dilluns, 15 de desembre de 2008

Reflexions en veu alta d'un guarda de refugi

Amics escaladors,

Molt hem pensat la Isa i jo sobre el que ara escriuré, una barreja de sensacions agredolces i, perquè no dir-ho, de reivindicacions. La nostra il·lusió en obrir un refugi era principalment el donar vida a un poble oblidat, demostrar que la natura pot ser un lloc de convivència, que les roques no són una molèstia. Ens movien també les entranyables nits passades a la vora del foc amb guardes que han acabat essent bons amics, les tardes amb els avantbraços rebentats seient amb una cervesa a la mà repassant l'activitat del dia i arreglant el món. Els freds matins d'hivern després d'un vivac sota les estrelles (ens encanta la vida al bosc) en que el cafè amb llet i l'entrepà al refugi ens recomposava, tot gaudint dels gràcils dibuixos de roques i nous camins, el preludi d'un somni fet realitat.

Entenem que cadascú viu la vida com més li plau i que la consciència de cadascú i la seva pressa no ens ha de fer tenir menys ganes de viure, riure i acollir. Però també som conscients que costa mantenir viva aquesta il·lusió quan la frase que més sentim en boca dels escaladors és "venim a buscar ressenyes" i a la pregunta de "què prendreu?" la resposta acostuma a ser "res, tenim pressa per anar a escalar".

En definitiva, que molts dies ens sentim senzillament com a dispensadors de ressenyes i informants gratuïts (com guies turístics de l'ajuntament, vaja). Penseu que el preu cobrat pels llibrets de croquis no cobreix res més que el preu del paper i l'edició (quina gran fal·làcia aquella frase de "col·laborar amb l'equipament comprant la guia".)

Bé, doncs ja sabeu una mica com ens sentim alguns dies. A ningú se li acudiria entrar a un bar a buscar ressenyes i dir que no pren res, bàsicament perquè el taberner faria ús sense dubtar-ho del seu dret d'admissió. Així que demanem una mica de comprensió d'escaladors que només demostren avidesa per la informació i per escalar però no per entendre l'entorn que els rodeja, les dinàmiques d'una terra noble en que la gent encara té sentit de l'altruïsme. No ho espatlleu amb el vostre ritme revolucionat.

GRÀCIES

8 comentaris:

Fino ha dit...

Sempre és un plaer llegir les teves paraules, que sàbiament donen forma a una reflexió, una història o un pensament.

La gent que marxa no sap lo que es perd al tast d´un entrepà i un cafè al matí o una copa de vi al final de la jornada.

Gràcies a vosaltres, per ser com sou, i desitjar que aquest ritme revolucionat no espatlli els somnis ni les il.lusions.

Una abraçada!

Roger T. ha dit...

Sovint, a les cultures on la gent es veu poc i viu allunyada, la generositat i l'acolliment es veuen corresposos amb agraïment i consciència de ser.
Potser ara que vivim tant junts i que no ens mirem, és el moment de pensar en les arrels de tot el que trepitgem. Te arrels la terra, tenen arrels les persones i per les arrels, per a totes
i passa esforç.

Ànim i una abraçada!!!

Anònim ha dit...

Bon dia , Ferran i família.

He llegit amb atenció el teu post, normalment no solc fer comentaris, més q res m’agrada llegir sobre pensaments , reflexions, les gestes i observar , com observes com canvia el bosc al llarg de les diferents estacions. Internet ens brinda una finestra oberta a moltes realitats diferents, a vegades semblants a vegades divergents a la nostra, és com sentar-se en un carrer concorregut i poder sentir totes les converses dels actors q hi transiten per ell.

Com et deia llegint el teu escrit, no hem sorprèn que et sobti la actitud de la gent, però es bastant comprensible, busquem el consum i la satisfacció ràpids, ens han ensenyat que tot es pot comprar i tot es pot vendre, però a canvi em de pagar un preu molt alt , ho paguem amb sang i carn , amb la nostra vida i no ens adonem que el verdader tresor és el temps.

Deixem passar la oportunitat de parlar, de dialogar, de restar en silenci i observar el pas del temps al nostra voltant, de gaudir del nostre temps amb aquells q ens estimem, de apreciar totes aquelles coses petites que resultan sorprenents i meravelloses , de fluir....

Per això us admiro, a tu i a al Isa i a tota la gent que viu amb passió i lluita per allò q s´estima. Les circumstancies de la vida poden canviar però l´esencia es perenne i perdura a dins de cadascun , renunciari és negar el que som.

Quan vaig començar a anar a la muntanya em vaig empapar d´una sèrie de valors , q ara ja no estan tan de moda, i en tots els moments de la meva vida i son presents, segurament compartim molts d’aquests caducs valors i això ens apropa i ens dona una visió de la realitat més semblant.

Entendre la realitat de tothom qui pasa pel refu és difícil i un exercici de generositat i tu sempre ho has estat. Sempre m’he sentit ben acollit i tractat en el vostre refugi, i se q la vostra actitud cap a tot aquell q s’apropa a Cabacés i les seves roques és autèntica i generosa, dos qualificatius difícils d trobar avui en dia però que haurien de esser una constant en el nostre col•lectiu.

Bueno família no us dono més la vara, desitjar-vos bones festes i a seguir amb tota la bona tasca que feu.

Fins ara, Marc R.

Kbcés ha dit...

Gràcies a tots per la comprensió, casa nostra restarà sempre oberta...

Anònim ha dit...

millor no dir res....amic ferran
ultimament m'ensenc com un misto amb to aqueswts temes!!

pensa que sempre tindràs els incondicionals!!!
Salut, bernat

Anònim ha dit...

me parece un poco absurdo tanta historia por que no te consuman siempre que vayan a por reseñas y la verdad que un poco de verguenza ajena la enjabonada de tus incondicionales...no se, puedo estar de acuerdo en todo ese rollo de contribuir a que podais seguir llevando esa vida en el campo, pero tampoco creo yo que merezca ese post enmascarando en unas hipotéticas reflexiones el que la peña sea más rácana que la madre que los parió...lo dicho. sabes...al principio de seguir este blog creia que seria un punto de información y crónica de actividades en cabacés y...bueno...decir que estoy algo decepcionado

Anònim ha dit...

Ja em perdonareu,però...benvinguts al món de l'esportiva!!! Però què espereu...? Les plagabolts aconsseguiràn omplir de personatges i de basura les parets (curtetes,cert és) i acabaràn amb allò que algún encara entén com LA MUNTANYA,(i tenim en altres indrtes..)La globalització acabarà amb tot,i si,també amb el mèrit,risc,compromís,psicopreparació etc...que no hauria d'haver-se perdut mai!
Amb tot el respecte,però amb els tascons a la mà!!

Adrià, berguedà

Kbcés ha dit...

Adrià, després d'haver contribuít a plagabolitzar cabacés, i sense penedir-me'n, si que veig un futur de retorn a la roca neta i pura, a la natura qu és la nostra mare. Gràcies per la teva aportació