dimecres, 18 de maig de 2011

Carta de comiat



Benvolguts amics,

després de bastant de temps reflexionant ha arribat el moment en el que aquest blog ús diu adéu. Han sigut uns anys habitualment divertits, a vegades menys, on he intentat anar mostrant la meva visió de la vida i l'escalada en moments concrets (les entrades). Per tant he crescut (o no) amb aquest blog, que ja forma part de la meva vida. Aquí restarà per si algú vol recordar o per si alguns dels articles poden servir d'inspiració a persones que busquen alguna cosa més que la visió esportivista de l'escalada i les activitats a la natura en general que imperen actualment. Si d'alguna cosa estic content és d'haver-me mostrat combatiu amb la banalització actual que pateix l'escalada, que no ens pot fer oblidar que venim d'una tradició de grans persones. També he treballat per la conscienciació dels escaladors en cuidar el nostre entorn, que és alguna cosa més que el lloc on portar a terme els nostres reptes esportius. Jo veig la muntanya com una font de vida i d'alegria. Hippie? Ecologista radical? Potser si, qui ho sap... Si que em considero part del bosc, germà de les roques, fill del vent. Com podria, ni que fos inconscienment, sentir-me content de fer mal a una part de mi?

En definitiva,
m'alegro quan a una paret es posen a nidificar ocells, el naixement de nova vida,
cap via d'escalada em sembla més bonica ni més important que un arbust relluent ni un humus humit i ple de microvida,
no em sembla bona senyal que algunes vies es sobin (com he llegit darrerament), sinó que em sembla un simple signe d'inadaptació a la natura (prenc les últimes paraules d'un dels més grans, que sé que ens mira des d'alguna agulla montserratina, en Josep Maria Alsina),
sento un gran privilegi de viure a un lloc on es poden veure esquirols als peus de via, i on la gent és amable, confiada i porta sempre un bon dia a la boca.

De tot el que he escrit, algunes entrades possiblement les borraria, potser van ser fetes per avorriment, o per cridar l'atenció, qui ho sap ja. Altres entrades em semblen petites joies. Estic especialment agraït als que jo he anomenat els maleïts de l'escalada, biografies de grans escaladors semi-oblidats. M'hagués agradat fer més biografies d'aquest estil, però com que són escaladors maleïts sovint m'ha costat trobar informació. Per a mi queda pendent la ressenya dels POTENTS GERMANS ESTORACH, grans escaladors catalans d'espart i cànem. Hi treballaré. En tot cas, com a frase final, com a resum d'aquest bloc, entre moltes idees de grans escaladors em quedo amb l'actitud del fabulós Jim Holloway quan s'enfrontava a un nou problema de bulder. Màxim respecte per la roca, que com menys manipulada estigui més clar ens mostrarà el camí a seguir, a l'escalada i a la vida.

I el meu camí actual passa pel fer més amb menys, per la discreció i per un compartir directe i ple de salut i somriures, lluny d'interferències electròniques. Crec doncs, que més adequat en el moment que vivim és el tradicional i venerable llibre de piades, ple de retalls d'amor i moments viscuts, amb olor ja de paper vell. De vosaltres depèn trobar aquest petit i modest tresor.

Ús estimo molt a tots,
ens veiem a Cabacés!!!


6 comentaris:

"PACA" ha dit...

...que tinguis sort,i que trobis lo que et va mancar ahir...

..pero no diguis "per sempre",t`ho dic per experiencia,digues fins despres...

Sort i ens veiem!

Anònim ha dit...

ara és ara... demà ja vorem!

salut paca, ens veiem amb tota la ferralla!

ferran

TRanki ha dit...

Ha estat sempre, si més no, interessant llegir-te...no puc dir que la perdia d'una opinió SINCERA, m'alegri, malgrat bno sempre hagi estat d'acord en aspectes concrets, en el fons és impossible no estar-hi.

Salut roca vi, i a reveure..

pd: només he estat aCabcés per la vostre lectura i ja m'hi sento com a casa! ( que no tot és txungo a interné!)

Anònim ha dit...

Ahir pedalàvem pel Maresme. Mentre ho fèiem, convidava a un parell d'amics a visitar el Pirineu per fer un parell de rutes btt. Tot engrescat els comentava que una transcorria per uns paratges on et podies topar amb marmotes i isards, però ells em preguntaven pel quilometratge i el desnivell. Que el mal sigui generalitzat mai és un consol.

Gràcies i petons. Maka.

Anònim ha dit...

cabaces sempre sera magic !!!!!


salut familia

Anònim ha dit...

Iep ferran com anem?? feia realment molt que passo de blogs i piades i coses així, això no treu que hagi estat parat!
Nen deunidó ...nose que dir i tota la penya que diu la seva..jo com espero que tu també facis el que et dongui la gana! jo crec que cada cop ho faré més i com obridor que sóc ho faré com a mi em vingui bé no als altres!! amb l'estil i filosofia que tingui en el moment o em dongui la roca!
Nen ens veiem aviat i una abraçada a tots...tenim uns sortida pendent ehh?
pel que fa el blog simplement mola escriure quan et vingui bé...el meu esta casi mort!!
Salut , rumbateam