Potser estic pessimista, però anem fent...

Informació extreta de Desnivel.com. Només afegiré que no caiguem en la trampa de pensar que l'obertura a la força del xopluc sigui la causa del malestar i el possible tancament del sector, n'és només el detonant. La causa ve de lluny i es repeteix cada diumenge als sectors de moda i es diu massificació, encara que jo prefereixo dir-ne "inadpatació a la natura i exportació de costums urbans on no són propis".

Aquí està la info explicada de primera mà per en Jordi de Margalef:
Per cert, Can Sebaret en versió Desnivel acostuma a ser Can Severet(Espero que en altres idiomes no fagin les mateixes cagades que en català...)


"El conocido sector Laboratori podría llegar a sufrir prohibiciones", advierte Jordi Pou, guarda del refugio de la escuela, Can Sebaret, donde ofrece un privilegiado foro fanático. "Los causantes son unos desconocidos , que forzaron las puertas del corral (estaban cerradas con llave y candado) existente en la parte izquierda del sector, para pasar sus vacaciones a cubierto". Quizá no supiesen, o quizá no les importaba, que el sector se encuentre dentro de una propiedad privada, cuyo dueño tiene ahora motivos para evaluar la conveniencia del acceso de los escaladores.

"Nuestro comportamiento cada día deja más que desear" sigue Jordi. "Al eterno problema de coches aparcados dentro de los campos de olivos y frutales (hay un extenso parking desde el que se puede acceder a todos los sectores en menos de 20 minutos), tenemos que sumarle el de actos vandálicos. De momento podemos seguir escalando, pero si hay otro percance, el sector será clausurado".


Chris Sharma a la primera i potser darrera ascenció de Demència Senil, 9a+ del Laboratori.

Els Bessons Ravier

Amics,

no no, no ús fotré un altre tostón de clàssics. I menys dels germans Ravier dels que ja s'han escrit pàgines i pàgines. Però després de tantes polèmiques sobre reequipaments, vies obertes (amb totes les raons, més o menys lloables, que es vulguin) que especulen amb la veritable evolució i que a més aixafen el llegat dels nostres avantpassats i el seu estil compromès i integrat en la roca, després de veure el que passa dia rera dia a les nostres zones d'escalada, com recenment a Savassona (segons les informacions de l'assidu Ferran Guerrero-rotpunktholds) però més o menys a tot arreu on apareixen els escaladors, l'excés de magnesi, les cleques, les burilles de tabac, l'esparadrap, els excessos a l'hora d'estassar arbres i arbustos centenaris, potser val la pena aturar-se un moment, agafar aire, i escoltar els que somniaren amb muntanyes abans que nosaltres.

Aquí podeu llegir alguns extrets d'una entrevista a Desnivel que he tret del bloc muntanyes.net. Són frases molt concretes, potser tretes de context però que tenen un aire provocador que pot anar molt bé per reflexionar sobre els vicis dels escaladors actuals i la nostra manera d'imposar-nos a la natura. Aquí els teniu, amb tots vosaltres els bessons Ravier, la puresa i la innocència de qui no té res a demostrar:

“... no considerem que l'escalada sigui una disciplina esportiva...”, “creiem que la muntanya sense risc és menys muntanya”...”els Pirineus han estat la passió de la nostra vida”...”si fóssim joves avui ens agradaria descobrir les muntanyes tal i com les vam conèixer nosaltres, no com son ara”...”hem acomplert honestament el nostre contracte amb la muntanya”

The Villain, Don Whillans

Don Whillans (18 de maig de 1933 – 4 d'agost de 1985) va ser "an English rock climber and mountaineer". Nascut en un barri obrer de Salford, Lancashire, va ser company d'escalades dels mítics Joe Brown i Chris Bonington en moltes primeres ascencions. Era aprenent de lampista quan va començar a escalar amb en Joe Brown el 1951. Es van trobar casualment. El company d'en Joe no es va atrevir a seguir-lo en l'obertura d'una nova via, i el valent Don li preguntà per seguir-lo tot liderant el segon llarg de la nova via. En Don fins llavors es dedicava a fer excursions per les muntanyes locals (Pennine moors); escalar va ser el pas lògic per un noi ansiós d'aventures. De l'escalada en roca britànica va passar a l'alpinisme amb grans ascencions als Alps com el "Pilar Bonatti" del Dru i la històrica i polèmica (i mai aclarida)primera amb Chris Bonnington, Jan Dlugosz i Ian Clough al Pilar central del Freney. Don Whillans va ser clau per resoldre amb pedres empotrades el llarg més difícil de la terrorífica Chandelle. I al cim del Montblanc els esperava un reporter de ràdio França amb una ampolla de Champagne!!! Bestial... Amb en Dougal Haston, va realitzar la increible, verge i perillosa cara sud de l'Annapurna a l'expedició Bonington de 1970.
A en Whillans se li atribuïa una gran confiança i valentia, però també prudència i respecte a la muntanya, com ho evidencien les diferents ocasions en que es va retirar de la NordEigerWand per mal temps i caiguda de pedres. És per això que va patir pocs accidents. El més recordat és quan se li va trencar una corda fixa a la Torre Central del Paine (Patagònia xilena). Amb la seva força simiesca va aconseguir suspendre's en l'aire agafant´se a una presa de dos mans, i tranquilament va tornar a nusar la corda, SANG FREDA.
A part de per les seves activitats, Whillans és recordat pel seu humor àcid i corrosiu. Un dia es va trobar dos febles escaladors japonesos mal equipats a la nord de l'Eiger i els va dir tranquilament que anirien molt més amunt del que pensaven (cap al cel??). Una altra vegada en un refugi de muntanya dos joves alpinistes estaven discutint-se sorollosament tot destorbant el son dels altres alpinistes. En Whillans els va demanr que callessin i li contestaren, joves arrogants, "i tu qui ets penses que ets??". A la brusca resposta de "Whillans" li va seguir el silenci absolut. Si aquestes històries són mites o no, qui ho sap...
En tot cas si que es sap que era un gran bevedor, sobretot després de l'expedició de l'Annapurna. Això va contribuir a la seva mort per un atac de cor amb només 52 anys.
Medint un escàs metre seixanta tenia una força llegendària que sovint utilitzava en bronques i disturbis com quan va escalfar un conductor d'autobús amb el vehicle en marxa com un autèntic hooligan carn de pub!!
Contribucions seves més pràctiques a l'alpinisme són l'arnés "whillans", el primer talabard de cintura descrit com a "dissenyat per a un segur transport dels "beer-guts" (pebrots, collons, agallas...) de gran pes", i la "Whillans-box", tenda d'expedició.
El nom de The Villain li posà Jim Perrin el 2005 quan li escrví una biografia. Potser que sigui un nom adequat...
El British Mountaineering Council mantè un refugi prop de the Roaches (Peak District) a la seva memòria, ja que tot i ser un bèstia és recordat afablement (serà l'humor anglès).

En tot cas ens ha llegat problemes de búlder i vies d'autoprotecció tradicionals amb passos de força, desplom i envergadura (o "en verga dura" com diria ell) d'alta dificultat per l'època (50-60, passos de 6c) a les èpoques que vivia al bosc, sota les parets, embrutit i fanàtic...
Un autèntic escalador maleït que no hauria de ser un exemple per a les futures generacions!!!

Els Masets d'en Siscu

Benvolguts amics,
Aquí teniu, en primícia, mapa d'accès i mapa del sector de bloc dels Masets d'en Siscu. Suposo que veient els dibuixos casolans entendreu perquè no publicava res... No sóc precisament un dissenyador gràfic!!! En tot cas espero que ús serveixi la informació, ja que sembla que el sector costa de trobar... La referència, com sempre, els dos masets a l'altra banda de l'Aubereda i el Barranc de Montsant.
He posat explicacions dels blocs i he posat un punt vermell per cada pas realitzat de forma aproximada, cadascú pot interpretar la roca com vulgui. En tot cas queden molts passos per obrir no indicats i uns quants blocs a la perifèria que poc a poc aniré descobrint (quan tingui temps). El terreny és en pendent i els blocs estan en feixes i en diferents nivells, cosa que té un gran encant. Molts dels blocs són bastant alts, però les caigudes acostumen a ser bones pel treball dels nostres avantpassats cabacerols, MOLTES GRÀCIES!!!
Si bé les vies cabaceroles segueixen graduades, el bloc és una altra història. En el meu cervell la frase suggestiva "EL GRAU HA MORT" segueix ressonant amb la força de la joventut i la rebel·lia, i els números segueixen diluïnt-se en el marasme del pensament, en la boira de l'oblit. Ha arribat un moment en què no és que no vulgui graduar, és que JA NO EN SÉ!!!
Desitjo que això no ús impedeixi disfrutar d'aquests blocs de roca especial i juganera, rodejats de misteri i calma i vistes acolorides...





1. Bloc d'entrada. A dalt blocs fàcils, a baix desplom futurista i travessa de romos molt bona i altres passos de presa petita.
2.La Galeta Maria. Una bona galeta com el seu nom indica...
3.En obres, futur bloc de tsunamis cabacerols.
4.A la placeta central. Un sol bloc obert donades les dimensions del totxo, pels forats evidents. Altres línies esperen els valents.
5.Per la plaça desplom, molt bona travessa de regletes i talons i blocs fàcils i baixos. Per baix tres passos de regletes.
6.Per la part de la plaça projecte immens d'en Kueka. Sobre el marge tres passos molt bons picants però no exposats amb sortida amb sorpresa!!
7.L'Isaberg. Passos fàcils.
8.Passos en desplom de forats per totes bandes. Per mi destaca l'esperó de l'esquerra, amb una entrada sit de forats romos guapa.
9.Passos en semi desplom. A la dreta un bloc per col·leccionistes gens recomanable (sortida entre el coscoll). A l'esquerra un bon bloc de patates i forats amb sortida de romos.
10.3 passos en panxa i placa de forats. Bloc alt. A l'esquerra "Bruc d'hivern", obert en un dia de florida del bruc d'hivern, tal com diu el nom.
11.Placa boníssima de bidits i regletes més fàcil del que sembla. Bloc alt. A l'esquerra un pas fàcil de forats molt bons.
12.Bloc de l'esperó. 3 passos fàcils i alts per escalade de plaisir on destaca l'estètic esperó de l'esquerra.
13.El Passadís. Molta feina encara. Actualment 5 passos de dificultat mitja amb sortida inoblidable (molt excitant) de forats i regletes.
14.Les plaques de la mort. Nom irreal i delirant. El bloc és alt però de baixa dificultat, per jugar i xalar. Per darrera blocs per nens i una travessia de 15 metres de romos molt divertida.
15.El Queixal. Blocs fàcils de forats a l'esquerra, un bloc més difícil (i que exigeix flexibilitat) al bloc empotrat i dos passos a la planxa desplomada, un projecte i l'esperó molt bo i de bona roca tot i les aparences.
16.El Diplodocus. Per a mi la perla de Cabacés. Encara en obres, però ja té dos passos oberts, alts i inoblidables de forats, regletes i bidits. UNA BOMBA!!!
17.L'ou del diplodocus. Una travessa de còdols, regletes, talonatges i romos amb semidinàmic final que em sembla una gran bloc. A més no fa por com el seu pare.

Que els disfruteu!!!