Aclariments sobre les restauracions de vies

Aquest escrit pretén aclarir algunes percepcions errònies respecte al canvi de cara d’algunes vies de Cabacés (13 vies entre 200). No sé si la visió d’aquesta gent és majoritària, ja que hem rebut també mostres de suport. Però em vull estalviar més insults i mails sense sentit, que per mi només denoten una visió subjectiva i tancada de l’escalada mancada de perspectiva històrica ni de perspectiva de futur, tendència creixent que veig amb certa preocupació ja que tendeix a reduir l’escalada a un simple producte d’oci i d’evasió. El bloc kbcesfree va néixer per donar lloc a idees que em rondaven pel cap i que formen la meva forma d’escalar (que ha evolucionat amb el temps) i la meva persona (també evolucionant, si cap a millor no ho tinc massa clar), i per divulgar tradicions i visions de l’escalada que es basen en la comprensió de la roca com a ens viu i no en la conquesta d’uns objectius esportius . Poden no agradar el to (procuro que sigui desenfadat i respectuós alhora, sense amagar però certes ganes de provocar) ni les idees que expresso, però si que crec que el que escric és coherent amb els meus actes (encara que no sóc ni Ghandi ni Jesús de Nazareth, i si, tinc les meves contradiccions).
Encara que pugui semblar un simple joc de paraules, crec que la paraula DESEQUIPAR no és correcta per definir el que hem fet. Hem escalat les vies autoprotegint-nos i hem retirat les xapes que no hem utilitzat. Per tant seria més correcte dir que hem restaurat o readaptat les vies, amb la intenció de practicar una escalada que ens omple més (de fet jo ara ni equipo ni practico l’escalada esportiva) tot procurant adaptar-nos a la roca i no adaptant-la a les nostres limitacions (les vies són la descoberta d’un camí que hem de trobar a la roca, no una línia recta de xapes). Crec que aquesta forma d’actuar és honesta amb la resta d’escaladors, ja que no hem canviat cap via que no sapiguem segur que té una solució natural. Si he fet vies d’aquest grau (ditxós grau) és senzillament perquè són les que puc fer amb el meu estat de forma actual. Si algun dia puc escalar vies més difícils procuraré escalar-les d’aquesta manera i també en retiraré les xapes (sempre en les vies que jo hagi equipat). No hem pretès mai discriminar ningú. Per altra banda el problema en escalar amb aquest estil no està tan en el grau de dificultat sinó en les possibilitats que dóna la roca per emplaçar o no les proteccions i aquestes vies sobre conglomerat de forats ofereixen una protecció més que bona amb el material tan ben dissenyat que tenim actualment i que tots podeu trobar a qualsevol botiga d’escalada (fins i tot al Decathlon). A data 4/4/11 les vies restaurades són unes 10 vies de Can Pistraus i 3 del Racó Pervers. Que l’escalada esportiva sigui el corrent dominant en quan a practicants i difusió no vol dir que sigui la part més important de l’escalada (de fet té una vida curta l’escalada esportiva si la comparem amb la resta de la història de l’escalada, i si seguim amb el boom actual no crec que tingui una vida molt més llarga, més que res per la degradació de la roca que ja es detecta a molts sectors), i de fet jo estic convençut que la meva evolució com a escalador i l’evolució de l’escalada han de seguir el camí de més comunió amb la natura i respecte per la roca (no foradar la roca o fer-ho el mínim possible) i més introspecció i treball de la part mental i espiritual de l’escalada per sobre de la part física i de l’assoliment d’un objectiu personal, tal com es veu en les evolucions de les tradicions de l’escalada a Peak District, zones de fisures americanes o a les torres d’arenisca de centreeuropa, per a mi les zones punteres en l’art de l’escalada lliure, encara que no s’hi escalin els graus més rutilants. Personalment, tot i fer 15 anys que escalo i haver arribat a fer vies molt difícils pel meu modest (molt modest) nivell, les meves màximes satisfaccions com a escalador les he tingut escalant aquestes vies de Can Pistraus trobant solucions naturals que per ignorància i inconsciència no havia sabut trobar abans. En tot cas, resumint, i redundant en idees (còmiques i mal interpretades) que ja he glossat abans en aquest bloc i que han sigut titllades de filosofia hipòcrita, hippie, efluvis i no sé què més, ús diré que la classificació de vies en graus està només a la vostra ment, i que per a mi EL GRAU HA MORT, i que només m’interessa el grau alcohòlic dels vins del Priorat.

Aquí responc alguns dels dubtes plantejats:

-És una decisió poc meditada:
NO, aquesta decisió i actuació és fruit d’una evolució com a escaladors que ha durat molts anys. Potser la massificació de la tardor passada (principalment en aquestes vies) va ser un detonant per precipitar els esdeveniments, però res més que això. Com fruita madura que cau de l’arbre, hagués arribat un dia que ho haguéssim acabat fent igual. I un cop vam decidir que ho faríem encara recordo diverses converses entre nosaltres i amb amics acabant de valorar les implicacions que podia tenir per a altres escaladors. En tot cas reconec que em sap greu que escaladors que havien gaudit d’aquest sector i dels quals conec les cares perquè havien passat pel refugi, i gràcies a això s’havien convertit en amics, ara no sé si voldran escalar aquestes vies, encara que els convido a fer-ho i a provar una nova dimensió de l’escalada. Aquest és l’únic dubte que tinc. Fins i tot sabent les crítiques que rebríem vam decidir obeir la nostra consciència. Recordo com un gran alliberament el moment en que vam treure les xapes de la primera via, un sentiment difícil d’explicar, però va ser com treure’m un pes de sobre després d’anys sentint-me culpable cada cop que feia un forat per equipar una nova via (Si, sóc un romàntic).

- No heu pensat en els que fan menys grau:
NO, teniu raó, hem pensat en nosaltres i en el plaer que ens podia comportar a nosaltres escalar aquestes vies com ens agrada a nosaltres. Però és que quan vam equipar les vies tampoc vam pensar en aquests escaladors ni en els que feien més grau, sinó que vam seguir la mateixa premissa, gaudir el màxim d’acord amb l’escalada que practicàvem en aquell moment, independenment del grau que tinguessin les vies. Per altra banda, molt sovint l’escalada d’autoprotecció s’associa al risc i a escalades d’alt nivell. Doncs ara tots podem gaudir d’un sector amb vies de protecció fàcil per iniciar-se en aquest tipus d’escalada. Si creieu que falten sectors d’iniciació amb seguros juntets, a qui heu de reclamar és a la FEEC, o també podeu organitzar una col•lecta al vostre centre excursionista i agafar el taladro. La veritat és que em costa imaginar-me en Sharma i l’Andrada queixant-se que no els hi equipo 8cés en sostre i dient-me que discrimino els que escalen aquests graus.

-Heu deixat les reunions a llocs on es podia sortir per dalt:
Si, després de molt pensar i per la morfologia de la roca cabacerola, trencada a les parts més sotmeses a l’erosió ambiental, precisament les sortides, vam decidir deixar les reunions, que a més ja estaven instal•lades, per no deixar vies exposades i perilloses. Per altra banda vam creure que deixar les reunions faria més accessibles aquestes vies a altres escaladors. Tampoc és una cosa tan estranya això que hem fet, zones tan tradicionals com Indian Creek o Elbsandstein tenen reunions equipades.

-Aquestes vies ara no les escalarà ningú:
Algú potser si, que baixarà la freqüentació, ho sabíem. No és un tema que em preocupi especialment, les vies estan allà per a tothom. Em preocupa més que hi hagi sectors que no es deixen descansar ni de dia ni de nit, amb la conseqüent degradació i acumulació de magnesi que pateixen.

-Després de l’esforç que heu fet equipant, obrint camins, demanant permisos al PN Montsant i als propietaris i ara no ho aprofiteu?:
Encara que agraeixo que alguns reconegueu el nostre esforç i el dels equipadors en general (ús puc assegurar que no és el més habitual, és més habitual l’exigència), hem fet aquest esforç amb gust, sense esperar-ne res a canvi, només perquè era el que ens omplia com a escaladors. Pel que fa als permisos tot el que hem trobat han sigut facilitats, tant per part del Parc Natural com dels propietaris. En concret la gent del Parc Natural, veient amb preocupació el que succeïa a Margalef i patint que la massificació, l’erosió i la degradació arribessin també a Cabacés, s’han mostrat molt favorables al que hem fet i molt esperançats de que l’escalada comenci un nou camí de més harmonia amb l’entorn. Una frase molt habitual entre excursionistes i pagesos aquí a Montsant és AQUESTS ESCALADORS HO OMPLEN TOT DE FERROS QUE FAN MOLT LLEIG. Sovint, com a col•lectiu només pensem en nosaltres sense veure que hi ha un món que ens rodeja.

-Passegeu la vostra filosofia hipòcrita per Desnivel, editeu guies per finançar nous equipaments i ara desequipeu donant mala informació!!!!???
Em resulta curiós rebre crítiques d’aquest estil, quan només fa tres o quatre anys rebia enverinats comentaris que parlaven de secretisme i egoïsme. La publicació del primer fanzine de ressenyes va respondre en part a la demanda (o exigència) de ressenyes, i també per recuperar part del cost del material d’equipament, ja que fins llavors el llibre de ressenyes el deixàvem sense demanar res a canvi (ja que molts no demanàveu ni un trist cafè). Però la meva motivació com a guarda de refugi no passa per la venda de ressenyes, ni molt menys, i per això va ser fàcil la decisió de sortir al Desnivel. Vam creure que era el moment de presentar Cabacés en societat i de oferir ressenyes per tothom, per poder treballar només amb la gent que realment volia el servei que ofereix el refugi. També era una forma d’estalviar a la gent els 24 euros que costava la guia de Montsant, en la que també vam col•laborar gustosament, ja que la guia quedava més rodona amb Cabacés (i per descomptat totes les guies s’han d’anar actualitzant amb el pas del temps i la de Montsant no és una excepció). A mi personalment em va fer una il•lusió molt gran poder explicar coses de la nostra forma de veure la vida (per cert, jo no em considero un hippie, com algú ens ha adjectivat –Els Hippies de Cabacés, sembla un nom d’un grup de rock català- sinó que més aviat he tingut tendències punkies i llibertàries, i mai m’han agradat els Grateful Dead sinó que tiro més aviat cap a la música negra. També he de reconèixer, però, que si em cresqués cabell em deixaria unes bones grenyes i em posaria una cinta de caixmir florejat al cap, encara que no crec que això em convertís en hippie; ara senzillament fujo d’etiquetes que m’aparten de l’harmonia amb la natura i amb els meus veïns i de l’amor universal– ai, potser si que sóc un hippie???? GLUUUPS ). Per altra banda, encara que sóc força crític amb Desnivel, crec que la seva funció principal no és la promoció de zones d’escalada i establiments turístics, sinó que ha estat i és una molt bona eina de divulgació i comunicació entre escaladors. Molts pocs escaladors es guanyen part del seu sou amb els articles de Desnivel, així que crec que la seva funció va més enllà del negoci que és. Tot i la venda de ressenyes i guies, estem molt lluny de recuperar el que ens vam gastar en material per equipar, així que tota crítica en el sentit de que hem tret profit dels croquis i de les guies em sembla una falta de respecte.
Pel que fa al refugi, nosaltres tenim les nostres feines que ens agraden molt, i el refugi, (tots sabreu de la davallada en l’ús dels refugis per part dels escaladors per l’ús de les furgonetes, i no ús ho prengueu com una crítica), és un complement per a l’economia familiar, sens dubte, però la motivació primera són les ganes d’oferir un servei, en un poble petit que en té pocs, a tothom que ho requereixi, a més de ser també un lloc de trobada. Dista molt el refugi de ser un establiment turístic que vulguem promocionar. Que algunes zones busquin una presència i promoció periòdica a revistes per fer funcionar refugis, campings etc, no crec que sigui dolent, però no és la nostra forma de fer. En tot cas tots en podem treure profit d’aquesta divulgació massiva (reconec que per a mi excessiva), principalment els escaladors que no equipeu. En realitat, els moments que m’han omplert més com a guarda (vocacional) han sigut quan han arribat persones amb motxilla caminant des de molt lluny que han agraït profundament un plat de sopa calenta i un llit sec i confortable. Alguns, per cert, van ser acollits sense que els demanéssim res a canvi.
Actualment, després de l’experiència adquirida (ningú neix ensenyat), puc dir que no tornaré a publicar cap més ressenya en forma de guia o en publicacions. El comportament de molts escaladors segueix deixant molt a desitjar. Brutícia a peu de via, femers a pocs metres de les vies, erosió i premsat excessiu dels peus de via, magnesi a dojo, acampades descontrolades de furgonetes... A mi és això el que em sembla un problema, i no que haguem tret algunes xapes. I els qui paguem el preu d’això som els que vivim aquí cada dia, que veiem aquesta degradació o que no podem escalar a sectors on ho havíem fet amb pau i tranquil•litat (prohibició d’escalar a Les Crestes, a l’espera d’acordar una regulació amb el propietari). Els escaladors hauríem de pensar què aportem realment a la gent que viu i treballa a les terres on escalem i a l’entorn natural, uns ecosistemes fràgils. Amenaces de l’estil “la incipient arribada d’ escaladors al bar del poble i al refugi han mort” em semblen d’una prepotència urbanita i d’una falta de perspectiva enormes. Cabacés ha viscut 1000 anys sense escaladors. Montsant té 20 milions d’anys, i ha sobreviscut a la falta d’escaladors tots aquests milions danys. Qui ens hem cregut que som¡!?? En tot cas no crec que a ningú que hagi escalat a Cabacés se l’hagi obligat a anar al Bar o al refugi, sinó que més aviat sou pocs els que deixeu algun benefici al poble, així que almenys deixeu-nos escalar com ens dongui la gana.