Carta de comiat

Benvolguts amics,

després de bastant de temps reflexionant ha arribat el moment en el que aquest blog ús diu adéu. Han sigut uns anys habitualment divertits, a vegades menys, on he intentat anar mostrant la meva visió de la vida i l'escalada en moments concrets (les entrades). Per tant he crescut (o no) amb aquest blog, que ja forma part de la meva vida. Aquí restarà per si algú vol recordar o per si alguns dels articles poden servir d'inspiració a persones que busquen alguna cosa més que la visió esportivista de l'escalada i les activitats a la natura en general que imperen actualment. Si d'alguna cosa estic content és d'haver-me mostrat combatiu amb la banalització actual que pateix l'escalada, que no ens pot fer oblidar que venim d'una tradició de grans persones. També he treballat per la conscienciació dels escaladors en cuidar el nostre entorn, que és alguna cosa més que el lloc on portar a terme els nostres reptes esportius. Jo veig la muntanya com una font de vida i d'alegria. Hippie? Ecologista radical? Potser si, qui ho sap... Si que em considero part del bosc, germà de les roques, fill del vent. Com podria, ni que fos inconscienment, sentir-me content de fer mal a una part de mi?

En definitiva,
m'alegro quan a una paret es posen a nidificar ocells, el naixement de nova vida,
cap via d'escalada em sembla més bonica ni més important que un arbust relluent ni un humus humit i ple de microvida,
no em sembla bona senyal que algunes vies es sobin (com he llegit darrerament), sinó que em sembla un simple signe d'inadaptació a la natura (prenc les últimes paraules d'un dels més grans, que sé que ens mira des d'alguna agulla montserratina, en Josep Maria Alsina),
sento un gran privilegi de viure a un lloc on es poden veure esquirols als peus de via, i on la gent és amable, confiada i porta sempre un bon dia a la boca.

De tot el que he escrit, algunes entrades possiblement les borraria, potser van ser fetes per avorriment, o per cridar l'atenció, qui ho sap ja. Altres entrades em semblen petites joies. Estic especialment agraït als que jo he anomenat els maleïts de l'escalada, biografies de grans escaladors semi-oblidats. M'hagués agradat fer més biografies d'aquest estil, però com que són escaladors maleïts sovint m'ha costat trobar informació. Per a mi queda pendent la ressenya dels POTENTS GERMANS ESTORACH, grans escaladors catalans d'espart i cànem. Hi treballaré. En tot cas, com a frase final, com a resum d'aquest bloc, entre moltes idees de grans escaladors em quedo amb l'actitud del fabulós Jim Holloway quan s'enfrontava a un nou problema de bulder. Màxim respecte per la roca, que com menys manipulada estigui més clar ens mostrarà el camí a seguir, a l'escalada i a la vida.

I el meu camí actual passa pel fer més amb menys, per la discreció i per un compartir directe i ple de salut i somriures, lluny d'interferències electròniques. Crec doncs, que més adequat en el moment que vivim és el tradicional i venerable llibre de piades, ple de retalls d'amor i moments viscuts, amb olor ja de paper vell. De vosaltres depèn trobar aquest petit i modest tresor.

Ús estimo molt a tots,
ens veiem a Cabacés!!!

Retalls del Priorat

Senzillament perquè em ve de gust, un homenatge al lloc on visc i a la gent que hi ha viscut.

De la casa pairal, un petit rebedor, de senyors rurals, ben arrelats, conduïa cap al llenyer i rebost, a l’esquerra. Era un racó polsós i fresc, olorós en gran diversitat segons l’estació. En tot cas no era un lloc que a la padrina agradés que fos freqüentat per la desconfiança que li generava la llepolia i virtut dels nens escanyolits i famolencs, uns vius, habituats a tota mena de trastades, que esperaven un petit descuit per fer-se amb el botí de melmelada, fruita seca i embotits. Menys li preocupaven les tomates seques penjades al sostre, lluny de l’abast dels infantons, ni les panotxes de panís, que no representaven una berena immediata. Sempre benvinguts eren els gats de la casa, avinguts amb la mestressa a foragitar els granívors, atents a qualsevol escletxa a les parets per escometre els sacs de cereal i farina i les trumfes, cebes i pomes gitades en la foscor. Menys afortunats eren els gossos del carrer, que escampaven amb la cua entre cames tan bon punt oloraven l’escombra matriarcal.
Des del rebedor, baixant per les escales de pedra de Sant Vicenç (tan rica era la casa) s’accedia a l’admirat i envejat celler de cal Sanç. El celler era el símbol de l’abundància de la casa. Només era superat abans pel celler de la procura de Cartoixa, però dissolta aquesta i abandonat el monestir, restant els dominis monacals, vinyes, bosc i eres en mans de la família, el celler de cal Sanç esdevingué únic i sense parangó al Priorat. L’empenta de la vinya a partir dels anys 50 havia fet oblidar els alzinars de l’obaga, i la vinya senyorejava per arreu, fins pel rosto més costerut i pedregós, donant rendes generosíssimes a unes poques famílies. A canvi el preu de la llenya s’havia enfilat, i els carboners s’havien assilvestrat en haver d’allunyar el seu lloc de vida i treball de les viles i pobles i eren motiu habitual de befa de les nenes fines i perfumades de casa bona. Que lluny quedaven els anys de glòria del Carrasclet, mític heroi i carboner, antiborbònic actiu, defensor de les llibertats del Priorat davant l’abús estranger . La gran producció de raïm es repartia entre l’antic celler de la mongia, on grans cups de fusta preservaven el vi que compraven els negociants de la llotja de Reus i que sovint emprenia viatges transoceànics o almenys transpirinencs i el celler de cal Sanç. En aquest darrer hi restava el vi de la nodrida família. Els dos grans cups de fusta de 40.000 mesures cadascun emmagatzemaven el vi blanc i el negre de diari. Just abans de la verema, per la Mare de Déu, els cups, ja buits fins a dos pams eren oferts en acte de generositat i grandesa, juntament amb deu corders de primer any per a fer un gran dinar a la plaça. Del poc que deixaven els assedegats jornalers se’n nodrien els bocois del ranci de menys valor.
El celler s’estructurava a través d’un passadís central arrenglerat amb els tres grans pilars de rajol, d’uns set metres d’alt. Des dels pilars, grans travessers de pi rojal i carrasser de l’obaga de Montsant dels que ja no s’hi trobaven, sostenien els cairats a setanta centímetres, encanyissats i enguixats. A la dreta dels passadís central hi havia els grans cups i les bótes del ranci, la mistela i el moscatell que al senyor no plaïen, i que eren de circulació habitual entre els jornalers, els vespres de taberna, a un mòdic preu. A l’esquerra s’amuntegaven en tres pisos de set, sis i cinc bótes tot de vins com malvasies, misteles i rancis de bona raça que es negociaven amb famílies de Reus i a vegades directament amb vinaters gavatxos. Al fons del celler, quatre esgraons menaven a un entramat de sales on llanguien plàcidament els vins preferits del senyor. A la sala de l’esquerra, l’enigmàtica sala dels àngels, orgull secret de la família, del ras de carretells del ranci, en fluïa, a través de centúries, la sang i la suor de tants prioratins, en forma de vi vell, poderós, renegrit, cap a la venerada bóta del racó, antiquíssima. Explicaven els padrins que aquesta havia estat la bóta preferida del Prior Pons (el darrer Prior de Cartoixa) per a l’eucaristia del dia de resurrecció, quan reservava per als feligresos i vassalls seus un glop amarg i àcid, que escruixia l’esòfag però que assecava els humors, tot fent recordar als despistats el sacrifici de Jesús que havia de ser el propi davant el treball i l’ordre establerts per Déu. Ja només rajava aquest vi de terra roent el dia de l’aniversari i el patronímic del senyor. A la sala de la dreta i havia bótes de vins especials, que havien pertangut als cartoixans, plenes de vins antics, en desús per la pèrdua del coneixement en la seva elaboració (ja que el germà cellerer havia fugit,com la resta de monjos enduent-se el seu saber amb ell), que el senyor apreciava amb bogeria, guardant-los gelosament, honrant amb ells la presència de rics marxants, i sempre després d’haver tancat avantatjosos tractes.
El celler del conrer es trobava a la planta baixa de la procura. Era una nau d’arc romà, sòbria i alhora majestuosa, que convidava a la veneració. Tenia una porta al fons, reformada,segons mostrava la data a la portalada l’any 1692, on venerables carreus d’un metre i mig de gruix massís mostraven la simplicitat i fortalesa de l’obra. Dues fileres de grans cups de castanyer eren la reserva de vi de diari per als pobres i els monjos. La caritat cristiana dels cartoixans estovava la severitat amb la que exercien els seus drets i privilegis feudals a cada toc d’àngelus davant l’edifici de la procura. Al hivern era habitual el vi calent, així com grans olles de verdura i llegums amb cereal i un rosegó de pa. Els pares, curiosament, reclosos en les cel•les i en la pau insondable gaudien d’una dieta prou més frugal, amb un pa diari i una mesura de vi fortificat de 25 graus. La verdura els hi procurava el propi cultiu de l’hort de la cel•la. Per als moments de decandiment i ànim baix, o com alguns en deien maliciosament, quan la sang se’ls aigualia de tant resar i poc treballar, a Cartoixa disposaven d’una població de tortugues aquàtiques a la bassa de les tortugues. La sopa de tortuga era un reconstituent de primer ordre, a part de ser una carn finíssima i que et permetia no incórrer en pecat de carn pel fet de la seva gènesi aquàtica, divina i virginal, assexuada. Semblanment, els pagesos i jornalers, poc acostumats a carn que no fos de caça, porc alguna família privilegiada al hivern,després de la matança i algun pollastre el dia del patró, complementaven la seva ingesta de proteïna amb la fina carn d’algun fardatxo despistat que acabava fent txuptxup al tupí. També alguna serp, més difícil d’atrapar, també hi podia fer cap essent motiu de senzilla alegria i agraïment al Pare i senyor dels cels.