dimarts, 15 de desembre del 2009

La nevada i cap d'any

Preciosa nevada la que ha caigut, aquí en teniu una mostra, cosa que ens recorda que el nadal s'acosta i el cap d'any ja és aquí, així que hem fet una proposta superfanàtica al refugi per si voleu passar el canvi de número amb nosaltres i escalar l'endemà.


Menú de cap d'any a Cal Ferrer:

Tapes i canapés de delicadeses,

amanida tèbia amb tempura de gambes,

faisà al raïm,

taula de formatges,

mousse de xocolata,

raïm de cap d'any,

Copa de vi blanc Les Brugueres 08
Copa de vi negre Solanes 06
Copa de Cava Agustí Torelló Mata Brut Nature
Cafè

Música, llar de foc i campanades tradicionals per només

30 euros per persona

Places limitades i garantia de rotpunkt l'endemà (segons estat del personal)

dimecres, 9 de desembre del 2009

El fesol es fa sol si fa sol

Hola amics/gues,

aquest nom tan ocurrent d'en Joan Ribera és per a una via que es troba a la Fresca, als tormegals, i que va tenir la seva primera ascenció en rotpunkt el diumenge passat. Primera ascenció per Kik i José Lara, d'aquesta via bloquera de patates i pas clau sobre còdols de primera falange. Proposen 7b. Felicitats.

Passat el pont i la fira de l'oli només queda destacar el gran ambient d'aquests dies al refugi i a les parets. Ens encanta veure que la gent disfruta del nostre encantador racó.

Salut i fins aviat amics!!

dimarts, 17 de novembre del 2009

Info Calisay

Hem anat a escalar al Calisay per estrenar el camí, que ha quedat molt xulo i gaudir de les vistes. De pas hem escalat i hem sanejat una mica la virginal roca. En general el Calisay és el paradís del forat regleta romo i el bidit, però també hi ha bones bústies. Si les vies no fossin tan curtes (màx. 15 metres) estaríem parlant d'un sector impressionant. No és el cas, així que ens trobem davant d'un sector de sisè grau explosiu, vies tècniques però de no encantar-s'hi.

Hem fet dues vies:

La núm 3. del llibre de piades que comença a la fisura de pujar al segon pis. OPINIONS INCENDIÀRIES. Tècnica, de forats sempre petits. Rondant el 6c.

Just a l'esquerra i compartint reunió LA 118 (núm. pintat a la paret, alguna història de partió de finques o jo què sé...). Més canto que l'anterior, alguna bona bústia. Sobre el 6b.

Unes imatges d'aquest lloc tan especial i del camí. (1) La tardor al barranc de Montsant, (2) la Covassa i (3) el cartell artesanal. (4) Tenim també la Isa i la Eira amb la moda tardor 09 a l'escala dels gegants (el nom l'he inventat, disculpes els filòlegs puristes, ja provaré d'esbrinar amb l'ajut dels jaios saberuts el nom d'aquest prodigi arquitectònic i del grau que hi mena). (5) El sector és la petita placa grisa que queda a l'esquerra de l'arbre sec, darrera de l'arbre hi ha la Singla.





dilluns, 19 d’octubre del 2009

Calisay

CALISAY, a més d'un licor d'herbes d'origen bohemi que és un símbol a Arenys de Mar, és un nou/vell sector de Cabacés. És vell perquè les primeres vies les vam equipar amb en Yuri el 2001, i les últimes el 2005. Però nou perquè faltava un camí per arribar al sector, i després d'uns mesos de feina, ahir a la tarda, convertit en desbrossadora i aixecant un núvol de pols al meu pas vaig enllestir aquest camí que:

- És una joia, passa per la Covassa, puja un grau molt bonic, marges de pedra fets per gegants i un bosc ple de vida i silenci.
- Obre tot un ventall de noves possibilitats, és a dir, nous sectors, alguns boníssims i amb totes les dificultats.
- Les vistes sobre el barranc de Montsant són espectaculars.

Així doncs tots convidats a disfrutar de les 7 vies del Calisay, vies de 12-18 metres, en roca gris i taronja excelent plena de forats, que es mouen entre 6a i 6c aprox.

Aproximació d'uns 10 minuts segons fanatisme. Per trobar el camí cal passar Lo Paredón 100 metres, i quan trobem un camp d'olivers creuar-lo. A la cantonada nord-oest del camp surt un corriol que s'ha de seguir 200 m fins que desemboca al camí Ral de Cabacés a la Bisbal. És un camí empedrat que a la dreta ens porta a Les Coves Altes i Can Xixanta. A l'esquerra en baixada ens porta a la Covassa. Agafarem a l'esquerra, creuarem la cova i seguirem uns 50 m fins que trobarem una fita que ens assenyala un petit talús on comença el camí. Ràpidament trobarem el grau, el marge dels gegants i en 200 metres de pujada forta un cartell indicador artesanal. A la dreta trobaríem a La Singla, futur sector, i a l'esquerra seguim cap al Calisay, primer planejant i després en una pujada que ens deixa sota un cingle-bauma. Només haurem de resseguir aquest cingle uns 100 m per trobar el sector.

Ressenyes al llibre de piades del refu.

Salut i bones escaldades!!!

divendres, 16 d’octubre del 2009

Cabacés a Desnivel

El número 279 de Desnivel ha sigut el número escollit per l'editor per presentar la gran primícia de l'any, l'esperat article de Cabacés i la seva gent. Hem sortit a un gran número, compartint-lo amb el primer A6+ de la història obra del Pelut i l'Ester Ollé, amb el gran i admirat Ricardo Cassin, amb la primera a la sud del Cho Oyu de Dennis Urubko, la via en lliure en paret més difícil del món, Orbayu dels Pou al Picu Urriellu, i la dramàtica i trista "serpiente de verano" d'Òscar Pérez i Álvaro Novellón al Latok II (això és mala sort).
En tot cas vull agrair als redactors de Desnivel la vista i sensibilitat que han tingut creant els paràgrafs i subtítols del text i la tria del títol de l'article (ús juro que l'han triat ells!!). També un agraïment al David Munilla per les fotos. Això si, la cama estirada endarrera és pura posse...
Per celebra-ho amb els seguidors del bloc ús brindo la versió íntegra de l'article, un tostón que els de Desnivel no van voler... Vinga valents, a veure qui arriba al final!!

Cabacés (o Cabassers)... Nueve años ya en que esta palabra resuena en cada poro de nuestra piel, de nuestra conciencia, como un sueño de libertad adolescente primero, como la libertad misma desde el primer paseo, que incrédulos, realizamos esa ya lejana tarde de mayo del año 2000.
A veces olvidamos para que vinimos aquí, cual fue la excusa para abrirnos a este maravilloso mundo. Vinimos para escalar, después de haber encontrado lo que creímos que era un tesoro de roca. Nueve años después la escalada es la idea original, el inicio, el leitmotif de una relación profunda con nuestra tierra, con nuestro aire, nuestras raíces y nuestro espíritu.
Por esta razón los toques de fanatismo del ambiente de la escalada en Cabacés no pasan de una relación relajada con las rocas, amigable, en la que el rendimiento deportivo es totalmente secundario ante la vivencia hedonista que nos brinda este encantador valle. A pesar de este relajo no hemos estado parados: Unas 190 vias son la demostración viva de que no sólo hemos optado por la vida contemplativa.
Cómo la historia de la escalada en Cabacés es reciente y sin aparente evolución, puesto que se empezó a gestar como zona de escalada deportiva, sería absurdo detallar algún hito deportivo. Sólo destacar que en una ascención clásica a la aguja llamada El Gegant, Bernat Jover i Jordi Tàpia con su tradicional estilo, hallaron unos viejos clavos caseros en la cima de procedencia desconocida. Por nuestra parte, antes de empezar a equipar en Cabacés pudimos escalar las cuatro vías del Totxo dels Bombers, equipadas por bomberos forestales de verano a mediados de los años 90.
Por lo tanto la evolución de la escalada en Cabacés tiene un valor estrictamente personal y ha ido acorde con nuestro nivel, motivación y viajes o los de nuestros amigos. Así podemos recordar nuestra primera etapa, la de descubrimiento y primeros experimentos equipadores, algunos bastante torpes. Era curioso ver el interés que despertamos entre los vecinos. Para ellos, campesinos acostumbrados a convivir por obligación con el pedregoso terreno, era una novedad chocante ver a alguién interesado en las rocas que jalonaban sus trossos (terrenos), y gustosamente nos ofrecían sus rocas para que escalásemos en ellas. A la par, desarrollamos una manera de entender la escalada en la que primaba el placer, y en la que los logros deportivos del personal servían, a lo sumo, para decidir quién pagaba la ronda (rondas que por supuesto nadie pagaba). Es testigo de este proceder el excepcional pie de vía de Can Adefecio, sin duda uno de los mejores del mundo, y en la que el escalador podía ser animado o abucheado según el estado anímico de un muy bien acomodado auditorio.
Un buen día (o noche) recogimos en la carretera de Falset a un chaval de aspecto desaliñado y salvaje, de nombre Hugo, que venía del norte y hablaba con acento muy raro. Claro, es que era eslovaco. Así que nosotros le ahorramos un paseo nocturno de 15 quilómetros y él a cambio nos mostró hasta dónde se puede llegar con imaginación y poco dinero. Se inició la etapa de las visitas de eslovacos, todos viajeros con bolsillos vacíos pero con gran sensibilidad para la música y la comprensión de la naturaleza . Recuerdos de esa época son los paseos bajo la luz difusa de lunas en eclipse, las juergas nocturnas con música acústica en la Covassa, las actuaciones circenses con fuego, los talleres de pasteles aromáticos y panes variados y una gran sensación de comunión con la madre naturaleza. En cuanto a escalada se refiere, Rudo y Katka nos legaron “Klobassa” (típico embutido eslovaco), en la Cova de l’Auriona (Cueva de la Golondrina) un supertecho de 20 metros salpicado de distanciados agujeros que espera pacientemente un primer ascencionista (rondará el 8c?).
Con el reconocimiento de la inexistencia de límites entramos en una etapa de estimulante crecimiento espiritual, de descubrimiento a través de ayunos, yoga y apertura de la conciencia. No en vano nos encontramos en Montsant (Montaña Santa), lugar ancestralmente apartado y escenario escogido como rincón de expansión de la conciencia por eremitas y místicos de la que son testigos las numerosas ermitas que jalonan la sierra. Como reza el inicio del ordenamiento del orden cartujano de San Bruno establecido en el siglo XII en Scala Dei (a los pies de Montsant): En el silencio de la naturaleza se puede escuchar a Dios. A la par llegó nuestra época, lejana ya, de máximo fulgor deportivo, bien modesto en un nivel general por lo que sería absurdo detallarlo. Fue el momento también de fraguar una forma de vida indefinible pero plena, transmisible entre gentes de buena voluntad (bidireccionalmente) con algo de apertura y calma, mediante tertulias ante el fuego del refugio o ante la fuente en el frescor nocturno del verano. Se trata de la cristalización de una forma de entender la escalada como movimiento e idea (de la que por supuesto no somos pioneros, huelga decirlo), un corpus más complejo de lo que un simple croquis con grados puede mostrar.
Finalmente llegaron nuestras preciosas hijas, que con su sonrisa y carácter demuestran que estamos en el buen camino para tener un mundo mejor, en el que un desconocido puede ser un amigo con sólo una leve mirada que se cruza, cosa que hemos aprendido de los amables Cabacerols, gentes confiadas de gran curiosidad con los visitantes y de conversación fácil y agradable. Un mundo mejor dónde el grado asignado a las vías ocupa el lugar orientativo que no debió abandonar y ya no sirve para hinchar egos... O almenos no los nuestros, aunque esto puede que sea una excusa barata ya que hace mucho que no encadenamos nada destacable, quién sabe... En todo caso, en Cabacés, a pesar de seguir graduando las vías (no así los búlders), el grado cómo entidad propia murió durante el verano del 2008, al grito premonitorio de “El grau ha mort!!!” (el grado ha muerto), lema nacido probablemente durante una juerga nocturna regada con efluvios, no lo recuerdo con exactitud. Estamos también en una época de apertura a la comunidad escaladora (a pesar de que Cabacés nunca ha sido un Secretivo, puesto que nunca hemos escondido nuestro origen al viajar) después de muchos años de soledad en los pies de via, por lo que no es raro ver peña escalando habitualmente en un entorno y píes de vía todavía limpios y con vegetación, esperemos que dure. También me gustaría destacar las catas enogastronómicas que se han desarrollado en los últimos tiempos, sobretodo desde que han aparecido los amigos vascos con sus quesos artesanales y su cultura y lengua milenarias. El vino y la buena mesa pueden ser una buena razón para visitar el refugio y relajar los antebrazos y la mente con el elixir, la sangre de la vida (no en vano estamos en una tierra que respira vino...).

LA ESCALADA

El tipo de escalada en Cabacés se aleja del arquetipo de la escalada en Montsant y Margalef, a pesar de compartir el tipo de roca. Cabacés se encuentra en las últimas estribaciones occidentales de Montsant, a baja altitud (entre 300 y 700 metros), por lo que la roca mayoritaria es un conglomerado más viejo, de capas más profundas, de grano más fino y con más proporción de arenitas que de sedimentos calcáreos en su cemento. El resultado es una roca de agarres más pequeños y formas redondeadas, donde predomina el bidedo y las piedras de río (còdols) estilo Montserrat, dando lugar a una escalada técnica y difícil a vista, que requiere de dedos acostumbrados a arquear y a sentir el tacto sobre formas romas, pero también de primeras falanges acostumbradas a tirar en extensión en bidedos y monodedos. Por lo tanto se trata de una escalada exigente dónde no basta con estar fuerte, es necesario usar la cabeza y los pies, pero donde también es necesaria una buena dosis de fuerza bruta en largos bloqueos sobre presa pequeña. A pesar de ello, al tratarse de una roca de mucho relieve siempre podremos encontrar algún canto o rugosidad invisible que se adapte más a nuestros dedos, estilo o técnica de pies. Pero no os asustéis adictos al plafón, es una roca muy variada, con tramos profusamente agujereados, a veces en desplome, planteando movimientos atléticos, siendo el número de cuevas innumerable. De todas maneras, y en cuanto a cuevas y desplomes para vías estratosféricas se refiere, no es oro todo lo que reluce, y hay que reconocer que, dependiendo del sector, es habitual encontrarse con lajas sueltas, patatas engañosas y bastante líquen, por lo que el trabajo del equipador no es fácil. Pero incluso ante tal situación, ha prevalecido la autenticidad en nuestra concepción de la escalada y no se ha gastado ni un gramo de sikadur ni tan siquiera para reforzar cantos, por lo que nos encontramos en un sitio dónde la escalada es cien por cien natural. Ni cabe decir que no existe ni un sólo canto artificial en Cabacés, innecesarios con tanta roca a nuestro alrededor y tanto relieve. Incluso es habitual encontar agujeros algo dolorosos, pero hay que saber distinguir entre un relieve peligroso para los tendones y un canto algo agresivo. Hemos evitado tirar de lima sistemáticamente convirtiendo todos los agujeros en formas redondeadas y de agradable tacto a gusto del consumidor, entiéndase, como presas de rocódromo. Nos encanta sentir el tacto diferente de cada presa, y siempre hemos optado por fortalecer nuestra piel y tendones antes que por limar y domar nuestra querida roca. Lo habitual es encontrar agujeros agradables y patatas que respetarán en gran manera nuestra sensible piel.
Por lo demás, también como sello de identidad de Cabacés y a diferencia de lo habitual en Montsant, predomina la escalada de fuerza-resistencia con tramos duros y vias salpicadas de pasos de bloque (uno detrás de otro) por encima de la continuidad pura. Teniendo esto en cuenta, por suerte, la altura máxima de las vias es de 30 metros y la media se sitúa en los 15-20 metros. Y digo por suerte porque os puedo asegurar que vías en apariencia cortas y pequeñas, después de ser escaladas ya no parecen tan cortas... Es destacable por otra parte que la gran variedad de formas da vías con mucha personalidad, no hay dos iguales, e incluso contamos con vías únicas en el mundo por textura y gestualidad, pero dejaré que las descubráis por vosostros mismos...

LOS SECTORES

Antes de hablar de cada sector es importante mencionar la belleza de estos boscosos parajes incluidos en el parque natural de la Serra de Montsant. No se trata de sectores de acceso fácil (pistas o senderos) pero son accesibles andando desde el pueblo con paseos de entre 15 y 40 minutos, por lo que es un buen sitio para abandonar la vorágine de la vida urbana y dejar aparcado y tranquilito el coche.
Por otra parte las orientaciones son variadas, predominando en general la orientación este y oeste, por lo que los sectores cuentan con sol y sombra por la mañana o por la tarde. Si a esto añadimos las diferentes incidencias de los vientos locales tenemos como resultado que escogiendo bien el sector para la época y horario podemos escalar todo el año, e incluso estar fresquitos por las tardes del ardiente verano, lo habitual por estos lares. Sino, siempre nos quedará el río o la piscina...
El sector donde empezó todo fue en Els Solans, las paredes que dominan el
pueblo, y que cómo su nombre indica reciben los primeros rayos de sol del día. Aquí la roca puede calificarse de excelente, limpia y sólida y de colores y texturas variados. La gran equipadora de estos sectores ha sido Isa a la que debemos la mitad de las vías y las más clásicas. Encontramos gran variedad de dificultades en sectores muy juntos con pies de vía muy buenos o directamente paradisíacos (Can Adefecio). Bonitas vistas del pueblo y de la Serra Major (Montsant) y un bonito paseo para acceder al sector, ideal para calentar, pasando por los Blocs del Camí donde equipamos nuestras primeras vías (en general cortas y anecdóticas).
En el fondo del Barranc de Montsant, dirección a la ermita de La Foia encontramos Els Tormegals y Lo Paredon. Se trata el primer sector de un conjunto de bloques (Tormos en el dialecto local) en el fondo del barranco con sombras y rincones exhuberantes y vías predominantemente bloqueras. Destaca La Fresca por ser un lugar ideal para verano. Lo Paredon es la pared que domina estos bloques, un sector grande con vías más contínuas, algunas bastante dificiles, donde encontramos una roca gris de romos y agujeros (también romos) con bastante líquen pero que poco a poco va quedando bien limpio. Personalmente estoy totalmente enamorado (amor de padre) de este sector y de sus vías, auténticas cajas de sorpresas.
El otro gran sector es Les Crestes, en el vecino Racó de les Valls subiendo a la Font de Cavaloca. Una impresionante cresta de conglomerado calcáreo donde predomina la continuidad en muros tiesos de agujeros y regletas, siempre con secciones técnicas y que se debe enteramente al trabajo de Bernat Jover Rumbateam. Buenas vistas y buena ventilación para el verano, con predominancia del grado medio.
El resto de sectores se encuentran diseminados por la zona. Normalmente se trata de sectores pequeños pero de gran encanto que serán ampliados en los próximos años, puesto que queda mucha y buena roca virgen. Algunos sectores tienen gran personalidad como Calisay, una placa gruyère homógenea con 8 vías de agujeros o l’Onada, sector equipado este último por Joan Ribera y Fidel Gutiérrez constitiudo por una cresta calcárea, técnica y tiesa, y que es un gran ejemplo de mini Verdon (muy mini): placa de calcáreo gris, río y ambiente aéreo. Existen aquí unas diez vías, muchas de séptimo grado.
En los últimos años también han nacido sectores de búlder, a pesar de mi tozudez y empeño en creer que el conglomerado no da buenos búlders. Pero gracias a la insistencia de Albert Jover Kueka, me puse manos a la obra y tenemos una bonita zona de bloque con unos cien pasos abiertos, ni marcados ni graduados, pero con gran variedad de dificultades y con algunos bloques hiperestéticos sobre romos y regletas, quedando, así cómo a vías se refiere, un grandísimo potencial por descubrir... Pero aquí la vida va pasando lenta y sabiamente, en harmonía, por lo que el crecimiento de éstos y nuevos sectores estoy seguro que seguirá un proceso pausado, natural, cómo el fluir de las estaciones.

AGRADECIMENTOS

Toda esta vida que he intentado cristalizar en estas líneas no hubiese sido posible sin la ayuda de nuestros amigos y familiares. Son innumerables ya los ratos inolvidables pasados en este rincón de mundo, por lo que no me atrevo a mencionar a nadie explicítamente. Todos sóis Cabacés. Debo mencionar también la colaboración de Esports Dom y de Fixe en la adquisición del material para equipar. Un agradecimiento muy especial para los habitantes de este pueblo y esta comarca, que tanto nos han dado, sobretodo en lo que se refiere al amor por el vino, los olivos, la tierra y la vida rural y a la adquisición de hábitos saludables de vida, verdura y fruta del huerto, ritmo de vida pausado dónde todo momento es bueno para establecer una conversación... Y un último espacio más corto pero no menos importante para Ricardo y Neus, muchas gracias de todo corazón.

Ferran Mestres

dissabte, 10 d’octubre del 2009

Nus de roca




Homenatge al l'admirat Dean Fidelman. Salut!!!!

L'onada


Sector que es troba a la carretera entre la Vilella Baixa i Cabacés, que constutueix un mini Verdon (molt mini). Així doncs, riu, calcari gris vertical i gotes d'aigua, amb més presa que de la que sembla a simple vista. Vies equipades per en en Fidel Gutiérrez (les de l'esquerra) i per en Joan Ribera (les de la placa central). Peu de via aeri, ideal per parelles o màxim trios (equipat amb passamans). Més informació i ressenyes a la guia de Montsant sud del Luichy o al refu.

diumenge, 16 d’agost del 2009

100 anys de Ricardo Cassin



El passat 6 d'agost va morir i va anar al cel en Ricardo Cassin, l'alpinista amb majúscules, supervivent de dues guerres i d'ascencions espectaculars encara ara. Tenia 100 anys i va escalar fins als 90, fins que els genolls li van aguantar. A més era habitual veure'l en competicions d'escalada amb els joves friquis com el seu afillat Patrick Edlinger (patrocinat per la marca Cassin de material de muntanya), sense donar l'esquena a les noves tendències de l'escalada. Personalment, tot i les impressionants vies que té obertes com el mític esperó Walker de les Grandes Jorasses, sempre he estat enamorat de la seva NE al Piz Badile. Poseu la foto a google i veureu perquè... Aquí ús poso una foto perquè veieu com escalava el senyor Cassin, quin estil i agressivitat... Ricardo Cassin és el més gran (i a més és el pare alpinístic de Walter Bonatti, quina parella!!)

Descansa en pau nano!!!!

dilluns, 3 d’agost del 2009

Imatges d'estiu





dilluns, 20 de juliol del 2009

Rehabilitació de peu de via

Bones amics, aquí teniu un treball fet en família per rehabilitar el peu de via del tormo del mariner, als blocs del camí dels Solans, un sector equipat per en Yuri que restava en l'oblit. Sense ser un gran sector si que té una gran personalitat donada per l'entorn i per la roca, un totxo d'onades (Riple mark en termes geològics) amb escalada tècnica sobre plans, però també amb bons forats. Atenció a la via de més a la dreta, prou difícil. Hem decidit canviar un xic el recorregut canviant el primer bolt, ja que era un pas de bloc de vella escola d'estil jeroglífic. Vet'ho aquí unes imatges familiars:




divendres, 19 de juny del 2009

El racó, Trave dels ocells

Nou bloc per sobre del diplodocus. Com el seu nom indica és un lloc tranquil i recollit, des d'on no es veu cap rastre de civilització... El passatge estrella és la travessia completa del bloc, un jeroglífic de codolets, regletes, plans, peus tècnics i sortida atlètica. Embriagat la tarda que el vaig obrir amb la música dels nostres amics amb ales, no em vaig poder resistir a anomenar la travessia com "dels ocells".
El pròxim dia fotos. Primera ascenció esperant una baixada de calor i humitat, ja que molts cantos requereixen bona adherència. Sinó és un bon lloc per jaure i deixa's portar!!!

dissabte, 9 de maig del 2009

Novetats

Aquí teniu la piada de les noves vies equipades recenment per en Bernat Jover (i cia en alguna via):

LO PAREDON:

Entre Rossegacebes (6b) i Alcoholisme endèmic (6c), a l'extrem esquerre del sector, i molt a bloc, neix la URI GEDER, rondant el 6c/7a (per als bascos 6b+).

A l'esquerra de Jo sóc una cabra (6a), dos nous llargs, JO SÓC UN CABRÓ (V+/6A) i un L2 I JO UNA CABRONA (6C/7A), bombé explosiu amb algun monodit marca de la casa.

LES CRESTES:

A la part esquerra neix tota una magnífica placa gruyère de gran qualitat. D'esquerra a dreta trobarem:

Per Setmana Santa va néixer EL BEDUÍ (7a/7a+), just a l'esquerra de Les taules de l'Inem (6c), sobre el maset característic.

ANTIPEATGES (6b/b+), passos finets entre forats atlètics.

LA GUADANYA (6a/a+), increible mur de super forats.

LA TROMPA (6a/a+), en la línia.

XISPI LA GUINYETA (6b/b+), més desplomada.

A la dreta trobareu tres projectes inacabats, no ús hi poseu si no voleu tastar els autèntics alejes (falta posar alguna xapa i matisar).

Moltes gràcies Bernat per aquesta feinada.

La segona part del post no és tan agradable i fa referència a la MERDA que ja comença a aparèixer pels sectors i a les cleques en algunes vies, demostrant-se que el comportament de l'escalador mig és si més no poc curós. Preocupant tinguent en compte que a Cabacés encara ha escalat poca gent.... Reflexionem sisplau, tots escalarem a llocs més agradables.

SALUT I BONES ESCALDADES!!!

diumenge, 19 d’abril del 2009

Aritz buscant-se una galeta

Aquest és l'Aritz, el colega basc fent la primera de la galeta, a fondo i sense por.

Aprofito per anunciar la presència d'un niu de mussol o gamarús a les crestes, entre l'inquilí i jover brothers, absteniu-vos d'escalar aquestes vies. Estem preparant un cartell informatiu.

Salut i bones escaldades.

dilluns, 6 d’abril del 2009

Escalada a Cabacés

Amics, ús desitgem que disfruteu molt de l'escalada aquesta setmana santa, estigueu on estigueu. Espero que ús hagi agradat la nova guia de Montsant de la que som coautors, de la part de l'escalada a Cabacés. Us anunciem novetats proximament, estigueu atents!!

Salut!!



Killing da grade psychodellic meaning

dimarts, 24 de març del 2009

Compartir

Amics, novament un post curt i gràfic. Aquest cap de setmana vam rebre la visita de la Bruna, la Cris i en Roger, sempre agradable. El diumenge a la tarda amb en Roger vam realitzar tasques d'obertura i escalada a un bloc familiar anomenat el TRIDENT. Blocs fàcils, alts, bona caiguda i entorn agradable. Es troba a uns 100 metres del bloc d'en Kueka (cova dels suspirs), seguint el camí dels Solans. Algunes imatges:





dilluns, 2 de març del 2009

Lluny del soroll

Pau a les tardes de Cabacés...Shhhtttt...


dimarts, 24 de febrer del 2009

Potser estic pessimista, però anem fent...

Informació extreta de Desnivel.com. Només afegiré que no caiguem en la trampa de pensar que l'obertura a la força del xopluc sigui la causa del malestar i el possible tancament del sector, n'és només el detonant. La causa ve de lluny i es repeteix cada diumenge als sectors de moda i es diu massificació, encara que jo prefereixo dir-ne "inadpatació a la natura i exportació de costums urbans on no són propis".

Aquí està la info explicada de primera mà per en Jordi de Margalef:
Per cert, Can Sebaret en versió Desnivel acostuma a ser Can Severet(Espero que en altres idiomes no fagin les mateixes cagades que en català...)


"El conocido sector Laboratori podría llegar a sufrir prohibiciones", advierte Jordi Pou, guarda del refugio de la escuela, Can Sebaret, donde ofrece un privilegiado foro fanático. "Los causantes son unos desconocidos , que forzaron las puertas del corral (estaban cerradas con llave y candado) existente en la parte izquierda del sector, para pasar sus vacaciones a cubierto". Quizá no supiesen, o quizá no les importaba, que el sector se encuentre dentro de una propiedad privada, cuyo dueño tiene ahora motivos para evaluar la conveniencia del acceso de los escaladores.

"Nuestro comportamiento cada día deja más que desear" sigue Jordi. "Al eterno problema de coches aparcados dentro de los campos de olivos y frutales (hay un extenso parking desde el que se puede acceder a todos los sectores en menos de 20 minutos), tenemos que sumarle el de actos vandálicos. De momento podemos seguir escalando, pero si hay otro percance, el sector será clausurado".



Chris Sharma a la primera i potser darrera ascenció de Demència Senil, 9a+ del Laboratori.

dilluns, 16 de febrer del 2009

Els Bessons Ravier


Amics,

no no, no ús fotré un altre tostón de clàssics. I menys dels germans Ravier dels que ja s'han escrit pàgines i pàgines. Però després de tantes polèmiques sobre reequipaments, vies obertes (amb totes les raons, més o menys lloables, que es vulguin) que especulen amb la veritable evolució i que a més aixafen el llegat dels nostres avantpassats i el seu estil compromès i integrat en la roca, després de veure el que passa dia rera dia a les nostres zones d'escalada, com recenment a Savassona (segons les informacions de l'assidu Ferran Guerrero-rotpunktholds) però més o menys a tot arreu on apareixen els escaladors, l'excés de magnesi, les cleques, les burilles de tabac, l'esparadrap, els excessos a l'hora d'estassar arbres i arbustos centenaris, potser val la pena aturar-se un moment, agafar aire, i escoltar els que somniaren amb muntanyes abans que nosaltres.

Aquí podeu llegir alguns extrets d'una entrevista a Desnivel que he tret del bloc muntanyes.net. Són frases molt concretes, potser tretes de context però que tenen un aire provocador que pot anar molt bé per reflexionar sobre els vicis dels escaladors actuals i la nostra manera d'imposar-nos a la natura. Aquí els teniu, amb tots vosaltres els bessons Ravier, la puresa i la innocència de qui no té res a demostrar:

“... no considerem que l'escalada sigui una disciplina esportiva...”, “creiem que la muntanya sense risc és menys muntanya”...”els Pirineus han estat la passió de la nostra vida”...”si fóssim joves avui ens agradaria descobrir les muntanyes tal i com les vam conèixer nosaltres, no com son ara”...”hem acomplert honestament el nostre contracte amb la muntanya”

dimecres, 11 de febrer del 2009

The Villain, Don Whillans


Don Whillans (18 de maig de 1933 – 4 d'agost de 1985) va ser "an English rock climber and mountaineer". Nascut en un barri obrer de Salford, Lancashire, va ser company d'escalades dels mítics Joe Brown i Chris Bonington en moltes primeres ascencions. Era aprenent de lampista quan va començar a escalar amb en Joe Brown el 1951. Es van trobar casualment. El company d'en Joe no es va atrevir a seguir-lo en l'obertura d'una nova via, i el valent Don li preguntà per seguir-lo tot liderant el segon llarg de la nova via. En Don fins llavors es dedicava a fer excursions per les muntanyes locals (Pennine moors); escalar va ser el pas lògic per un noi ansiós d'aventures. De l'escalada en roca britànica va passar a l'alpinisme amb grans ascencions als Alps com el "Pilar Bonatti" del Dru i la històrica i polèmica (i mai aclarida)primera amb Chris Bonnington, Jan Dlugosz i Ian Clough al Pilar central del Freney. Don Whillans va ser clau per resoldre amb pedres empotrades el llarg més difícil de la terrorífica Chandelle. I al cim del Montblanc els esperava un reporter de ràdio França amb una ampolla de Champagne!!! Bestial... Amb en Dougal Haston, va realitzar la increible, verge i perillosa cara sud de l'Annapurna a l'expedició Bonington de 1970.
A en Whillans se li atribuïa una gran confiança i valentia, però també prudència i respecte a la muntanya, com ho evidencien les diferents ocasions en que es va retirar de la NordEigerWand per mal temps i caiguda de pedres. És per això que va patir pocs accidents. El més recordat és quan se li va trencar una corda fixa a la Torre Central del Paine (Patagònia xilena). Amb la seva força simiesca va aconseguir suspendre's en l'aire agafant´se a una presa de dos mans, i tranquilament va tornar a nusar la corda, SANG FREDA.
A part de per les seves activitats, Whillans és recordat pel seu humor àcid i corrosiu. Un dia es va trobar dos febles escaladors japonesos mal equipats a la nord de l'Eiger i els va dir tranquilament que anirien molt més amunt del que pensaven (cap al cel??). Una altra vegada en un refugi de muntanya dos joves alpinistes estaven discutint-se sorollosament tot destorbant el son dels altres alpinistes. En Whillans els va demanr que callessin i li contestaren, joves arrogants, "i tu qui ets penses que ets??". A la brusca resposta de "Whillans" li va seguir el silenci absolut. Si aquestes històries són mites o no, qui ho sap...
En tot cas si que es sap que era un gran bevedor, sobretot després de l'expedició de l'Annapurna. Això va contribuir a la seva mort per un atac de cor amb només 52 anys.
Medint un escàs metre seixanta tenia una força llegendària que sovint utilitzava en bronques i disturbis com quan va escalfar un conductor d'autobús amb el vehicle en marxa com un autèntic hooligan carn de pub!!
Contribucions seves més pràctiques a l'alpinisme són l'arnés "whillans", el primer talabard de cintura descrit com a "dissenyat per a un segur transport dels "beer-guts" (pebrots, collons, agallas...) de gran pes", i la "Whillans-box", tenda d'expedició.
El nom de The Villain li posà Jim Perrin el 2005 quan li escrví una biografia. Potser que sigui un nom adequat...
El British Mountaineering Council mantè un refugi prop de the Roaches (Peak District) a la seva memòria, ja que tot i ser un bèstia és recordat afablement (serà l'humor anglès).

En tot cas ens ha llegat problemes de búlder i vies d'autoprotecció tradicionals amb passos de força, desplom i envergadura (o "en verga dura" com diria ell) d'alta dificultat per l'època (50-60, passos de 6c) a les èpoques que vivia al bosc, sota les parets, embrutit i fanàtic...
Un autèntic escalador maleït que no hauria de ser un exemple per a les futures generacions!!!

dimarts, 3 de febrer del 2009

Els Masets d'en Siscu

Benvolguts amics,
Aquí teniu, en primícia, mapa d'accès i mapa del sector de bloc dels Masets d'en Siscu. Suposo que veient els dibuixos casolans entendreu perquè no publicava res... No sóc precisament un dissenyador gràfic!!! En tot cas espero que ús serveixi la informació, ja que sembla que el sector costa de trobar... La referència, com sempre, els dos masets a l'altra banda de l'Aubereda i el Barranc de Montsant.
He posat explicacions dels blocs i he posat un punt vermell per cada pas realitzat de forma aproximada, cadascú pot interpretar la roca com vulgui. En tot cas queden molts passos per obrir no indicats i uns quants blocs a la perifèria que poc a poc aniré descobrint (quan tingui temps). El terreny és en pendent i els blocs estan en feixes i en diferents nivells, cosa que té un gran encant. Molts dels blocs són bastant alts, però les caigudes acostumen a ser bones pel treball dels nostres avantpassats cabacerols, MOLTES GRÀCIES!!!
Si bé les vies cabaceroles segueixen graduades, el bloc és una altra història. En el meu cervell la frase suggestiva "EL GRAU HA MORT" segueix ressonant amb la força de la joventut i la rebel·lia, i els números segueixen diluïnt-se en el marasme del pensament, en la boira de l'oblit. Ha arribat un moment en què no és que no vulgui graduar, és que JA NO EN SÉ!!!
Desitjo que això no ús impedeixi disfrutar d'aquests blocs de roca especial i juganera, rodejats de misteri i calma i vistes acolorides...





1. Bloc d'entrada. A dalt blocs fàcils, a baix desplom futurista i travessa de romos molt bona i altres passos de presa petita.
2.La Galeta Maria. Una bona galeta com el seu nom indica...
3.En obres, futur bloc de tsunamis cabacerols.
4.A la placeta central. Un sol bloc obert donades les dimensions del totxo, pels forats evidents. Altres línies esperen els valents.
5.Per la plaça desplom, molt bona travessa de regletes i talons i blocs fàcils i baixos. Per baix tres passos de regletes.
6.Per la part de la plaça projecte immens d'en Kueka. Sobre el marge tres passos molt bons picants però no exposats amb sortida amb sorpresa!!
7.L'Isaberg. Passos fàcils.
8.Passos en desplom de forats per totes bandes. Per mi destaca l'esperó de l'esquerra, amb una entrada sit de forats romos guapa.
9.Passos en semi desplom. A la dreta un bloc per col·leccionistes gens recomanable (sortida entre el coscoll). A l'esquerra un bon bloc de patates i forats amb sortida de romos.
10.3 passos en panxa i placa de forats. Bloc alt. A l'esquerra "Bruc d'hivern", obert en un dia de florida del bruc d'hivern, tal com diu el nom.
11.Placa boníssima de bidits i regletes més fàcil del que sembla. Bloc alt. A l'esquerra un pas fàcil de forats molt bons.
12.Bloc de l'esperó. 3 passos fàcils i alts per escalade de plaisir on destaca l'estètic esperó de l'esquerra.
13.El Passadís. Molta feina encara. Actualment 5 passos de dificultat mitja amb sortida inoblidable (molt excitant) de forats i regletes.
14.Les plaques de la mort. Nom irreal i delirant. El bloc és alt però de baixa dificultat, per jugar i xalar. Per darrera blocs per nens i una travessia de 15 metres de romos molt divertida.
15.El Queixal. Blocs fàcils de forats a l'esquerra, un bloc més difícil (i que exigeix flexibilitat) al bloc empotrat i dos passos a la planxa desplomada, un projecte i l'esperó molt bo i de bona roca tot i les aparences.
16.El Diplodocus. Per a mi la perla de Cabacés. Encara en obres, però ja té dos passos oberts, alts i inoblidables de forats, regletes i bidits. UNA BOMBA!!!
17.L'ou del diplodocus. Una travessa de còdols, regletes, talonatges i romos amb semidinàmic final que em sembla una gran bloc. A més no fa por com el seu pare.

Que els disfruteu!!!

dijous, 29 de gener del 2009

La Galeta Maria

Un nou bloc obert aquesta mateixa tarda, en plan desbrossadora humana en una horeta. El resultat és que estic trinxat... i que el bloc és la bomba com podeu apreciar a la foto. És la famosa galeta que en Kueka sempre es mira, pues ja està, ja pots flinyar-t'hi, perquè el bloc és un bon "hangball", "tsunami", o senzillament, bloc alt (molt alt). Es diu Maria perquè és rodó i perquè m'ha vingut de gust posar-li aquest nom, i punto (com diuen les mares del poble).

Bàsicament hi ha tres línies verticals, una fisura regletera en diagonal a l'esquerra molt bona i com que la base és ampla es pot fer travessa si fa por tirar amunt. La roca és excelent, pot caure algun codolet com és habitual i només cal acabar de pulir la roca liquenosa de la sortida, que en Holloway em perdoni!!


Aquí teniu la Isa fent de model amb la moda cabacerola primavera-estiu i la Eira fent de portera de luxe... QUINA FAMÍLIA MÉS MACA!!!

dimecres, 28 de gener del 2009

La sensualitat de l'escalada

Aquest escrit és només l'excusa per posar una foto sensual i sexual del gran Dean Fidelman i així poder acontentar els fidels mascles seguidors de Cabacés Free (Pitus, dedicat a tu).

Actualment l'escalada és concebuda per la majoria dels freeclimbers com un acte social en que els crits d'ànim i el bullici són part inseparable d'un dia entre les roques. Jo recordo amb gran somriure la gran orgia que va suposar el Targassonic de fa 5 anys, en què el subidón energètic del dia em va ajudar a arribar a nivells que somniava fins minuts abans.

Els amics, compartir, la sana competència, la diversió...

Disfruto també de la meditació en moviment que suposa escalar, la comunió amb la roca i la natura, el sentir-se part d'allò indefinible amb paraules, allunyar-se d'un mateix, dels lligams de l'indivudu i les servituds adquirides, i sentir-se lliure i lleuger, immaterial. El mestre Gill adorava escalar sol, experimentar el vessant kinesiològic de l'escalada, el moviment deslligat de la força i la dificultat. Altres herois de l'escalada estimen la solitud, Jim Holloway, Dean Potter, els fills de CanBru... Sentir cada fibra del cos sense distorsions és el camí per oblidar-lo i escalar surant, volant. Quant tu (el cos), la roca i el bosc es dilueixen per a passar a ser-ho tot, a ser res.

Escalada solitària, silenciosa i nudista...

dimarts, 27 de gener del 2009

Actualitzacions

L'altre dia amb en Bernat Jové, el rei de la rumba, vam provar i homologar noves vies d'en Joan Ribera i en Fidel a La Fresca. Nota climàtica: El sector en qúestió no és el més aconsellable per a un 21 de gener.

Les vies es troben a l'esquerra de l'entrada al passadís de La Fresca. Vies de potència i algun pas de bloc de uns 10-12 metres per no encantar-s'hi.

Shaman. 7b+. Boníssima via de potència-resistència en que tots els passos són durs, així que és homogèniament dura. Dos crux clau en dinàmic.

El fesol es fa sol si fa sol. Bastant ingraduable, entre 7a/b. Entrada de patates rigleres que posa'n els braços a to. El tamany de les patates disminueix dramàticament convertint el final en una seqüència de bloc duríssima que requereix força santbenedicitina!!!

Vies d'en Joan Ribera, l'equipador més elegant dels voltants.

De la següent via no conec el nom, però l'anomanaré La Fisura d'en Fidel. Sobre el 6c. Diedre-fisura desplomats i enrevessats. Roca encara delicada. Quan la roca estigui sanejada serà una bona via. Gràcies Fidel de la Vilella.

Au, que les disfruteu!!

dimarts, 20 de gener del 2009

Els genis del gres

Després del darrer empatx de paraules (gràcies a tots, ens sentim molt estimats) tinc ganes de fer un homenatge a dos herois de la terra promesa que és el bosc de Fontainebleau.
Un és en Pierre Allain, inventor dels peus de gat i primer ascencionista d'esperons hipertècnics que fan morir de vergonya a vuitensgradistes consolidats (l'angle Allain de Cuvier Rempart n'és un exemple, un típic 5è grau de fonten molt però que molt difícil), heroi dels anys 40 i 50, una època en que desplaçar-se al bosc no era fàcil com ara i en que els bleausards tenien una relació màgica amb el bosc, el cel, els sons i els animals (això és molt poètic, però en realitat es fotien unes festes amb vi a la vora del foc que ni en els nostres millors anys).

Pierre Allain apretant-li en blanc i negre

L'altre és en Michel Libert, un bleausard considerat l'inventor del setè grau (l'abattoir, ara 7a+, Bas Cuvier, 1960, cal recordar però que la Joker, actual 7a va ser graduada de 6d uns anys abans, ditxosos números), que als seus 70 anys és un habitual de Bas Cuvier, on amb una humilitat que et desmonta et mostra els trucs dels blocs més tècnics i enrevessats. Un grup d'afortunats entre els que m'incloc vam tenir la gran sort de conèixer la modèstia d'aquest senyor del bosc que amb el seu inefable, "c'est facil, c'est du cinquième" resolia davant dels nostres atònits ulls, sense fer gota de força i pujant els peus fins a les orelles els clàssics de Cuvier. Una tarda màgica en que els esquirols van venir a saludar el senyor del bosc, i en la que el jove cavaller Eudald de Capellades, que humilment va acceptar les ensenyances del mestre va mostrar la seva destresa fent vibrar el venerable ancià, que va veure satisfet com nous senyors bleausards agafaran el seu relleu, el ceptre de l'escalada però sobretot el ceptre de l'amor al bosc.
Ho tinc clar, quan sigui vell vull ser com en Michel Libert!! Merci monsieur.

Monsieur Libert a Le Faux K, 5 de Bleau (!!).


Ara sense por a la caiguda a Le Paillon Direct, 4+, possible caiguda sobre "felpudo" (què és un crashquè???)

dimarts, 13 de gener del 2009

Réplica d'un decebut

Comentari textual d'un anònim decebut, que tot i els meus dubtes he cregut necessari respondre. Si ho faig és perquè crec que d'aquest intercanvi en pot sortir alguna comprensió positiva, encara que he de reconèixer la incomoditat que m'han creat algunes frases del següent comentari (no precisament les que es refereixen a mi):

me parece un poco absurdo tanta historia por que no te consuman siempre que vayan a por reseñas y la verdad que un poco de verguenza ajena la enjabonada de tus incondicionales...no se, puedo estar de acuerdo en todo ese rollo de contribuir a que podais seguir llevando esa vida en el campo, pero tampoco creo yo que merezca ese post enmascarando en unas hipotéticas reflexiones el que la peña sea más rácana que la madre que los parió...lo dicho. sabes...al principio de seguir este blog creia que seria un punto de información y crónica de actividades en cabacés y...bueno...decir que estoy algo decepcionado

Amic decebut, si consideres que les vivències dels que estimem cabacés (incondicionals ensabonadors i els que volem "seguir llevando esa vida en el campo") són decebedores, em sap greu. Som persones amb les nostres vivències, somnis i relitats, senzillament. No som herois que vulguem sortir a la crònica dels encadenes (principalment perquè faríem riure si ho pretenguéssim), i perquè precisament no entenem la relació entre persones o entre escaladors com un simple intercanvi d'informació (i això inclou el nostre refugi). No crec que hagi de donar explicacions a ningú, però mantenim la nostra "vida al camp" perquè volem i perquè currem (si ens sostenís el refugi faria temps que no viuríem al camp). Algun diumenge (dia de descans, com et dic currem) hem abandonat les activitats amb les nostres filles per atendre escaladors que no han demostrat cap mena de sensibilitat davant aquest fet (deixar en segon pla l'estona al parc amb les nenes) perquè necessitaven les ressenyes per anar a escalar. És això al que em refereixo en la meva reflexió.

Com a final de la reflexió, i creient que has parlat des del desconeixement (és prou evident), si que t'he de demanar que si fas comentaris al blog siguis un pél més respectuós amb el treball de la Isa (infatigable i generosa) i amb el dels amics que ens estimen i saben que donem molt més que un simple llibre de ressenyes.

Salut i bones escaldades amic anònim.

Volant Peus!!!


Un purista, essencialista i nostàlgic de l'escalada francesa d'inicis dels 80, el ballet de la roca, l'estètica, mai havia sigut gran amant de volar peus, signe de barroeria, descontrol, falta de tècnica... Segueix l'evolució, i com a fill de Güllich, del bulder americà, de l'arenisca anglesa i del dinamisme, actualment disfruto del descobriment del moviment de control (i descontrol) del cos en equilibri dinàmic tot deixant volar els peus cap a la nova situació, sempre aleatoria, àgilment fluïda, oberta a improvisar i a mostrar la virtut de l'aire. GRAN SENSACIÓ, PEUS A L'AIRE!!!

Com a obsequi, la única foto de Stonenudes d'en Dean Fidelman on surt un tio... Noies, xaleu!!!!

dilluns, 5 de gener del 2009

Humitats i amigdalitis

Doncs vet-ho aquí, la primera entrada de l'any, trista i galdosa. La humitat ens corroeix i Cabacés comença a semblar Hondarribia, un dia neva, l'altre plou, l'altre fa boira, l'altre una gebrada espectacular... i el sol subtropical?? on s'amaga?? Ahir a la tarda va sortir una estona i com un cargol impacient vaig sortir disparat cap als blocs, amb dos conclusions evidents: La roca està molt humida i jo estic molt humit. El resultat, l'eclosió de la rebelió amigdalar que m'ha fet passar una nit de lleugera febre i que ara, mentre escric això em fa gaudir d'un clau clavat al mig del cerevel, així que qualsevol paraula em costa una barbaritat, un gran esforç, uufff, no puc més, estic esgotat...

Bon any i bons reis i ens veiem quan surti el sol després del canvi de lluna!!!