divendres, 7 de novembre de 2008

El poeta de moda


Últimament a blogs d'escalada és notòria la presència de poesia. El somni que fa anys ens va unir a en Roger (guineu lliure) i a mi està cristalitzant. Tinc una gran alegria a la pell... Sense més paraules (els que hem intentat de viure i fer viure la poesia sabem que amb les paraules s'explica poca cosa) ús deixo amb una mostra del poeta de moda, en Joan Margarit, que a més és molt entenedor i es mostra lluny de les irrefrenables paràboles guineuenques (deliciosos jocs retòrics) i de la meva dispersió per la voluntat de ser original. Joan Margarit diu sobre això darrer (talment m'ho hagués dit a mi) que "la originalitat és la paraula més nefasta per a l'art", així que...
Poesia senzilla que va directe a les emocions més identificables. Sempre cercant arribar a un punt ben concret que pot fer somriure o plorar, però ben reconeixible i identificable per a tothom.

He fet una tria dels que m'han semblat més suggerents, per a la proximitat a mi o a la meva vida o per la gràcia que m'han fet. Així doncs, sense el permís exprés del poeta, aquí els teniu:

APILANT LLENYA
L'home sol anar al bosc a recollir
els troncs caiguts després d'una tempesta.
Els apila darrere de la casa.
De cada un en recorda
què el va fer caure i on va recollir-lo.
En les nits fredes, contemplant les flames,
va cremant el que queda del que estima.

EN UN PETIT POBLE
Uns baixos foscos en un carrer estret:
surt el so d'un martell i pols de runa.
Pel forat de la porta es veu a penes
un home sol que està picant i un vell
que vora seu se'l mira. No conversen,
com si els dos escoltessin en els cops
un dolor que només ells reconeixen.
La porta ara em devora la mirada
i se l'endú ferotge cap a dins.
Si m'acostés, potser ni em sentirien.
Són les interminables, lentes obres
de la casa per dins, on ningú mira.

A L'HIVERN ABANS DE L'ALBA
Les recordo d'infant: les portes grans,
il·luminades del mercat s'obrien
-com si fossin la mare, que no hi era-
a la fosca gelada del carrer
on jo anava, poruc, cap a l'escola.
Vénen dels carrers foscos de la infància
totes les pors dels vells?
Mare, la porta gran il·luminada
d'un nen que vas deixar massa temps sol.

VÍDUA
En els meus talons alts de dona m'alço
cap a la fúria, els meus ulls t'escriuen
amb un gargot el nom del meu amant.
De tu i jo queda un pou ple d'ocells morts.
De petita em tancava en un armari:
ara espero en la fosca d'un cinema
que acabi de plorar dintre de mi
la nena del fracàs.
El que mai no vas dir-me és aquest fred.
El que mai no vaig dir-te són les pedres
que l'oblit llança de la platja al mar.
Damunt d'uns talons alts de dona m'alço
mudada, furiosa, sensual,
i miro avall, cap a la teva tomba.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Alguna cosa està passant amic.
Jo ho noto en els demés, però és a mi. El nostre gran núvol vertical s'omple de colors, la tormenta serà apoteòsica.
De debó que no se com explicar-me.
Noto també, que la nostra petita despren molta molta força.

Que tot plegat segeuixi!
i que tot estigui marcat amb l'idioma dels guerrers, la poesia.

Roger. Salut a tota la família!!!!

Txomo ha dit...

molt maques... tan senzilles i alhora tan plàstiques...