dimecres, 11 de febrer de 2009

The Villain, Don Whillans


Don Whillans (18 de maig de 1933 – 4 d'agost de 1985) va ser "an English rock climber and mountaineer". Nascut en un barri obrer de Salford, Lancashire, va ser company d'escalades dels mítics Joe Brown i Chris Bonington en moltes primeres ascencions. Era aprenent de lampista quan va començar a escalar amb en Joe Brown el 1951. Es van trobar casualment. El company d'en Joe no es va atrevir a seguir-lo en l'obertura d'una nova via, i el valent Don li preguntà per seguir-lo tot liderant el segon llarg de la nova via. En Don fins llavors es dedicava a fer excursions per les muntanyes locals (Pennine moors); escalar va ser el pas lògic per un noi ansiós d'aventures. De l'escalada en roca britànica va passar a l'alpinisme amb grans ascencions als Alps com el "Pilar Bonatti" del Dru i la històrica i polèmica (i mai aclarida)primera amb Chris Bonnington, Jan Dlugosz i Ian Clough al Pilar central del Freney. Don Whillans va ser clau per resoldre amb pedres empotrades el llarg més difícil de la terrorífica Chandelle. I al cim del Montblanc els esperava un reporter de ràdio França amb una ampolla de Champagne!!! Bestial... Amb en Dougal Haston, va realitzar la increible, verge i perillosa cara sud de l'Annapurna a l'expedició Bonington de 1970.
A en Whillans se li atribuïa una gran confiança i valentia, però també prudència i respecte a la muntanya, com ho evidencien les diferents ocasions en que es va retirar de la NordEigerWand per mal temps i caiguda de pedres. És per això que va patir pocs accidents. El més recordat és quan se li va trencar una corda fixa a la Torre Central del Paine (Patagònia xilena). Amb la seva força simiesca va aconseguir suspendre's en l'aire agafant´se a una presa de dos mans, i tranquilament va tornar a nusar la corda, SANG FREDA.
A part de per les seves activitats, Whillans és recordat pel seu humor àcid i corrosiu. Un dia es va trobar dos febles escaladors japonesos mal equipats a la nord de l'Eiger i els va dir tranquilament que anirien molt més amunt del que pensaven (cap al cel??). Una altra vegada en un refugi de muntanya dos joves alpinistes estaven discutint-se sorollosament tot destorbant el son dels altres alpinistes. En Whillans els va demanr que callessin i li contestaren, joves arrogants, "i tu qui ets penses que ets??". A la brusca resposta de "Whillans" li va seguir el silenci absolut. Si aquestes històries són mites o no, qui ho sap...
En tot cas si que es sap que era un gran bevedor, sobretot després de l'expedició de l'Annapurna. Això va contribuir a la seva mort per un atac de cor amb només 52 anys.
Medint un escàs metre seixanta tenia una força llegendària que sovint utilitzava en bronques i disturbis com quan va escalfar un conductor d'autobús amb el vehicle en marxa com un autèntic hooligan carn de pub!!
Contribucions seves més pràctiques a l'alpinisme són l'arnés "whillans", el primer talabard de cintura descrit com a "dissenyat per a un segur transport dels "beer-guts" (pebrots, collons, agallas...) de gran pes", i la "Whillans-box", tenda d'expedició.
El nom de The Villain li posà Jim Perrin el 2005 quan li escrví una biografia. Potser que sigui un nom adequat...
El British Mountaineering Council mantè un refugi prop de the Roaches (Peak District) a la seva memòria, ja que tot i ser un bèstia és recordat afablement (serà l'humor anglès).

En tot cas ens ha llegat problemes de búlder i vies d'autoprotecció tradicionals amb passos de força, desplom i envergadura (o "en verga dura" com diria ell) d'alta dificultat per l'època (50-60, passos de 6c) a les èpoques que vivia al bosc, sota les parets, embrutit i fanàtic...
Un autèntic escalador maleït que no hauria de ser un exemple per a les futures generacions!!!

3 comentaris:

Josep Barberà. ha dit...

Interessant...ens calen més entradetes d'aquestes. Hom n'està fart de llegir piades d'escalada de cap de setmana...
Una abraçada.

Pitus ha dit...

Collons Ferran, tú i els clàssics!!!

Quina bibliografia més bonica i extensa.

Gràcies per aquests relats històrics.

Petons i fins aviat.

Kbcés ha dit...

clàssics políticament incorrectes, persones amb les seves febleses i màgia, de carns i óssos. No necessitem herois de cartó pedra!!!

A vegades la veritat pot ser incòmoda però segueix sent veritat, i la veritat és llibertat.

salut a tots!!!