Réplica d'un decebut

Comentari textual d'un anònim decebut, que tot i els meus dubtes he cregut necessari respondre. Si ho faig és perquè crec que d'aquest intercanvi en pot sortir alguna comprensió positiva, encara que he de reconèixer la incomoditat que m'han creat algunes frases del següent comentari (no precisament les que es refereixen a mi):

me parece un poco absurdo tanta historia por que no te consuman siempre que vayan a por reseñas y la verdad que un poco de verguenza ajena la enjabonada de tus incondicionales...no se, puedo estar de acuerdo en todo ese rollo de contribuir a que podais seguir llevando esa vida en el campo, pero tampoco creo yo que merezca ese post enmascarando en unas hipotéticas reflexiones el que la peña sea más rácana que la madre que los parió...lo dicho. sabes...al principio de seguir este blog creia que seria un punto de información y crónica de actividades en cabacés y...bueno...decir que estoy algo decepcionado

Amic decebut, si consideres que les vivències dels que estimem cabacés (incondicionals ensabonadors i els que volem "seguir llevando esa vida en el campo") són decebedores, em sap greu. Som persones amb les nostres vivències, somnis i relitats, senzillament. No som herois que vulguem sortir a la crònica dels encadenes (principalment perquè faríem riure si ho pretenguéssim), i perquè precisament no entenem la relació entre persones o entre escaladors com un simple intercanvi d'informació (i això inclou el nostre refugi). No crec que hagi de donar explicacions a ningú, però mantenim la nostra "vida al camp" perquè volem i perquè currem (si ens sostenís el refugi faria temps que no viuríem al camp). Algun diumenge (dia de descans, com et dic currem) hem abandonat les activitats amb les nostres filles per atendre escaladors que no han demostrat cap mena de sensibilitat davant aquest fet (deixar en segon pla l'estona al parc amb les nenes) perquè necessitaven les ressenyes per anar a escalar. És això al que em refereixo en la meva reflexió.

Com a final de la reflexió, i creient que has parlat des del desconeixement (és prou evident), si que t'he de demanar que si fas comentaris al blog siguis un pél més respectuós amb el treball de la Isa (infatigable i generosa) i amb el dels amics que ens estimen i saben que donem molt més que un simple llibre de ressenyes.

Salut i bones escaldades amic anònim.

Volant Peus!!!

Un purista, essencialista i nostàlgic de l'escalada francesa d'inicis dels 80, el ballet de la roca, l'estètica, mai havia sigut gran amant de volar peus, signe de barroeria, descontrol, falta de tècnica... Segueix l'evolució, i com a fill de Güllich, del bulder americà, de l'arenisca anglesa i del dinamisme, actualment disfruto del descobriment del moviment de control (i descontrol) del cos en equilibri dinàmic tot deixant volar els peus cap a la nova situació, sempre aleatoria, àgilment fluïda, oberta a improvisar i a mostrar la virtut de l'aire. GRAN SENSACIÓ, PEUS A L'AIRE!!!

Com a obsequi, la única foto de Stonenudes d'en Dean Fidelman on surt un tio... Noies, xaleu!!!!

Humitats i amigdalitis

Doncs vet-ho aquí, la primera entrada de l'any, trista i galdosa. La humitat ens corroeix i Cabacés comença a semblar Hondarribia, un dia neva, l'altre plou, l'altre fa boira, l'altre una gebrada espectacular... i el sol subtropical?? on s'amaga?? Ahir a la tarda va sortir una estona i com un cargol impacient vaig sortir disparat cap als blocs, amb dos conclusions evidents: La roca està molt humida i jo estic molt humit. El resultat, l'eclosió de la rebelió amigdalar que m'ha fet passar una nit de lleugera febre i que ara, mentre escric això em fa gaudir d'un clau clavat al mig del cerevel, així que qualsevol paraula em costa una barbaritat, un gran esforç, uufff, no puc més, estic esgotat...

Bon any i bons reis i ens veiem quan surti el sol després del canvi de lluna!!!

Reflexions en veu alta d'un guarda de refugi

Amics escaladors,

Molt hem pensat la Isa i jo sobre el que ara escriuré, una barreja de sensacions agredolces i, perquè no dir-ho, de reivindicacions. La nostra il·lusió en obrir un refugi era principalment el donar vida a un poble oblidat, demostrar que la natura pot ser un lloc de convivència, que les roques no són una molèstia. Ens movien també les entranyables nits passades a la vora del foc amb guardes que han acabat essent bons amics, les tardes amb els avantbraços rebentats seient amb una cervesa a la mà repassant l'activitat del dia i arreglant el món. Els freds matins d'hivern després d'un vivac sota les estrelles (ens encanta la vida al bosc) en que el cafè amb llet i l'entrepà al refugi ens recomposava, tot gaudint dels gràcils dibuixos de roques i nous camins, el preludi d'un somni fet realitat.

Entenem que cadascú viu la vida com més li plau i que la consciència de cadascú i la seva pressa no ens ha de fer tenir menys ganes de viure, riure i acollir. Però també som conscients que costa mantenir viva aquesta il·lusió quan la frase que més sentim en boca dels escaladors és "venim a buscar ressenyes" i a la pregunta de "què prendreu?" la resposta acostuma a ser "res, tenim pressa per anar a escalar".

En definitiva, que molts dies ens sentim senzillament com a dispensadors de ressenyes i informants gratuïts (com guies turístics de l'ajuntament, vaja). Penseu que el preu cobrat pels llibrets de croquis no cobreix res més que el preu del paper i l'edició (quina gran fal·làcia aquella frase de "col·laborar amb l'equipament comprant la guia".)

Bé, doncs ja sabeu una mica com ens sentim alguns dies. A ningú se li acudiria entrar a un bar a buscar ressenyes i dir que no pren res, bàsicament perquè el taberner faria ús sense dubtar-ho del seu dret d'admissió. Així que demanem una mica de comprensió d'escaladors que només demostren avidesa per la informació i per escalar però no per entendre l'entorn que els rodeja, les dinàmiques d'una terra noble en que la gent encara té sentit de l'altruïsme. No ho espatlleu amb el vostre ritme revolucionat.

GRÀCIES

Cabacés Nightclub

Estimats amics,

Com era de preveure els nostres cervells entelats per l'alcohol, el fum, el riure, la bogeria, no poden més que ennuvolar el cel i omplir-lo de boires que preservin durant unes hores més les dolces sensacions.
Què podria dir que no hagi sigut dit. Hem disfrutat molt amb la fira de l'oli, un dia ja tradicional en què el nostre estimat poble s'omple de vida. I hem disfrutat de la vida nocturna en una nova modalitat de Refugi-taberna-casa de festes que, creiem, s'imposarà com a model pels seus grans avantatges (Bars de Mataró, tremoleu!!!)

Amics, ens veiem per nadal, COM CADA ANY!!!!

El fabulós Jim Holloway

Jim Holloway apretant-li a The Cloud Shadow Hand Traverse, Flagstaff Mountain Colorado.

Tenia moltes ganes de parlar-vos d'en Jim Holloway, un mite del bulder, gairebé desconegut perquè va viure en una època en que l'escalada en bloc no es reconeixia com actualment. Com a molt era un entrenament o un joc per a l'escalada de veritat, la de parets. Però uns quants visionaris van atrevir-se a veure el món meravellós que representen les pedres petites, la destil·lació del moviment, l'essència de la força i la concentració màxima en el mínim interval de temps... el dinamisme, la fluïdesa i l'adherència extrema.
El pioner que segur que tots coneixeu és John Gill, el pare del bulder modern i de l'escalada dinàmica, però John Gill, sempre sol entre les roques (poca gent volia perdre un dia d'escalada per pujar xinxetes intrascendents) va obrir un camí que d'altres van seguir, sempre en l'anonimat i en solitud. Un d'ells va ser Jim Holloway, a qui Gill va adjectivar com el FABULÓS JIM HOLLOWAY (és nom de western eh?). El jove Jim, totalment addicte al bulder a inicis dels 70 va voler conèixer el mestre Gill al seu laboratori de Fort Collins (Colorado). D'ell en va aprendre els principis de l'escalada dinàmica, i en pocs anys va sobrepassar el mestre creant uns estàndards de dificultat que durant molts anys han sigut autèntica ciència ficció.
John Gill tenia el màxim nivell en V7. Un problema de Holloway del 1975, Slapshot, no va tenir la primera repetició fins l'any 2006. Un altre dels mites de Holloway és Trice. No va ser repetit fins el 2007 i el grau proposat va ser V13!!! (8a+/b).
Per altra banda el mateix Gill o un altre mite com John Bachar consideraven Holloway l'escalador més elegant que coneixien, pura tècnica i finura per reconduir la seva colossal força, aconseguida en les seves sessions d'entrenament en una simulació de blocs (un primitiu campus board d'en Güllich), que mai però, el feien sacrificar les tardes màgiques a la roca.



L'home, el mite, i el no repetit fins el 2007 V13 (?): en Holloway tibant-li a Trice, Cloud Shadow Wall.

Amb tot això el que ús vull dir és que en Jim Holloway era un dels nostres, un escalador anònim gens interessat en la comparació ni en la dificultat més enllà de la que la pròpia roca i el seu tacte li donava. Un autèntic assassí de graus que no va necessitar ni matar-lo perquè no el va ni veure néixer. I a més a més un enamorat de la natura que per sobre de la seva activitat el que desitjava era integrar-se en el bosc i en les roques. Per aquesta raó algun dels seus blocs són a més de difícils exposats, ja que per ell era un sacrilegi raspallar el líquen o aplanar els peus dels blocs movent pedres ja que considerava que es desnaturalitzava el bosc.

JIM HOLLOWAY, UN DELS NOSTRES!!!!
EL GRAU HA MORT COMPANYS!!!

Rescat Bardissa

Acabo de rescatar un vídeo, que ni tansols sabia que existia, realitzat per en Bardissa en la seva única i inoblidable visita. La via és a l'esquerra del Paredón i tios, no me'n recordo com li vaig posar de nom... (que fort, jo abans em sabia els noms de totes les vies de Montsant, Prades i altres llocs i ara no recordo ni els que he posat jo!!!)

Que el disfruteu!!!



PD.Bardi, Cabacés vol veure la teva lleugeresa escalant!!!