darrere de la casa.
De cada un en recorda
què el va fer caure i on va recollir-lo.
En les nits fredes, contemplant les flames,
va cremant el que queda del que estima.
EN UN PETIT POBLE
Uns baixos foscos en un carrer estret:
surt el so d'un martell i pols de runa.
Pel forat de la porta es veu a penes
un home sol que està picant i un vell
que vora seu se'l mira. No conversen,
com si els dos escoltessin en els cops
un dolor que només ells reconeixen.
La porta ara em devora la mirada
i se l'endú ferotge cap a dins.
Si m'acostés, potser ni em sentirien.
Són les interminables, lentes obres
de la casa per dins, on ningú mira.
A L'HIVERN ABANS DE L'ALBA
Les recordo d'infant: les portes grans,
il·luminades del mercat s'obrien
-com si fossin la mare, que no hi era-
a la fosca gelada del carrer
on jo anava, poruc, cap a l'escola.
Vénen dels carrers foscos de la infància
totes les pors dels vells?
Mare, la porta gran il·luminada
d'un nen que vas deixar massa temps sol.
VÍDUA
En els meus talons alts de dona m'alço
cap a la fúria, els meus ulls t'escriuen
amb un gargot el nom del meu amant.
De tu i jo queda un pou ple d'ocells morts.
De petita em tancava en un armari:
ara espero en la fosca d'un cinema
que acabi de plorar dintre de mi
la nena del fracàs.
El que mai no vas dir-me és aquest fred.
El que mai no vaig dir-te són les pedres
que l'oblit llança de la platja al mar.
Damunt d'uns talons alts de dona m'alço
mudada, furiosa, sensual,
i miro avall, cap a la teva tomba.
dimarts, 4 de novembre del 2008
Massatge ayurvèdic
L'ayurveda és la medecina tradicional índia. Es basa en l'equilibiri energètic dels xacres i en la reconducció de l'energia gràcies als aliments, les herbes medicinals i el massatge.
Avui he provat el massatge ayurvèdic, i, gràcies a l'Alodia, que és una meiga gallega amb coneixements orientals ara estic en un núvol.
M'ha fet diferents coses. Primer m'ha fet un breu qüetionari, i amb poques coses ha sabut que pateixo habitualment dels tendons i que la ment (el fetge) em va a cent per hora, encara que per fora no es vegi!!
Un cop hem decidit quin xacra em tractaria (el del coll, que és la meva comunicació i vàlvula de sortida de les idees), m'ha aplicat un bany d'algues que fan receptiva la pell.
Després de dutxar-me m'ha començat el massatge amb olis essencials de les herbes escollides, amb saquets també d'herbes i en punts concrets (els de la medicina xinesa i el shiatsu) m´ha posat pedres termals que són un gustasso!!
Però el millor han sigut les mans de l'Alodia i la interpretació que ha fet de la meva musculatura, òrgans i esperit.
He surtit relaxat i amb moltes ganes de fer molts massatges per transmetre tot el que he sentit.
Així que tots a fer massatges i carícies!!! El món serà millor!!
Avui he provat el massatge ayurvèdic, i, gràcies a l'Alodia, que és una meiga gallega amb coneixements orientals ara estic en un núvol.
M'ha fet diferents coses. Primer m'ha fet un breu qüetionari, i amb poques coses ha sabut que pateixo habitualment dels tendons i que la ment (el fetge) em va a cent per hora, encara que per fora no es vegi!!
Un cop hem decidit quin xacra em tractaria (el del coll, que és la meva comunicació i vàlvula de sortida de les idees), m'ha aplicat un bany d'algues que fan receptiva la pell.
Després de dutxar-me m'ha començat el massatge amb olis essencials de les herbes escollides, amb saquets també d'herbes i en punts concrets (els de la medicina xinesa i el shiatsu) m´ha posat pedres termals que són un gustasso!!
Però el millor han sigut les mans de l'Alodia i la interpretació que ha fet de la meva musculatura, òrgans i esperit.
He surtit relaxat i amb moltes ganes de fer molts massatges per transmetre tot el que he sentit.
Així que tots a fer massatges i carícies!!! El món serà millor!!
dilluns, 3 de novembre del 2008
Gran Castanyada
Les fotos mostren el caliu que vam tenir a casa, com va córrer el vi, el moscatell i la ratafia natural, vam fumar, riure i les mosses més atrrrrrrevides van desmelenar-se al son dels ritmes més calents de la discomòbil Tomsen.
El dissabte va ser un dia superfanàtic. Vam viure la joventut retrobada de l'escalada. Cal fer menció especial als nostres patrocinadors, els avis Ramon i Lluïsa, sense ells tot hagués sigut diferent!!! El cas és que la Isa i jo vam poder escalar sense està pendents de les nostres estimades nenes i vam poder treure totes les ganes acumulades.
Ajuntant-nos amb vosaltres tot és fàcil. Tot i que el lema cabacerol és, amb els que som farem, Fino, et vam trobar a faltar, la teva empenta, la destil·lació de les teves idees en un moviment suau i decidit... Però molts mestres del somriure i la ràbia van passar pel Paredón tot deixant una profunda emprempta... Irene, Berta, Mireia, Anna (quin entusiasme, amb crosses al Paredón no és fàcil), Pitus, Tambo, Bernat, Kueka (el pròxim dia bloc), Marc i contagiant fanatisme, la Ingrid i la seva ràbia felina i en Toti que no deixa d'acumular primeres a Cabacés.
El resum de primeres ascencions:
L'Hivern del Dragó per Toti Mañé. Travessia i gran mur tècnic d'estètics i llargs moviments. En Toti va demostrar un gran coratge, que ja veig que no era només gràcies a les rastes. Proposa 7b.
Nostàlgica per Toti Mañé. Travessia tècnica i mur de forats de continuïtat. Feta en plena penombra, èpicament. Ingrid, però, aquesta via et pertany, te l'has fet teva amb la teva il·lusió i els teus crits de Sharapova/kungfu. Proposa 7a/a+.
Floating in Space per FM. Pas clau al final, obligat, tècnic i de força. M'ha fet molta il·lusió per sentir-me tan viu i decidit (esverat fins i tot). Proposo 6c/7a, decantant-me, gràcies a la sinceritat decotadora d'en Bernat cap al sisè grau.
Com veieu he parlat de graus, però ho deixo ja que no és bonic parlar del cadàver quan encara és calent...
I diumenge... diumenge aigua, regalims i degotejos, que s'emporten els amics suaument, com si tot hagués sigut un somni que s'esvaeix amb senzillesa, de forma natural... UN CAP DE SETMANA INOBLIDABLE.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)