Reflexions en veu alta d'un guarda de refugi

Amics escaladors,

Molt hem pensat la Isa i jo sobre el que ara escriuré, una barreja de sensacions agredolces i, perquè no dir-ho, de reivindicacions. La nostra il·lusió en obrir un refugi era principalment el donar vida a un poble oblidat, demostrar que la natura pot ser un lloc de convivència, que les roques no són una molèstia. Ens movien també les entranyables nits passades a la vora del foc amb guardes que han acabat essent bons amics, les tardes amb els avantbraços rebentats seient amb una cervesa a la mà repassant l'activitat del dia i arreglant el món. Els freds matins d'hivern després d'un vivac sota les estrelles (ens encanta la vida al bosc) en que el cafè amb llet i l'entrepà al refugi ens recomposava, tot gaudint dels gràcils dibuixos de roques i nous camins, el preludi d'un somni fet realitat.

Entenem que cadascú viu la vida com més li plau i que la consciència de cadascú i la seva pressa no ens ha de fer tenir menys ganes de viure, riure i acollir. Però també som conscients que costa mantenir viva aquesta il·lusió quan la frase que més sentim en boca dels escaladors és "venim a buscar ressenyes" i a la pregunta de "què prendreu?" la resposta acostuma a ser "res, tenim pressa per anar a escalar".

En definitiva, que molts dies ens sentim senzillament com a dispensadors de ressenyes i informants gratuïts (com guies turístics de l'ajuntament, vaja). Penseu que el preu cobrat pels llibrets de croquis no cobreix res més que el preu del paper i l'edició (quina gran fal·làcia aquella frase de "col·laborar amb l'equipament comprant la guia".)

Bé, doncs ja sabeu una mica com ens sentim alguns dies. A ningú se li acudiria entrar a un bar a buscar ressenyes i dir que no pren res, bàsicament perquè el taberner faria ús sense dubtar-ho del seu dret d'admissió. Així que demanem una mica de comprensió d'escaladors que només demostren avidesa per la informació i per escalar però no per entendre l'entorn que els rodeja, les dinàmiques d'una terra noble en que la gent encara té sentit de l'altruïsme. No ho espatlleu amb el vostre ritme revolucionat.

GRÀCIES

Cabacés Nightclub

Estimats amics,

Com era de preveure els nostres cervells entelats per l'alcohol, el fum, el riure, la bogeria, no poden més que ennuvolar el cel i omplir-lo de boires que preservin durant unes hores més les dolces sensacions.
Què podria dir que no hagi sigut dit. Hem disfrutat molt amb la fira de l'oli, un dia ja tradicional en què el nostre estimat poble s'omple de vida. I hem disfrutat de la vida nocturna en una nova modalitat de Refugi-taberna-casa de festes que, creiem, s'imposarà com a model pels seus grans avantatges (Bars de Mataró, tremoleu!!!)

Amics, ens veiem per nadal, COM CADA ANY!!!!

El fabulós Jim Holloway

Jim Holloway apretant-li a The Cloud Shadow Hand Traverse, Flagstaff Mountain Colorado.

Tenia moltes ganes de parlar-vos d'en Jim Holloway, un mite del bulder, gairebé desconegut perquè va viure en una època en que l'escalada en bloc no es reconeixia com actualment. Com a molt era un entrenament o un joc per a l'escalada de veritat, la de parets. Però uns quants visionaris van atrevir-se a veure el món meravellós que representen les pedres petites, la destil·lació del moviment, l'essència de la força i la concentració màxima en el mínim interval de temps... el dinamisme, la fluïdesa i l'adherència extrema.
El pioner que segur que tots coneixeu és John Gill, el pare del bulder modern i de l'escalada dinàmica, però John Gill, sempre sol entre les roques (poca gent volia perdre un dia d'escalada per pujar xinxetes intrascendents) va obrir un camí que d'altres van seguir, sempre en l'anonimat i en solitud. Un d'ells va ser Jim Holloway, a qui Gill va adjectivar com el FABULÓS JIM HOLLOWAY (és nom de western eh?). El jove Jim, totalment addicte al bulder a inicis dels 70 va voler conèixer el mestre Gill al seu laboratori de Fort Collins (Colorado). D'ell en va aprendre els principis de l'escalada dinàmica, i en pocs anys va sobrepassar el mestre creant uns estàndards de dificultat que durant molts anys han sigut autèntica ciència ficció.
John Gill tenia el màxim nivell en V7. Un problema de Holloway del 1975, Slapshot, no va tenir la primera repetició fins l'any 2006. Un altre dels mites de Holloway és Trice. No va ser repetit fins el 2007 i el grau proposat va ser V13!!! (8a+/b).
Per altra banda el mateix Gill o un altre mite com John Bachar consideraven Holloway l'escalador més elegant que coneixien, pura tècnica i finura per reconduir la seva colossal força, aconseguida en les seves sessions d'entrenament en una simulació de blocs (un primitiu campus board d'en Güllich), que mai però, el feien sacrificar les tardes màgiques a la roca.



L'home, el mite, i el no repetit fins el 2007 V13 (?): en Holloway tibant-li a Trice, Cloud Shadow Wall.

Amb tot això el que ús vull dir és que en Jim Holloway era un dels nostres, un escalador anònim gens interessat en la comparació ni en la dificultat més enllà de la que la pròpia roca i el seu tacte li donava. Un autèntic assassí de graus que no va necessitar ni matar-lo perquè no el va ni veure néixer. I a més a més un enamorat de la natura que per sobre de la seva activitat el que desitjava era integrar-se en el bosc i en les roques. Per aquesta raó algun dels seus blocs són a més de difícils exposats, ja que per ell era un sacrilegi raspallar el líquen o aplanar els peus dels blocs movent pedres ja que considerava que es desnaturalitzava el bosc.

JIM HOLLOWAY, UN DELS NOSTRES!!!!
EL GRAU HA MORT COMPANYS!!!

Rescat Bardissa

Acabo de rescatar un vídeo, que ni tansols sabia que existia, realitzat per en Bardissa en la seva única i inoblidable visita. La via és a l'esquerra del Paredón i tios, no me'n recordo com li vaig posar de nom... (que fort, jo abans em sabia els noms de totes les vies de Montsant, Prades i altres llocs i ara no recordo ni els que he posat jo!!!)

Que el disfruteu!!!



PD.Bardi, Cabacés vol veure la teva lleugeresa escalant!!!

Les sobretaules a la roca

Bruc d'Hivern, primera ascenció de la Isa. Per l'esperó esquerre, forats i còdols i a munt. La Isa a tope sense crashpas ni res, en un bloc que deu fer 4 metres bons...

Encara que va ser al matí i no a la taula després de dinar prenent el cafè, m'ha agradat molt la paraula sobretaula per a explicar la vida familiar d'ahir diumenge. Així com la típica família catalana de classe mitja acostuma a comprar bunyols de crema, esmorzar xocolata amb xurros, passejar pel passeig marítim xutant una pilota i prendre el vermut tot llegint l'Avui (o el Mundo Deportivo) abans de passar a buscar el pollastre a l'ast encomanat de bon matí, nosaltres i els retoños, acompanyats de la ja inefable Puça, aprofitant l'esplèndid diumenge de finals de novembre vam anar al nostre parc particular, els nostres blocs.

Un dia de molts colors, la roca brillava, i els ulls se'ns inundaven dels rosats i blancs lluminosos del bruc d'hivern, que es troba en plena i frondosa florida. Per recordar aquest dia, una primera ascenció suicida de la Isa a un nou bloc l'hem batejat com a "bruc d'hivern".

De les fotos que poso és la primera, una línia per l'esquerra del bloc. Les altres seran més difícils. La resta de fotos són de la placeta del centre del sector, ja que mai havia penjat fotos d'aquests blocs. M'imagino que ús agradaria veure fotos amb escaladors, però quan les nenes es distreuen i ens deixen escalar a mort no ens recordem de la càmera!!!

Els vells amics

Ús poso un enllaç d'un video que m'ha emocionat. És la versió resumida de la història d'un lleó que va ser acollit per uns joves (hippies) passant la seva infantesa amb ells. Un dia van decidir que l'animalet necessitava fer vida salvatge a Àfrica i van fer per trobar-l'hi un clan on estigués amb els seus.
Al cap d'un any el van anar a veure i això és el que va passar...

(els va devorar, els va donar per menjar als seus fills...?)

Per veure el vídeo cliqueu a "Els vells amics", el títol de l'entrada.

Els cabacerols som com lleons que vam haver de marxar per fer una vida salvatge prop de les arrels, buscant un lloc on crear un nou món (que és aquest que està arribant, Roger) per a les nostres filles. Però no ús oblidem amics, al contrari, sempre ens acompanyeu en tot el que fem.

Petons i esgarrapades felines.

El nouvingut

Vídeo d'en superkueka i el seu NOUVINGUT.

El poeta de moda

Últimament a blogs d'escalada és notòria la presència de poesia. El somni que fa anys ens va unir a en Roger (guineu lliure) i a mi està cristalitzant. Tinc una gran alegria a la pell... Sense més paraules (els que hem intentat de viure i fer viure la poesia sabem que amb les paraules s'explica poca cosa) ús deixo amb una mostra del poeta de moda, en Joan Margarit, que a més és molt entenedor i es mostra lluny de les irrefrenables paràboles guineuenques (deliciosos jocs retòrics) i de la meva dispersió per la voluntat de ser original. Joan Margarit diu sobre això darrer (talment m'ho hagués dit a mi) que "la originalitat és la paraula més nefasta per a l'art", així que...
Poesia senzilla que va directe a les emocions més identificables. Sempre cercant arribar a un punt ben concret que pot fer somriure o plorar, però ben reconeixible i identificable per a tothom.

He fet una tria dels que m'han semblat més suggerents, per a la proximitat a mi o a la meva vida o per la gràcia que m'han fet. Així doncs, sense el permís exprés del poeta, aquí els teniu:

APILANT LLENYA
L'home sol anar al bosc a recollir
els troncs caiguts després d'una tempesta.
Els apila darrere de la casa.
De cada un en recorda
què el va fer caure i on va recollir-lo.
En les nits fredes, contemplant les flames,
va cremant el que queda del que estima.

EN UN PETIT POBLE
Uns baixos foscos en un carrer estret:
surt el so d'un martell i pols de runa.
Pel forat de la porta es veu a penes
un home sol que està picant i un vell
que vora seu se'l mira. No conversen,
com si els dos escoltessin en els cops
un dolor que només ells reconeixen.
La porta ara em devora la mirada
i se l'endú ferotge cap a dins.
Si m'acostés, potser ni em sentirien.
Són les interminables, lentes obres
de la casa per dins, on ningú mira.

A L'HIVERN ABANS DE L'ALBA
Les recordo d'infant: les portes grans,
il·luminades del mercat s'obrien
-com si fossin la mare, que no hi era-
a la fosca gelada del carrer
on jo anava, poruc, cap a l'escola.
Vénen dels carrers foscos de la infància
totes les pors dels vells?
Mare, la porta gran il·luminada
d'un nen que vas deixar massa temps sol.

VÍDUA
En els meus talons alts de dona m'alço
cap a la fúria, els meus ulls t'escriuen
amb un gargot el nom del meu amant.
De tu i jo queda un pou ple d'ocells morts.
De petita em tancava en un armari:
ara espero en la fosca d'un cinema
que acabi de plorar dintre de mi
la nena del fracàs.
El que mai no vas dir-me és aquest fred.
El que mai no vaig dir-te són les pedres
que l'oblit llança de la platja al mar.
Damunt d'uns talons alts de dona m'alço
mudada, furiosa, sensual,
i miro avall, cap a la teva tomba.

Massatge ayurvèdic

L'ayurveda és la medecina tradicional índia. Es basa en l'equilibiri energètic dels xacres i en la reconducció de l'energia gràcies als aliments, les herbes medicinals i el massatge.
Avui he provat el massatge ayurvèdic, i, gràcies a l'Alodia, que és una meiga gallega amb coneixements orientals ara estic en un núvol.
M'ha fet diferents coses. Primer m'ha fet un breu qüetionari, i amb poques coses ha sabut que pateixo habitualment dels tendons i que la ment (el fetge) em va a cent per hora, encara que per fora no es vegi!!
Un cop hem decidit quin xacra em tractaria (el del coll, que és la meva comunicació i vàlvula de sortida de les idees), m'ha aplicat un bany d'algues que fan receptiva la pell.
Després de dutxar-me m'ha començat el massatge amb olis essencials de les herbes escollides, amb saquets també d'herbes i en punts concrets (els de la medicina xinesa i el shiatsu) m´ha posat pedres termals que són un gustasso!!
Però el millor han sigut les mans de l'Alodia i la interpretació que ha fet de la meva musculatura, òrgans i esperit.
He surtit relaxat i amb moltes ganes de fer molts massatges per transmetre tot el que he sentit.

Així que tots a fer massatges i carícies!!! El món serà millor!!

Gran Castanyada

Les fotos mostren el caliu que vam tenir a casa, com va córrer el vi, el moscatell i la ratafia natural, vam fumar, riure i les mosses més atrrrrrrevides van desmelenar-se al son dels ritmes més calents de la discomòbil Tomsen.



El dissabte va ser un dia superfanàtic. Vam viure la joventut retrobada de l'escalada. Cal fer menció especial als nostres patrocinadors, els avis Ramon i Lluïsa, sense ells tot hagués sigut diferent!!! El cas és que la Isa i jo vam poder escalar sense està pendents de les nostres estimades nenes i vam poder treure totes les ganes acumulades.
Ajuntant-nos amb vosaltres tot és fàcil. Tot i que el lema cabacerol és, amb els que som farem, Fino, et vam trobar a faltar, la teva empenta, la destil·lació de les teves idees en un moviment suau i decidit... Però molts mestres del somriure i la ràbia van passar pel Paredón tot deixant una profunda emprempta... Irene, Berta, Mireia, Anna (quin entusiasme, amb crosses al Paredón no és fàcil), Pitus, Tambo, Bernat, Kueka (el pròxim dia bloc), Marc i contagiant fanatisme, la Ingrid i la seva ràbia felina i en Toti que no deixa d'acumular primeres a Cabacés.

El resum de primeres ascencions:

L'Hivern del Dragó per Toti Mañé. Travessia i gran mur tècnic d'estètics i llargs moviments. En Toti va demostrar un gran coratge, que ja veig que no era només gràcies a les rastes. Proposa 7b.

Nostàlgica per Toti Mañé. Travessia tècnica i mur de forats de continuïtat. Feta en plena penombra, èpicament. Ingrid, però, aquesta via et pertany, te l'has fet teva amb la teva il·lusió i els teus crits de Sharapova/kungfu. Proposa 7a/a+.

Floating in Space per FM. Pas clau al final, obligat, tècnic i de força. M'ha fet molta il·lusió per sentir-me tan viu i decidit (esverat fins i tot). Proposo 6c/7a, decantant-me, gràcies a la sinceritat decotadora d'en Bernat cap al sisè grau.

Com veieu he parlat de graus, però ho deixo ja que no és bonic parlar del cadàver quan encara és calent...

I diumenge... diumenge aigua, regalims i degotejos, que s'emporten els amics suaument, com si tot hagués sigut un somni que s'esvaeix amb senzillesa, de forma natural... UN CAP DE SETMANA INOBLIDABLE.

La primera neu

Quina sorpresa aquest matí, desde Reus i des del Pradell tota la Mussara, les Muntanyes de Prades i Montsant estaven ben blancs... però no enfarinats, no, ha caigut una senyora nevada que ha baixat ben bé fins a 700 o 800 metres. Jo, que encara no tinc l'historial d'efemèrides climàtiques dels jaios de la plaça, ús puc dir allò de: ... mai no s' havie vist una nevada com aqueixa abans de Sant Martí... O sigui que és una nevada molt, molt primerenca, que ajudarà a que ens mengem els panellets i les castanyes calentons a la vora del foc deixant córrer lliurement un càlid i graciós vi dolç de panses o un vi ranci destil·lat pel gran mestre de les essències, que no és cap més que el temps!!!

Així que amics, bona castanyada i disfruteu de la roca si el fred ús deixa!!!

Elogi de la roca natural

Estimats amics,

Per bé que tots coneixeu la meva manera d'entendre l'escalada que emana de les essència i la senzillesa del gest més automàtic i inconscient (altrament dit, el nen que s'enfila a un arbre), en que totes les convencions creades per la història de l'escalada (estils, actituds davant de la paret i el risc) són només eines per a disfrutar més i no pas l'activitat en si (l'escalada de pedres, no ho oblidem), davant l'evolució cartesiana que està patint l'escalada, i motivat pel tristíssim post de l'amic Bernat a propòsit de l'escalada prefabricada a la Cova de Ribes de Freser i les pràctiques d'equipament-domesticació que s'hi han dut a terme, manifesto, cridant al vent davant del sol ponent (amb la cara congestionada pel pes de la revelació) que:

ESTIMO LA ROCA TAL COM ÉS

Amb el seu tacte aspre, que em fa sentir viu, amb rodoneses subtils on mai és fàcil adherir-s'hi, sense l'impacte als ulls d'un mal pegot gris (visca els artistes de la sika que tenen sentit de l'estètica, prou de xapusses), amb la bellesa d'uns passos per descobrir més enllà d'un camí artificial marcat de ferro o ratlles de magnesi.



Jo encara busco una experiència vital, cap al món (amics, natura...) i cap endins, les pors, les malalties, les debilitats que amb l'ajut de la roca i el seu traç cada cop són més llunyanes i petites.

Vull créixer amb la roca per entendre què és surar, per entendre la dolçor de la vida i la mort.

Salut i bones, i naturals, escalades

WALLAIABI

Els treballs pesats de remogut de terrenys. De moment queden aturats fins que torni en Jon, que s'ho ha agafat personalment. Jo em declaro vençut per la tossuderia de les pedres...

Aquesta és la travessia de l'Ou del diplodocus. Li ensenyo a la Laia la llastra de sortida que componia un pla molt bo i agradable. Ara s'ha de trincar una regleta punxant i arquejant un pam més baixa per al bloqueig dinàmic de sortida. Igual de bonic, més difícil!!!

WALLAIABI. Tsunami picant però fàcil, amb algun pas llarg però estàtic. Un bloc tan increïblement bonic com l'amiga que n'ha inspirat el nom. Bon viatge Laia!! Et trobaré molt a faltar!!
Per recordar aquest moment crucial a les nostres vides, la presentació de WALLAIABI, el pas de l'esquerra del diplodocus, alt però amb bona caiguda. Sense crashpad ni porter es pot considerar un petit solo integral.


La Laia despedint-se de Cabacés i les seves roques a les Plaques de la Mort, que de mortals en tenen el nom, sinó és que busqueu morir-vos de riure. (aquest joc de paraules, tan aconseguit, li dec als meus bons amics Astèrix i Obèlix, especialistes en els jocs de paraules més absurds, Gràcies als dos!!)
Aquesta és la crònica visual d'una bonica visita, la d'en Jon "arrrrencapedres" i la de la meva amiga Laia. La Laia ens deixa per un temps per entendre com es veu el món al revés, si el futbol australià és tan violent com sembla, si la Foster és aigualida i si ella té avantpassats aborígens o wallabies (cangur petit).

Avui podeu gaudir de bonustrack, vídeos de les plaques de la mort per gentilesa d'en Jon.

Salut i bones escalades!!!!

L'esdeveniment de l'any

En prímicia a Cabacés Free les fotos exclusives de la boda de l'any, amb tota la beautiful people amb la seva millor cara i els actes festius mai vistos al tranquil i virginal poble de Cabacés. Un dia ple de GLAMOUR!!!!

Calendari de festejos

Estimats amics,

anuncio el programa festiu del proper cap de setmana a Cabacés, on confluiran dos fets de la màxima importància:

10 d'octubre, 1er aniversari de la meva petita Eira, festa infantil amb pallassos amateurs (nosaltres, les imatges de la boda ho demostren) patates fregides i entrepans de pa bimbo amb nutella per a tothom.

6 d'octubre, 60 aniversari de la iaia Lluïsa, la sexuagenària (cap connotació sexual, que és la meva mare pillastres maníacs del sexe). Sopar de germanor amb cantada d'havaneres el dissabte 11 al vespre.

Tots els actes confluiran en el dissabte 11 i el diumenge 12 (el Pilar), hi esteu convidats.

Segons l'afluència en el seguici festiu l'organització (refugi de cal ferrer) determinarà la inauguració de la primera fase dels treballs a l'impressionant bloc del diplodocus, demanant als assistents calçat adeqüat anti-pinxos, perquè ús faria pujar pel lloc on vull obrir camí per estalviar-me feina... MOLTES GRÀCIES PER AVANÇAT!!!!!

L'art de l'escalada

Sempre he desitjat excel·lir en diferents arts, i després de disfrutar de les grans obres còmiques com les de Jerry Moffat, Ron Kauk, Mel Brooks o la gran i cuallarga Guineu Lliure, m'he animat a realitzar, amb un molt baix pressupost, el meu primer curtmetratge còmic.

És innegable l'efecte de l'acupuntura natural a la que sotmet el Montsant als qui gosen profanar-lo, integrar-s´hi, estimulant i delirant. Les imatges, fregant el patetitsme, així ho mostren.

Per altra banda, després del deliri, i sense possibilitat d'autogravació, perquè amb una mà no sóc capaç d'escalar al límit, he estat a punt d'aconseguir l'orgasme i la comunió amb la roca ou del diplodocus, però no ha pogut ser.

Tot i això ja podeu apuntar el bloc a la vostra guia de Cabacés. Està senyalat amb una fletxa verda, blava i magenta i el grau proposat és de cdjnhvwriouhfvbnfiick9, en la complicada i sensual escala cabacerola (pronuncïis com un gran gemec, trencat per excitants espasmes orgàsmics).

Au doncs, que el disfruteu!!!!

L'amour, l'histoire

Amics escaladors, petits estimats, en la llarga carretera polsegosa disfrutem de la sequedat i la pols, de les temples inflades pel sol abrusador, les clivelles a la pell, el cor ple i la ment trobada.

Som àngels, alguns, follets de la roca, uns altres, esportistes molts.

Històries que són una línia d'esdeveniments, una evolució de tendències i una cerca de dificultat cartesiana. O històries emotives de mort sense por i amor desmesurat i real, de joves que foren avis i que ens llegaren molt més que una súplica per la diversió, l'oci i la seguretat. Es fa evident la cruïlla.

No ens van ensenyar la mediocritat, ens van mostrar els déus de la roca. No els vull veure convertits en una expressió flàccida, en una gasetilla insubstancial, crònica de l'absurd.

tot per a tu petita Bruna, que els que estimem et poguem deixar un món millor, no més fàcil, en què intel·ligenment sàpigues viure alegre amb l'assegurança llunyana sota els teus gràcils peus.

S'ha acabat el pastís

Amics, amigues.... MOLTES GRÀCIES!!!

Però després d'un dels dies més màgics de la meva vida i d'una divertidíssima lluna de mel (Honeymoon), les meves roques m'han tornat a cridar i jo també he fet vuelta al cole.
Amb l'ajut inestimable de la Isa i molt especialment de la petita Jana amb les seves tisores de podar, he reiniciat l'obertura de blocs amb el que he decidit anomenar el diplodocus, que segons paraules de la Isa, amb la seva habitual franquesa (gràcies Isa), "aquest bloc si que és guapo", com vinguent-me a dir que el que havia obert fins ara no era tan bo, cosa que he de desmentir. Però si que és veritat que el diplodocus és gran, molt gran, guapo, espectacular, com si haguessin agafat un bloc de Bas Cuvier, l'haguessin centrifugat en conglomerat i me l'haguessin deixat prop de casa!!! A més el diplodocus ha posat un ou, L'OU DEL DIPLODOCUS, on trobem una petita travesia molt maca!!!

De moment, com tot lo bo, es farà esperar, queda una mica de feina raspallant i provant però aviat posaré unes fotos perquè pugueu veure la magnitud del dinosaure.

Auuu, bones escalades.

Primeres conseqüències de la mort del grau

Benvolguts amics,

la tria és clara, trio la roca i el grau ha mort, trio la vida, la intuició, la pau, l'alegria, els pensaments desarrelats i purs, les paraules agradables, la vida fàcil i plaent, la contemplació, els boscos, la consciència, el cel i l'univers.
No hi ha marxa enrere, l'elecció és clara... Quan un agafa el camí de l'amor ja no torna a ser el mateix. Cabacés Free no serà mai més el mateix. Cabacés és més lliure, el seu aire més net i el foc regenerador (calor africana) s'endurà l'últim rastre de tecnicismes, convencionalismes, positivismes, provincianismes, gradualismes i demés -ismes morts.

Ja ha nascut, ja és aquí,

es diu...

ferranmestresvizcaino@hotmail.com (Refugi de Cal Ferrer - Casa de menjars)

el nou email engendrat per la pura llibertat que no necessita de l'epígraf -free per ser-ho realment, la aparença ja és real, i per tant desapareix, tal com desapareix el temps i l'intent de medició del nostre gran ésser.

Brindo doncs, amics tots, amic Pitus especialment (aquest post és per tu avui), amb el vi de la terra, que, aquí deixo dit, no he tastat abans d'escriure el present. La lucidesa més gran impregna els meus actes i les meves paraules, que espero que ús ressonin més enllà del cervell, allà on es troba la FELICITAT.

I brindarem per sempre, i també el per mi molt esperat 31 d'agost, en que totes aquestes lletres llençades al vent baixaran novament a terra suaument impregnant-nos a tots de la seva lleugeresa.

petons

Accessos als sectors

Els Solans

Cingle de molts colors que domina el poble de Cabacés. Vies curtes però en roca desde sorprenent a excelent. Molta tranquilitat i boniques vistes, amb peu de via boscós i molt agradable. Diferents sectors molt junts on podem trobar tots els graus i els estils, predominant però un estil explosiu i tècnic molt divertit. A la pujada al sector trobem els blocs del camí.

-Accés: Des del Refugi, a peu, agafarem la pista de l’esquerra de l’ermita de Sant Joan, al final de la plaça Major, direcció a La Foia. Deixarem una pista encimentada a l’esquerra en baixada. La següent pista en baixada a l’esquerra ens conduirà al Pont d’en Solà, lloc per creuar el barranc de Montsant (5 minuts). Indicació Coves Altes. Un cop creuat el barranc agafarem un sender ascendent amb trams empedrats que serpentejant en discreta pujada ens durà sota el cingle. Només hi ha un lloc on podem perdre’ns. Passat un gran desplom als 10 minuts de camí surt un desviament a la dreta direcció a La Bisbal. Nosaltres seguirem a l’esquerra cap a La Serra de les Pinedes. Quna siguem sota els sectors al cap de 10 minuts més, dins el bosc, i després de passar pels anomenats Blocs del camí, trobarem un desviament a la dreta (fita) que ens deixarà al Racó Pervers.

Orientació: Est. Ombra a la tarda i sol a primera hora. Abrigat del vent del nord a l’hivern i refrescat per la marinada de tarda a l’estiu.

La Foia- El Falconet

Entorn màgic, entre crestes que s’eleven cap a Montsant. Ens trobem en un lloc molt espiritual on brolla una gran Font que recull gran part de les aiugües subterrànies del Montsant. Lloc de repòs i ombra de grans àlbers. Per a l’escalada, de moment només tenim un petit sector de vies explosives, de còmode accés, amb roca estil Serra Major, taronja i grisa amb increíbles forats i una escalada atlètica. Les possibilitats són però enormes.

-Accés: Des del Refugi, agafarem la pista de l’esquerra de l’ermita de Sant Joan, al final de la plaça Major, direcció a La Foia. La seguirem , sense pèrdua, fins a l’ermita de La Foia (seguir indicacions, 3,5 km). Aparcarem a la gran esplanada i ens dirigirem a la Font i l’ermita. Al cantó dret de l’ermita surt una pista tancada amb una cadena. Seguint-la passarem pel sector després de 5 minuts de caminar. S’assegura desde la pista. Si no volem fer tota la pista existeix un sender-drecera molt evident que ens estalvia un gran revolt (recomanable).

Orientació: Sud, sol tot el dia. No hi aparegueu a l’estiu.

El Paredón i Els Tormegals

Diferents sectors entre els que destaca el majestuós Paredón, un dels millors sectors de Cabacés. Ens trobem a l’anomenat Barranc de Montsant, al fons de la vall, enmig d’un paisatge boscós entranyable i molt agradable, on trobem la Covassa dels Masip i el seu maset amb sostre natural i la Covassa autèntica, indrets d’inexcusable visita. Els Tormegals són grans blocs acumulats al fons del barranc, on predomina l’escalda en bloc explosiva i a vegades desplomada, on destaca la fresca per la seva absència total de sol i el seu ambient gèlid (ideal per l’estiu). El Paredón és un gran sector amb vies de fins a 30 metres, en general tècniques, en conglomerat de regletes romes i forats i amb un gran desplom on es concentren algunes de les vies més dures de Cabacés. Des d’aquí també s’accedeix a Can Xixanta, tranquil i molt recomanable sector d’iniciació en un lloc màgic.

-Accés: Des del Refugi, agafarem la pista de l’esquerra de l’ermita de Sant Joan, al final de la plaça Major, direcció a La Foia. La seguirem uns 2 quilòmetres fins a trobar el sector dels Bombers, evident a l’esquerra de la pista. Aparcarem a la dreta, en una petita esplanada. Deu metres més avall, baixant el marge de la pista i penetrant entre dos roques accedirem al fons del barranc i a la Fresca. Pel Paredón seguirem 20 metres i trobarem un sender a la dreta que en 1 minut ens deixa al sector. Atenció al tram de les cordes fixes. Per accedir a Can Xixanta seguirem la pista 100 metres fins a un camp d’olivers. El creuarem i trobarem un sender. En 3 minuts trobarem un sender empedrat, que seguint-lo a l’esquerra ens portaria a la imponent Covassa autèntica. Agafarem però, el sender cap a la dreta endinsant-nos al barranc passant per davant de les característiques Coves Altes. Creuarem el barranc i canviarem de vessant per passar per sota les Coves Altes i les seves imponents arcades. Un cop les haguem creuat trobarem un sender a la dreta que porta als Escalons, llaurats a la roca, però que no seguirem. Per a trobar el sector seguirem recte uns 30 metres i darrera una roca característica el trobarem entre alzines (15 minuts).

Orientació: Diferents orientacions als Tormegals, però en general entra poc el sol. El Paredón és oest i nord, escalable tot l’any segons l’horari. Can Xixanta és est, ombra i frescor a la tarda, sol al matí.

Les Crestes

Sector amb itineraris variats i llargs, de grau baix i mig on predomina la continuïtat en plaques verticals de forats. La roca és un conglomerat calcari de molt bona qualitat. Ambient molt tranquil, amb grans vistes i un peu de via boscós i còmode. Alguns itineraris sobrepassen els 30 metres, haurem de vigilar la llargada de la corda.

-Accés: Des del Refugi, baixarem fins a la carretera, i l’agafarem direcció Falset. Cal estar atents al desviament que surt a l’esquerra a la mateixa corba (a 10 metres). Agafarem una pista encimentada que és la ronda de Cabacés. En una recta llarga deixarem a la dreta 2 xalets. Quan els haguem passat trobarem una pista a la dreta en pendent. Haurem de seguir els cartells que indiquen Font de Cavaloca. Seguirem la pista uns dos quilòmetres fins que seguint una vall conreada ens apareixerà de forma evident la cresta. Amb bona visió del sector aparcarem en un entrador d’un camp d’olivers (no obstaculitzeu l’entrada). Creuarem la feixa i entrarem al bosc on un costerut sender ens durà en 2 minuts al centre del sector, quedant-nos la majoria de vies a la dreta.

-Orientació: Sud, sud-est. Ombra a la tarda. Molt assolellat a l’hivern però ventós.