La Galeta Maria

Un nou bloc obert aquesta mateixa tarda, en plan desbrossadora humana en una horeta. El resultat és que estic trinxat... i que el bloc és la bomba com podeu apreciar a la foto. És la famosa galeta que en Kueka sempre es mira, pues ja està, ja pots flinyar-t'hi, perquè el bloc és un bon "hangball", "tsunami", o senzillament, bloc alt (molt alt). Es diu Maria perquè és rodó i perquè m'ha vingut de gust posar-li aquest nom, i punto (com diuen les mares del poble).

Bàsicament hi ha tres línies verticals, una fisura regletera en diagonal a l'esquerra molt bona i com que la base és ampla es pot fer travessa si fa por tirar amunt. La roca és excelent, pot caure algun codolet com és habitual i només cal acabar de pulir la roca liquenosa de la sortida, que en Holloway em perdoni!!


Aquí teniu la Isa fent de model amb la moda cabacerola primavera-estiu i la Eira fent de portera de luxe... QUINA FAMÍLIA MÉS MACA!!!

La sensualitat de l'escalada

Aquest escrit és només l'excusa per posar una foto sensual i sexual del gran Dean Fidelman i així poder acontentar els fidels mascles seguidors de Cabacés Free (Pitus, dedicat a tu).

Actualment l'escalada és concebuda per la majoria dels freeclimbers com un acte social en que els crits d'ànim i el bullici són part inseparable d'un dia entre les roques. Jo recordo amb gran somriure la gran orgia que va suposar el Targassonic de fa 5 anys, en què el subidón energètic del dia em va ajudar a arribar a nivells que somniava fins minuts abans.

Els amics, compartir, la sana competència, la diversió...

Disfruto també de la meditació en moviment que suposa escalar, la comunió amb la roca i la natura, el sentir-se part d'allò indefinible amb paraules, allunyar-se d'un mateix, dels lligams de l'indivudu i les servituds adquirides, i sentir-se lliure i lleuger, immaterial. El mestre Gill adorava escalar sol, experimentar el vessant kinesiològic de l'escalada, el moviment deslligat de la força i la dificultat. Altres herois de l'escalada estimen la solitud, Jim Holloway, Dean Potter, els fills de CanBru... Sentir cada fibra del cos sense distorsions és el camí per oblidar-lo i escalar surant, volant. Quant tu (el cos), la roca i el bosc es dilueixen per a passar a ser-ho tot, a ser res.

Escalada solitària, silenciosa i nudista...

Actualitzacions

L'altre dia amb en Bernat Jové, el rei de la rumba, vam provar i homologar noves vies d'en Joan Ribera i en Fidel a La Fresca. Nota climàtica: El sector en qúestió no és el més aconsellable per a un 21 de gener.

Les vies es troben a l'esquerra de l'entrada al passadís de La Fresca. Vies de potència i algun pas de bloc de uns 10-12 metres per no encantar-s'hi.

Shaman. 7b+. Boníssima via de potència-resistència en que tots els passos són durs, així que és homogèniament dura. Dos crux clau en dinàmic.

El fesol es fa sol si fa sol. Bastant ingraduable, entre 7a/b. Entrada de patates rigleres que posa'n els braços a to. El tamany de les patates disminueix dramàticament convertint el final en una seqüència de bloc duríssima que requereix força santbenedicitina!!!

Vies d'en Joan Ribera, l'equipador més elegant dels voltants.

De la següent via no conec el nom, però l'anomanaré La Fisura d'en Fidel. Sobre el 6c. Diedre-fisura desplomats i enrevessats. Roca encara delicada. Quan la roca estigui sanejada serà una bona via. Gràcies Fidel de la Vilella.

Au, que les disfruteu!!

Els genis del gres

Després del darrer empatx de paraules (gràcies a tots, ens sentim molt estimats) tinc ganes de fer un homenatge a dos herois de la terra promesa que és el bosc de Fontainebleau.
Un és en Pierre Allain, inventor dels peus de gat i primer ascencionista d'esperons hipertècnics que fan morir de vergonya a vuitensgradistes consolidats (l'angle Allain de Cuvier Rempart n'és un exemple, un típic 5è grau de fonten molt però que molt difícil), heroi dels anys 40 i 50, una època en que desplaçar-se al bosc no era fàcil com ara i en que els bleausards tenien una relació màgica amb el bosc, el cel, els sons i els animals (això és molt poètic, però en realitat es fotien unes festes amb vi a la vora del foc que ni en els nostres millors anys).

Pierre Allain apretant-li en blanc i negre

L'altre és en Michel Libert, un bleausard considerat l'inventor del setè grau (l'abattoir, ara 7a+, Bas Cuvier, 1960, cal recordar però que la Joker, actual 7a va ser graduada de 6d uns anys abans, ditxosos números), que als seus 70 anys és un habitual de Bas Cuvier, on amb una humilitat que et desmonta et mostra els trucs dels blocs més tècnics i enrevessats. Un grup d'afortunats entre els que m'incloc vam tenir la gran sort de conèixer la modèstia d'aquest senyor del bosc que amb el seu inefable, "c'est facil, c'est du cinquième" resolia davant dels nostres atònits ulls, sense fer gota de força i pujant els peus fins a les orelles els clàssics de Cuvier. Una tarda màgica en que els esquirols van venir a saludar el senyor del bosc, i en la que el jove cavaller Eudald de Capellades, que humilment va acceptar les ensenyances del mestre va mostrar la seva destresa fent vibrar el venerable ancià, que va veure satisfet com nous senyors bleausards agafaran el seu relleu, el ceptre de l'escalada però sobretot el ceptre de l'amor al bosc.
Ho tinc clar, quan sigui vell vull ser com en Michel Libert!! Merci monsieur.

Monsieur Libert a Le Faux K, 5 de Bleau (!!).


Ara sense por a la caiguda a Le Paillon Direct, 4+, possible caiguda sobre "felpudo" (què és un crashquè???)

Réplica d'un decebut

Comentari textual d'un anònim decebut, que tot i els meus dubtes he cregut necessari respondre. Si ho faig és perquè crec que d'aquest intercanvi en pot sortir alguna comprensió positiva, encara que he de reconèixer la incomoditat que m'han creat algunes frases del següent comentari (no precisament les que es refereixen a mi):

me parece un poco absurdo tanta historia por que no te consuman siempre que vayan a por reseñas y la verdad que un poco de verguenza ajena la enjabonada de tus incondicionales...no se, puedo estar de acuerdo en todo ese rollo de contribuir a que podais seguir llevando esa vida en el campo, pero tampoco creo yo que merezca ese post enmascarando en unas hipotéticas reflexiones el que la peña sea más rácana que la madre que los parió...lo dicho. sabes...al principio de seguir este blog creia que seria un punto de información y crónica de actividades en cabacés y...bueno...decir que estoy algo decepcionado

Amic decebut, si consideres que les vivències dels que estimem cabacés (incondicionals ensabonadors i els que volem "seguir llevando esa vida en el campo") són decebedores, em sap greu. Som persones amb les nostres vivències, somnis i relitats, senzillament. No som herois que vulguem sortir a la crònica dels encadenes (principalment perquè faríem riure si ho pretenguéssim), i perquè precisament no entenem la relació entre persones o entre escaladors com un simple intercanvi d'informació (i això inclou el nostre refugi). No crec que hagi de donar explicacions a ningú, però mantenim la nostra "vida al camp" perquè volem i perquè currem (si ens sostenís el refugi faria temps que no viuríem al camp). Algun diumenge (dia de descans, com et dic currem) hem abandonat les activitats amb les nostres filles per atendre escaladors que no han demostrat cap mena de sensibilitat davant aquest fet (deixar en segon pla l'estona al parc amb les nenes) perquè necessitaven les ressenyes per anar a escalar. És això al que em refereixo en la meva reflexió.

Com a final de la reflexió, i creient que has parlat des del desconeixement (és prou evident), si que t'he de demanar que si fas comentaris al blog siguis un pél més respectuós amb el treball de la Isa (infatigable i generosa) i amb el dels amics que ens estimen i saben que donem molt més que un simple llibre de ressenyes.

Salut i bones escaldades amic anònim.

Volant Peus!!!

Un purista, essencialista i nostàlgic de l'escalada francesa d'inicis dels 80, el ballet de la roca, l'estètica, mai havia sigut gran amant de volar peus, signe de barroeria, descontrol, falta de tècnica... Segueix l'evolució, i com a fill de Güllich, del bulder americà, de l'arenisca anglesa i del dinamisme, actualment disfruto del descobriment del moviment de control (i descontrol) del cos en equilibri dinàmic tot deixant volar els peus cap a la nova situació, sempre aleatoria, àgilment fluïda, oberta a improvisar i a mostrar la virtut de l'aire. GRAN SENSACIÓ, PEUS A L'AIRE!!!

Com a obsequi, la única foto de Stonenudes d'en Dean Fidelman on surt un tio... Noies, xaleu!!!!

Humitats i amigdalitis

Doncs vet-ho aquí, la primera entrada de l'any, trista i galdosa. La humitat ens corroeix i Cabacés comença a semblar Hondarribia, un dia neva, l'altre plou, l'altre fa boira, l'altre una gebrada espectacular... i el sol subtropical?? on s'amaga?? Ahir a la tarda va sortir una estona i com un cargol impacient vaig sortir disparat cap als blocs, amb dos conclusions evidents: La roca està molt humida i jo estic molt humit. El resultat, l'eclosió de la rebelió amigdalar que m'ha fet passar una nit de lleugera febre i que ara, mentre escric això em fa gaudir d'un clau clavat al mig del cerevel, així que qualsevol paraula em costa una barbaritat, un gran esforç, uufff, no puc més, estic esgotat...

Bon any i bons reis i ens veiem quan surti el sol després del canvi de lluna!!!